El parc d'atraccions on la nòria gira com la melancolia: això és el passat, són els dies perduts. I començo a estimar –ara que és destruït– un temps que, quan va ser, no vaig ni respectar. Montjuïc és la culpa al mig de la ciutat, una muntanya muda que té oculta la història de tots.

Joan Margarit, poema Balada de Montjuïc

Una tarda d’estiu del 87, el meu pare va decidir aparcar la furgoneta a Montjuïc i fer nit a prop de la reixa d’accés al parc d’atraccions. Cada agost viatjàvem des de Sevilla fins al cap de Creus, un autèntic paradís per a un jove submarinista com ell, i la parada a Barcelona era, per a pare i filla, meta volant obligada en la ruta cap al nord. Aquella matinada vaig armar-me de valor per sortir de la furgoneta i acostar-me a la porta del parc, convençuda que si les seves ulleres de bussejar tenien superpoders per trobar pops en una cova, també em mostrarien a mi les criatures de la muntanya màgica. Me les vaig posar per mirar aquell món magnètic que em fascinava, de llums centellejants i ferros de colors que despuntaven per sobre de les copes dels arbres. Amb el pas del temps, sovint he trobat refugi en aquesta senzilla imatge d’infantesa que encara m’escalfa el cor, i que connecta la meva història personal amb el projecte fotogràfic que he desenvolupat dècades després al subsol de Barcelona, la ciutat en la qual acabaria estenent profundes arrels.

Sempre he sentit una atracció especial per la ciutat soterrada i la seva capacitat de reflectir la superfície, com un mirall. Amb la fotografia exploro aquestes connexions entre el sòl i el subsol, entre la nostra història i el present, i provo de materialitzar amb la càmera un patrimoni difús i desdibuixat en la memòria col·lectiva. Així va néixer el projecte 1.322. Refugis antiaeris de Barcelona (Ajuntament de Barcelona, 2023), la raó que em va portar a visitar fa un any els túnels de Montjuïc, una muntanya foradada per quatre segles d’ocupació militar. Acompanyada per la Unitat de Subsol dels Mossos d’Esquadra i el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona, buscava els espais que, segons la memòria oral, van servir de refugi durant la Guerra Civil. Així vaig poder comprovar que a les entranyes de “la muntanya muda que té oculta la història de tots”, tal com la descrivia Joan Margarit, encara es troben les restes de l’icònic Tren Fantasma, l’única atracció de tot el Parc de Montjuïc que no va ser desmantellada quan el recinte va tancar les portes, fa ara vint-i-cinc anys.

L’atracció estrella estava situada a l’antiga xarxa de passadissos i cambres del polvorí Álvarez de Castro, magatzem d’armament construït entre el 1897 i el 1899, en plena Guerra de Cuba. Bona part d’aquestes estructures defensives van ser desmuntades a la postguerra, però abans van servir de refugi antiaeri. L’aviació feixista italiana, que buscava atacar objectius militars estratègics i acabaria aterrint el barri del Poble-sec, va bombardejar intensament la zona el 6 de novembre del 1938 i va arribar a prop de la línia de bateries de costa i del terreny que després ocuparia el parc. Veïns i veïnes conserven la memòria d’aquells dies, quan plovien bombes.

Un Coney Island a Barcelona

Els terrenys van ser adquirits per l’Ajuntament de Barcelona el 1965. L’alcalde José María Porcioles els cediria per trenta anys a l’empresari veneçolà José Antonio Borges Villegas, promotor del Parc d’Atraccions de Montjuïc i ben connectat amb l’administració franquista. Fins a 160 milions de pessetes van costar les flamants instal·lacions, situades en un terreny de tretze hectàrees on, entre el 1930 i el 1936, s’havia aixecat un altre parc més modest, el Maricel. 

En ple desarrollismo, l’ambiciós projecte de Borges Villegas obria portes desafiant el Parc del Tibidabo. Ho feia amb l’autoestima alta i quaranta-una atraccions, algunes procedents del parc de Caracas Coney Island, inspirat en l’original de Brooklyn: el Zeppelin, el Loco Ratón, la casa magnètica, la muntanya russa, el laberint de miralls, els cotxes de xoc o la nòria. El dictador, acompanyat dels seus nets, l’inaugurava el juny del 1966. Pocs mesos després, l’abril del 1967, arribava l’atracció estrella, el Tren Fantasma, que s’endinsava en la trama de galeries del vell polvorí.

De la façana del milió de pessetes, decorada amb animals marins, éssers mitològics, rèptils gegants i un goril·la engabiat, no en queda res. Els tres-cents metres de galeries sí que conserven la decoració del tren i restes dels raïls per on anaven les vagonetes. Allà continua aquella barreja d’elements especialment dissenyats per provocar crits, riures i malsons alhora: el ventilador gegant que accionava l’home llop, la boca oberta d’un monstre verd insaciable que s’empassava els visitants, les pintures de budes, calaveres i iguanes, els símbols de civilitzacions llunyanes i l’indescriptible dimoni vermell enganxat al sostre. En aquesta eclèctica psicodèlia, no hi faltaven les imatges de l’arribada de l’home a la Lluna, una fita que va marcar l’època.

Durant els setanta i els vuitanta el parc viuria l’edat d’or, però el progressiu deteriorament de les instal·lacions i algun desafortunat accident van obligar a tancar-ne les portes el 27 de setembre del 1998. Aquell seria l’últim estiu per a una família d’atraccions de fira inoblidables. Les entrades tapiades al Tren Fantasma avui romanen camuflades entre l’heura dels actuals Jardins de Joan Brossa. El vaixell viking navegaria fins a Saragossa mentre que el Cicló i el Mississippi serien acollits a Platja d’Aro, on encara sobreviuen. La muntanya russa va travessar l’Atlàntic i va acabar a l’emblemàtic parc d’atraccions Six Flags de Louisiana, tancat i abandonat després que el 2005 l’huracà Katrina arrasés Nova Orleans. Diuen que, rovellat fins a l’últim caragol, encara resta dret.