Nanni Moretti, a la seva última pel·lícula, El sol del futuro, ho té claríssim: no suporta les mules! I no és l’única persona amb aquests sentiments envers aquestes sabates, que es caracteritzen per tenir la part dels dits coberta mentre deixen la zona posterior del taló a la vista. De fet, o t’encanten o les odies, no hi ha terme mitjà. El sentiment advers neix, primerament, de l’aparent manca de lògica, ja que, si fa calor, mostres el peu amb unes sandàlies i, si fa fred, el millor és cobrir-lo totalment. Però quin és el context climàtic que dona sentit a mostrar només mig peu? Un altre dels motius que pot portar-nos fins a la irritació és el sorollet martellejant del repic del taló. Però, per entendre la seva raó de ser, anem a buscar-ne la història.

El seu nom prové dels calceus mulleus, una exclusiva bota vermella que només podien lluir els senadors de la Roma clàssica per distingir el seu rang. Però l’origen de la forma està possiblement en l’esclop, on la manca de taló adquireix tota lògica, ja que, al ser un calçat protector que cobreix la sabata, no tenir la part posterior en facilita l'ús. I aquí és on també radica la indignació de Moretti: com un calçat d’origen humil ha acabat sent una sabata pija?

La clau està en el Rococó, quan els conceptes d’intimitat i comoditat prendran forma, en uns palaus cada vegada amb més espais on gaudir de privadesa i unes pintures amb un marcat gust voyeurista d’invasió de la intimitat. Per tant, calia també un atuell més còmode, com les mules, pensades per lluir-se tan sols a l’habitació, lluny de la protocol·lària vida de cort, ja que no eren adients per caminar ni mitges distàncies. Amb el temps, acabaran també duent-se en públic, fruit de la sensualitat i el galanteig propi de l’època, que percebrà la mostra parcial del peu com una llicència eròtica sense precedents.

Les mules tenen un clar protagonisme a la pintura El gronxador (1767) de J-H. Fragonard, una escena galant d’una noia gronxada pel seu marit, aliè al fet que l’amant, amagat en un arbust, gaudeix d’un privilegiat pla contrapicat de les intimitats de la noia. I en el balanceig, que és l’anar i venir d’ella entre el marit i l’amant, perd una sabata, casualment una mula, símbol de la pèrdua de la innocència. En la dècada dels 50 del segle XX, les mules reapareixeran amb força, especialment amb figures com Marilyn Monroe, com a símbol de l’estereotip domèstic, decoratiu i sexualitzat de la dona; uns trets totalment fidels a l’essència de les mules en el Rococó.

El 2023 les mules estan totalment en auge en una gran diversitat de formats, però el més sorprenent és la seva fusió amb les vambes. Ho han fet Balenciaga amb les Triple S, Margiela i Solomon amb les XT-4, entre altres marques, però la versió més extrema és la de Martine Rose per a Nike, amb unes vambes de futbol convertides en mules de taló. Possiblement, fruit de l’auge surrealista que envaeix la moda els últims temps o, també, de la voluntat d’estirar el xiclet del fenomen de les vambes, l'ocàs del qual ja auguren els experts.