45 anys d'una saga estel·lar
Repassem la trajectòria i els projectes fílmics de les ments artífexs i dels intèrprets protagonistes de ‘La guerra de les galàxies’, que van coincidir l’any 1977 amb l’inici de la saga ‘Star Wars’
“El fenomen cinematogràfic més gran de la història”, “El film que obre nous camins al setè art”. Amb aquesta mena de frases publicitàries, altisonants i exagerades, s’anunciava l’any 1977 una nova pel·lícula de ciència-ficció que es titulava La guerra de les galàxies. Va fer fortuna durant uns quants mesos a la cartellera dels cinemes Nuevo Cinerama i Montecarlo de Barcelona, però, ni de bon tros, res feia augurar que es convertiria en un mite. Tres trilogies fins avui i unes quantes històries satèl·lit que cimenten la mitologia d’una saga fonamental de la història del cinema, sobre la qual s’han escrit rius de tinta i s’han fet tota mena d’interpretacions, al principi tan sols evasives i progressivament fondes i transcendents.
El projecte de la primera entrega de La guerra de les galàxies va sorgir de la ment de George Lucas a principis dels anys setanta, més o menys alhora que el d’American Graffiti, avui també film de culte. Inspirant-se en la cultura japonesa –la famosa “força” té l’origen en una ancestral creença nipona– i també en el cinema japonès –la trama del film és una espècie de remake de La fortalesa amagada, d’Akira Kurosawa–, Lucas va imaginar una història de pares i fills, de germans, d’imperis galàctics enfrontats i de mestres i alumnes que juguen amb el llegat i la força que els acompanya.
Si veus petita la infografia, clica aquí per obrir la imatge en una altra pestanya
Les tres trilogies de Star Wars són, en si mateixes, un relat magnètic sobre el temps, sobre el seu pas i la relativitat que l’envolta. Ningú sabia, al veure la primera trilogia, que no era la primera sinó la segona, que La guerra de les galàxies no era l’episodi 1 sinó el 4. I avui tot s’ha giravoltat, avui són més de vint hores que conformen una fascinant pel·lícula-riu que no s’ha pogut escapar de la cruel –també llaminera– penyora del revival. Tornar a veure Mark Hamill, Carrie Fisher i Harrison Ford en pantalla més de quaranta anys després és un plaer cinèfil similar al plaer fetitxista que experimenten els col·leccionistes al posseir algun dels centenars de productes originals de marxandatge i memorabilia galàctica que habiten oblidats durant anys en baguls, capses i golfes. Per exemple, un ninotet dins la capsa original sense estrenar del 1977 pot arribar a valer avui milers d’euros.
‘Star Wars’ i la posteritat
Impossible enumerar la totalitat d’històries, curiositats i interpretacions que el cabal narratiu de Star Wars porta adherides com una paparra. ¿Pot ser que la més estimada de totes, la més influent i immortal, la més icònica, la més bonica, sigui la descoberta vital de Luke Skywalker, allò que porta perseguint tota la vida i que s’esdevé finalment, a contracor i de manera traumàtica: qui és el seu pare? Darrere de tan famosa i decisiva escena s’hi amaga un tresor a l’abast no ja de poques pel·lícules sinó de poques obres d’art: la posteritat. Sí, tan desitjada, tan cara, tan preciosa.