El primer que hom constatava al trobar-se amb Salvador Espriu era la seva puntualitat de precisió cronomètrica, i el segon, l’exquisida educació, una polidesa que avui, si no ets anglès, consideraries tronada, com ara tractar de vostè i de senyor un xicot que debutava al periodisme: “Em sap greu, senyor Batista, he arribat un minut i mig tard”. Descoberts aquests dos trets, et trobaves aquella exquisida polidesa de la burgesia catalana mentre estava registrant una marca. Es llevava a les sis, dedicava prop de dues hores al ritual de la toaleta i competia contra ell mateix en austeritat de vestits, formes i colors, per tal que no destaqués res en la perfectíssima -li agradaven els superlatius- grisor elegant “del senyor de les ombres”, el Lord of the Shadow amb què va titular el primer recull de poemes traduïts a l’anglès en una edició d’Oxford de 1975. “Oh, how weary I am of my / Cowardly, old and uncivilized land! ”...

Quan obria la boca, ja copsaves el seu gran baluard, curosament emmagatzemat en la seva literatura: paraules triades fins i tot en l’oralitat més automàtica, puntuació hereva dels clàssics que dominava acadèmicament, discurs fins a l’extenuació de tenir discurs de les coses més petites. Poc s’esperaven els que li van demanar que fes un llibre sobre el seu poble, Santa Coloma de Farners, que no el fes ben bé sobre el seu poble, Santa Coloma de Farners, sinó sobre les fotografies que li havien enviat per il·lustrar-lo; verbigràcia: “Al primer pla, mig al sol i mig a la penombra, un molt ben ordenat malendreç d’obres”. En aquell llibre, aparentment menor si no fos que un tros d’autor com l’Espriu no té obra menor, hi ha, però, un subtext amb més interès que el text. Al final, hi amolla unes Notes que, sovint en to burleta, constitueixen un manifest contra el català encarcarat que imposaven uns correctors que seguien fil per randa la normativa del que estava admès o no admès pels “ultrancers puristes”.

Espriu argumenta totes les seves possibles transgressions al cànon. Alerta que “si el llenguatge s’embastardeix o s’encarcara massa, fins a l’anquilosi, adéu nació -o nacions!”, i conclou que el diccionari normatiu no s’ha de confondre amb l’Alcorà, “aquest monstruós error, aquest falsíssim i estúpid miratge, ens podria ser mortal, però fóra tan sols imaginable en algun remot, endarrerit, fanàtic país islàmic, un país com Alfaranja. I la nostra terra no és pas, en Absolut, Alfaranja...” Alfaranja era el nom que donaven els àrabs a la Marca Hispànica, i que Espriu empra com a transsumpte irònic de Catalunya.

Un dels principis essencials d’Espriu, sinó el fonamental, era la llengua, que veia en perill. D’aquí el propòsit de la reconstrucció nacional de l’idioma, compromís explícit de l’Inici de càntic en el temple : “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”. Perquè, efectivament, amb les lleis i la repressió lingüística del franquisme, el nom de cada cosa era en castellà, “el idioma del imperio ”, tal qual. A El meu poble i jo especifica que “salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo”, un homenatge a la riquesa del català popular de l’Elogi de la paraula de Joan Maragall, gràcies a l’ús domèstic del qual va resistir en primera instància els intents de liquidació.

El combat per la llengua el demostra en la seva pròpia acció literària, que culmina amb Primera història d’Esther, que és un monument viu al català. Però també el manifesta en la seva acció cívica, com a president de l’Associació Internacional per a la Defensa de les Llengües i Cultures Amenaçades, i en els actes que fa en català i els manifestos que signa, desafiant prohibicions. La seva fitxa policíaca va plena d’aquests “delictes”: un munt d’atestats d’actes en els quals “hablan en catalán ” o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, considerat penalment un homenatge a “Pompeyo Fabra ”, i el ridícul: “Se pide el Premio Nobel desde sectores catalanistas. En 1968 no lo aceptó ”. Encara el 1976, amb Franco ja mort, el consell de ministres el multa amb 100.000 pessetes per haver assistit a un acte intern de la Universitat Catalana d’Estiu.

Amb l’aprovació de l’Estatut i la cooficialitat del català, l’any 1979, pensa que aquell servei a la causa de mínims de supervivència havia de deixar pas a l’estadi superior de la modernització de la llengua, i gairebé s’obsessiona contra la rigidesa normativa, que focalitza en l’Institut d’Estudis Catalans de l’època. És quan es proposa centrar-se en “tancar el cicle de la meva obra”, tornar a la prosa i revisar els seus textos de cara a futures edicions. Desafiava el diccionari per un lèxic que creia que necessita neologismes, afegir significats nous a paraules velles i esporgar arcaismes. Se n’enfot en vers a l’últim recull de poemes, Per a la bona gent (1984): “Si digeriu també / «ensems, llurs, endebades», / ben tost arrelareu / a contrades nostrades”.

Tot això surt de les meves converses amb Salvador Espriu els últims anys de la seva vida, que va voler que endrecés i van constituir el meu primer llibre, Salvador Espriu. Itinerari persona l (Empúries, 1985). M’hauria agradat fer amb ell la ruta del Quixot que l’havia ajudat a preparar anant a agències de viatges que, quan sentien tal propòsit, ens tractaven com si estiguéssim tan sonats com ell.