‘Sans adieu’

Fa unes setmanes em van convidar a un sopar per motius de feina. Se celebrava en una casa particular amb persones molt interessants amb qui no tinc un vincle d’amistat sinó de respecte professional. A la majoria d’assistents no els coneixia personalment. Va ser una vetllada molt agradable, d’aquelles en què escoltes més que no pas parles i mires de retenir coneixements i anècdotes que anaven explicant els comensals. Com que desconeixia fins a quina hora s’allargaria el sopar perquè aquest tipus d’esdeveniments socials són insòlits en la meva vida quotidiana i no disposava de cotxe, vaig demanar a la companyia de taxis que em recollís a les dotze de la nit. Em va semblar que era una hora prudent tenint en compte que era un context professional i l’endemà era un dia laborable. A dos quarts de dotze vaig intuir que la trobada encara s’allargaria i vaig començar a patir per la manera com hauria d’interrompre la conversa per acomiadar-me educadament de tothom. Per timidesa, m’atabalava una mica. Sobretot perquè m’hauria de fer notar i trencar el clima agradable de conversa. A les dotze, puntual, vaig acostar-me a la finestra i al carrer vaig veure el taxi a la vorera. M’estava esperant. Vaig acomiadar-me amb veu fluixeta de les quatre persones que tenia més a prop a la taula, entre les quals hi havia, per sort, l’amfitrió. Davant el temor de no actuar com mana un suposat protocol que desconeixia, vaig preferir consultar l’amfitrió sobre la manera d’anar-me’n sense interrompre el clima animat de conversa de la sobretaula. L’amfitrió, molt més avesat que jo a aquest tipus de vetllades, em va tranquil·litzar: “Mira, amb els anys he après que en aquest tipus de situacions els europeus marxen a la francesa. No cal que diguis res més enllà del que ja has fet”. Li vaig fer cas. El sistema em va treure un pes de sobre. L’estratègia ideal dels discrets i amb el vistiplau de l’amfitrió, que amablement em va acompanyar fins al taxi.

Des del seient del darrere del cotxe vaig sentir la curiositat de googlejar el concepte de marxar a la francesa. Prové d’un costum que es va establir a l’alta societat de França al segle XVIII. Aleshores s’anomenava sans adieu i el protocol considerava que era la manera pertinent de marxar de les festes més selectes. S’entenia que era un acte de modèstia. Era elegant i demostrava la voluntat de no adquirir protagonisme. És més, es considerava de mala educació manifestar el desig de marxar.

Anys més tard, el sans adieu va prescriure i marxar sense dir res va ser considerat descortès. Per això els francesos d’aquest costum en van començar a dir “marxar a l’anglesa”. A Nord-amèrica, en les festes de l’alta societat ha tornat el costum de marxar sense acomiadar-se, i en diuen Irish goodbye. A la francesa, a l’anglesa o a la irlandesa, marxar de puntetes és el nou adeu. O potser no. Potser és l’argument perfecte amb què un bon amfitrió t’estalvia un tràngol.