No cal dir que la indumentària pensada per als homes és, de bon tros, molt més avorrida i rígida que la de les dones. Si bé ara gaudeixen d’una varietat més generosa i d'una relaxació formal més gran, bona part de la generació dels homes que ara es troben en el moment de la jubilació van haver de passar per l’adreçador i enfundar-se un vestit sastre durant tota la seva vida laboral. Un vestit que, en certa manera, s’erigia en un ritu de pas a l’adultesa, perquè, al posar-se’l, la persona assumia que la disbauxa de la joventut quedava enrere i ara tocava posar seny. El vestit sastre –tapat, discret, esmorteït i fosc– confereix credibilitat, poder, responsabilitat i respecte en societat, ja que és una eina del tot efectiva per disciplinar els cossos i assegurar-se la seva fidelitat i obediència al sistema.

A més de ser un símbol inequívoc de maduresa, també testimonia la pertinença a una classe social mitjana-alta, ja que és una vestimenta incompatible amb professions que manipulen materials embrutadissos o que requereixen una activitat física important. Però, lluny d’igualar o democratitzar qui els porta, els vestits sastre contenen una infinitat de matisos diferenciadors. Com va afirmar John Berger, hi ha grans distàncies estètiques entre uns nois de poble mudats anant cap al ball i un gentleman anglès amb un conjunt fet a mida. Un bon vestit sastre s’ha de poder pagar, però també s’ha de saber defensar, perquè conté codis culturals i socials que no tothom coneix ni pot representar. Una ostentació que, en bona mesura, s’articula en la seva incomoditat i rigidesa i que condemna els homes a passar fred a l’hivern i calor a l’estiu. Però, un cop finalitza la vida professional i arriba la jubilació, què passa amb tots aquests senyors de negre?

La resposta a aquesta pregunta està íntimament vinculada a com es jubilen els homes i com es jubilen les dones. En el cas d’elles, finalitza la vida laboral extradomèstica, però continua una part important de les tasques que ja realitzaven abans, relacionades amb les cures de la família (que en molts casos s’amplien amb l’aparició dels nets), el manteniment de la casa, les tasques i gestions domèstiques o l’avituallament d’aliments, sumats a una vida social que, en molts casos, és més rica que la dels seus marits. La seva jubilació –únicament parcial– fa que no experimentin un canvi d’indumentària gaire notori entre una etapa vital i l’altra. En canvi, pel que fa als homes, la parada de la seva activitat diària és molt més brusca, cosa que redueix dràsticament la seva activitat física, mental i social. Si bé els vestits sastre desapareixen gairebé per complet, per ser eminentment uniformes professionals, molts homes en fan una adaptació més lleugera i informal. Però hi ha un altre grup que, de la nit al dia, descobreix les meravelles del xandall i fa de les botigues d’esport les seves grans aliades.

L’adopció d’aquest conjunt de roba en homes de certa edat és clarament una alliberació de la rigidesa i la formalitat de la vida laboral que, en alguns casos, es veu intensificada per un menfotisme creixent sobre què diran. A més, també pot entendre’s com una voluntat de regressió a la joventut davant de l’obligació social que tenim de resistir-nos a envellir. Seguint la idea que aparentar és ser, el xandall també crea la il·lusió d’una vida més activa de la que realment es té. No hi ha dubte que, si el vestit sastre és un símbol de maduresa i conservadorisme, el xandall ho és de joventut i dissidència. Potser per això diversos polítics d’edat avançada l’han incorporat al seu armari, des de Fidel Castro com a maniobra populista fins a Mariano Rajoy quan camina de pressa, una estratègia amb tuf desesperat per arribar a un públic més jove, que tan sols incrementa el descrèdit d'unes polítiques caduques i envellides.