Sant Jordi i jo: una història d’amor

De vegades en la petita vida d’un individu, que normalment prossegueix sense sobresalts, hi ha un cúmul d’esdeveniments que marquen i canvien el rumb.

Això em va passar a mi entorn de la pus bella festa de Sant Jordi.

Primera part: La seducció

L’any 1973 estava acabant els estudis universitaris. Morts massa joves els pares, havia agafat una feina a la universitat gràcies a la qual estudiava de franc. La meravellosa feina era a l’International Student Center de la New York University, a l’edifici de la torreta romànica a Washington Square. La meva era la primera cara —somrient— que veien els estudiants internacionals quan venien a fer els tràmits universitaris.

Jo era una incipient hispanista. Havia passat un semestre a Madrid amb el programa de la NYU, la primavera del 72. Si els acabats d'arribar parlaven espanyol, els podia atendre en la seva llengua. Així es va anar formant un grup d’amics, alguns d’ells fugats de dictadures: el Jorge de Xile, el Víctor de l’Uruguai... D’Espanya en vaig conrear també, una parella divertidíssima de Madrid, el Charlie i l’Ana.

Durant el semestre a Madrid havia viatjat tant com havia pogut per la Península. Trens nocturns i autostop. M’havia frapat Barcelona i tot el que era cultura catalana. A la NYU, una part de la meva feina era llegir els dossiers dels estudiants. Em va caure a les mans la carpeta d’un estudiant doctoral d’economia, que venia de la Sorbonne amb una beca Fulbright i que parlava d’interdisciplinarietat i altres coses interessants. Hi vaig parar esment. La carpeta estava mal arxivada. El doble cognom havia confós l’arxivista: vaig deduir que la noia Florensa Palau Senén era en realitat el noi Senén Florensa Palau, i era català.

En Senén també s’hi va incorporar, al grup de més o menys refugiats. Ens reuníem sovint a casa per menjar, beure, tocar la guitarra (eren els 70) i parlar de polítiques diverses. El desembre del 74, el Senén se’n tornava a Valls per passar les festes, però la Rosa, la seva germana, tornava de Barcelona, on el seu marit, el Dr. Joan Guinovart, havia guanyat unes oposicions. Ells vivien aquell any a Virgínia, on en Joan feia un postdoc de bioquímica. Per Cap d’Any, de retorn cap a Virgínia, es van quedar uns dies a casa. En Joan i la Rosa van estrenar el sofà de les visites per on després han passat unes bones dotzenes de convidats catalans (han canviat els sofàs). Vam fer totes les passejades possibles, de Chinatown a Harlem, i ens vam fer amics.

De tant en tant en Senén es presentava a casa d’improvís, potser quan s’enyorava de la seva casa. Explicava històries de Valls, de petit, i de Belianes i Alcover, de la vida més enllà de les grans ciutats. Un bell dia de primavera del 75 —potser un 23 d’abril— en Senén va aparèixer amb un jacint en flor. Em va explicar la festa de Sant Jordi, el cavaller, la princesa, el drac i l’esplendorosa explosió de llibres i roses que vessa pels carrers de Barcelona. Em va quedar gravat.

El 19 de novembre del 1975 érem a casa els sospitosos habituals. És insòlit, però estàvem junts quan vam saber que havia mort el dictador, el dia 20 a la matinada a la Península.

Vaig decidir que volia veure Espanya després de Franco. Em van acceptar al programa de màster de la NYU in Spain i el febrer següent era a Madrid.

El dijous, 22 d’abril de 1976, estava estudiant a casa. Tenia una agenda de Finocam, d’aquelles que portaven el santoral. Cap a les 4 consultava alguna cita i vaig veure que l’endemà era el dia de San Jorge. Em van inundar el cap totes les imatges que m’havia explicat en Senén. Amb quatre draps en un bolso, vaig sortir corrents cap a Atocha. Pels pèls vaig agafar l’últim tren cap a Barcelona.

L’endemà, a l’Estació de França, treien immensos paquets de diaris: era l’estrena de l’Avui, el primer diari en català d’ençà de la guerra. El meu primer autoregal de Sant Jordi va ser un exemplar de l’Avui, nou de trinca.

Tots els Florensa es caracteritzen per ser grans contistes. A Nova York, la Rosa m’havia explicat que havia de conèixer el carrer Petritxol, que era el més bonic de Barcelona. Pensant que molt seria que al carrer Petritxol no hi hagués una pensió, m’hi vaig dirigir, Rambla amunt. Efectivament, allà hi havia la Pensió Colmenero. Per 100 pessetes vaig tenir una habitació amb un balcó que donava al carrer; la dutxa en costava 50.

Vaig telefonar a la Rosa per anunciar-li que era a Barcelona. Em va dir que on anava a parar, que a Barcelona no em podia pas estar en una pensió, i que en una hora seria allà per recollir-me. Vam respirar juntes totes les meravelles de la festa de Sant Jordi, la joia primaveral de regalar roses fresques i remenar llibres nous colze a colze amb centenars de persones que feien el mateix. Tot el que havia explicat en Senén, més totes les sensacions pròpies: aire, olors, sons. Vaig pujar assadollada a ca la Rosa.

L’endemà hi havia sarau i m’hi van afegir. Es reunia una gran part de la família Florensa a Vilanova de Bellpuig, on el tiet Antònio havia estat el metge del poble. S’havia fet renovar una casa a la plaça de l’Ajuntament i l’estrenaven. El menú eren cargols a la llauna, de primer, i conill amb cargols, de segon –vaig notar una mica d’intriga per si l’americana s’hi avindria, als cargols i al conill; poc coneixien les novaiorqueses—, i l’entorn, el primer i fascinant bany d’immersió en català.

En Joan en portava una de cap. En havent dinat, vam enfilar cap a Vallbona de les Monges. En Joan em va explicar l’estil transicional de l’arquitectura i el culte benedictí del Císter, i que Vallbona efectivament era “de les monges”, l’únic monestir cistercenc de dones a Catalunya. Em van colpir els espais i claustres, la calma i l’espiritualitat que encara s’hi respira. Però en Joan és alhora savi i eixelebrat, i s’havia proposat fer-me conèixer no tan sols Vallbona, sinó tot el triangle del Císter, Poblet i Santes Creus també (en Joan em diu que només van ser dues puntes del triangle —probablement–). En tot cas, molts quilòmetres, i van ser anys abans no em vaig adonar de quants, perquè aquell dia flotava fora del temps.

Ja amb això n’hi hauria hagut prou, per enamorar-me del país i la gent. Però l’endemà, diumenge, s’havia organitzat una paella a casa de l’altra germana de la Rosa i en Senén, la Marisa Florensa. Allà vaig conèixer Xavier Ortega, el seu marit, professor d’enginyeria nuclear (el que replicaria a Adolfo Suárez quan va qüestionar si en català es podia parlar d’enginyeria nuclear), i Joan Figueras, professor d’enginyeria electrònica, i el paeller major del dia.

(Tinc dues nissagues a Catalunya: la dels economistes, científics i funcionaris públics que es va encetar amb el Senén, i la dels filòsofs, lletraferits, i algun polític que es va encetar amb el Xavier Rubert de Ventós. Però aquesta va començar dos anys després, també a Nova York, i és tota una altra història. Val a dir que se solapen.)

La Marisa i en Xavier encara me’n tenien una última, de pensada. Em van portar amb el cotxe per la bellíssima carretera que voreja el Mediterrani cap a Sitges. Prou que havia xalat amb la Barcelona de Sant Jordi, la Catalunya Nova i el bell estil cistercès, i tot el terrer d’entremig. La Blanca Subur i la mar van acabar d’encertar el tret. Gran urbs, vida de poble, paisatge de secà, esplendor romànica i gòtica i litoral mediterrani...

La tornada a Madrid va ser dura.

Segona part: El matrimoni

Ha plogut molt d’aleshores ençà. L’amor per la gran festa catalana del llibre, i totes les imatges indestriablement associades, només ha crescut amb el temps i la dedicació als llibres. Difícilment podia sorgir en un altre lloc una fira del llibre tan joiosa com la de Barcelona. Calen molts elements perquè pugui funcionar: el temps mediterrani i l’urbanisme de rambla i passeig que permet celebrar-lo a l’aire lliure; el calendari litúrgic i la riquesa de les llegendes locals; la coincidència original amb la fira de les roses; i l’existència d’una potent indústria editorial secular, i un gremi tan perspicaç que havia sabut fusionar totes aquestes qualitats al servei del comerç del llibre. Tot això fa esclatar tant el meu cap de lectora com el cor de filla de viatjant.

Entre aquell aclaparador cap de setmana i ara he fet algunes coses amb i per la cultura catalana als Estats Units: classes de cultura catalana en universitats (NYU, Williams College, Middlebury College) i traducció d’uns quants llibres extraordinaris, de Xavier Rubert de Ventós, Quim Monzó, Josep Carner i Josep Maria de Sagarra (un privilegi tots). I he intentat que en quedés alguna petjada muntant a la New York University, primer, la Càtedra Barcelona-Nova York (1983-1986) i, després, el Catalan Center at New York University (2006-2011), tots dos amb l’inestimable impuls d’en Pasqual Maragall, primer d’alcalde i després de president. No en queda, de petjada. Sempre arriba algun temporal que s’endú les coses.

Tancat el Catalan Center, l’any 2013 vaig engegar el Farragut Fund for Catalan Culture in the U.S., una organització nord-americana sense ànim de lucre dedicada a destacar la cultura catalana dins el gran mosaic de cultures americanes (on, fet i fet, hi són, els catalans, des del temps de la colonització). Dir-ne Farragut és fer honor a l’immigrant menorquí Jordi Ferragut i Mesquida i al seu fill, David Farragut, primer almirall de la marina nord-americana (la idea va ser d'en Monzó).

L’any 2014 vaig fer el primer Sant Jordi in New York, amb el Catalan Institute of America. Vaig invitar a participar-hi traductors de moltes llengües, per tal de crear una comunitat d’interès entorn de la festa catalana, i vam organitzar una ruta literària per Dumbo (una mena de Poblenou de Brooklyn): a la primera llibreria vam llegir literatura traduïda del txec i del polonès; a la segona armènia i catalana; a la tercera argentina i angolana. Com si fóssim uns flautistes d'Hamelín, el públic creixia entre l’una parada i l’altra. La traca final, a la llibreria més gran, era una lectura del Bestiari de Josep Carner —Jordi Graupera el llegia en català— amb traduccions meves, i un recital de Melcion Mateu amb traduccions de Rowan Ricardo Phillips, declamats per tots dos.

Cada any en fem un, de Sant Jordi, i cada any creix. El 2019 la delegació del Govern als Estats Units ens va atorgar una subvenció per al 2020. Feia mesos que planejàvem rutes literàries per cinc barris de Nova York quan la pandèmia ens va aclaparar. Em vaig estabornir, però un bon dilluns, 23 de març, vaig telefonar a les extraordinàries artistes col·laboradores, Laia Cabrera de Lleida i Isabelle Duverger de París, i els vaig proposar que convertíssim Sant Jordi en una festa online. Dit i fet: a la tarda ja tenien elles la pàgina d’aterratge i jo l’inici de la curació.

El primer Sant Jordi NYC online va ser un èxit en tots els sentits: al llarg de quatre dies, durant vuit hores diàries, vam presentar literatura traduïda a l’anglès de 24 llengües —de l’àrab a l’uigur, la catalana prima inter pares—, de 41 països i procedències geogràfiques. Vam tenir prop de 7.000 visites, de 56 països, que continuen creixent fins avui. Hi podeu donar un cop d’ull: Sant Jordi NYC 2021

Mentrestant, s’han engegat moltes iniciatives literàries online, de gran valor i interès. Però Sant Jordi NYC no era, ni és, solament una sèrie de lectures autogravades: és un destí, amb música, art i fins i tot realitat augmentada. La gent que hi arriba, s’hi queda i torna. Tot d’organitzacions s’hi van apuntar: el Festival Neue Literatur, els serveis culturals d’Islàndia, de Suïssa, la Missió Permanent del Principat d’Andorra a l'ONU, el Futbol Club Barcelona, a més d’editorials com Penguin Classics, Penguin India, World Editions, Archipelago Books... Està tot documentat a la pàgina web.

Tercera part: L’aniversari quasi de noces

Enguany farà 47 anys que celebro Sant Jordi. Els 45 són de safir; els 50 d’or. Els 47 no tenen cap distintiu. Però el Sant Jordi NYC els celebra, tanmateix, i hi afegeix un capítol que reflecteix des de l’àpat a Vilanova de Bellpuig fins als horts dels monjos del Cister: cada dia al migdia (19-24 d’abril) pararem la taula per a un àpat literari: el plat fort seran 30-45 minuts de converses sobre el menjar de la tradició mediterrània –del Llibre de Sent Soví a Ibn Mubarak Shah o Josep Pla. El xef Jaume Biarnés ens convida a un aperitiu de vídeos de grans xefs catalans explicant cadascun un concepte de la dieta mediterrània: l’oli d’oliva, Ferran Adrià; les verdures, Fina i Martina Puigdevall; els fruits del mar, Mateu Casañas; els llegums, Marc Puig-Pey; les postres, Christian Escribà; i el vi, Josep Roca. El Diplocat hi col·labora; Visual13 ho realitza. Les postres les serveix el PEN Català amb una lectura, a càrrec de Carlota Subirós i Isaias Fanlo, de bells textos catalans sobre el menjar, d’Eiximenis a Montserrat Abelló. Ens fan costat Òmnium Cultural, el Futbol Club Barcelona, l’Institut Ramon Llull, Alsina i Aneto, i l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi a Montblanc. En quedarà un document de la indestriabilitat d’alimentació, cultura i literatura en la dieta mediterrània, i un Sant Jordi NYC que desitja fer honor a la gran festa de Barcelona. 

Final feliç

No hi ha res com remenar llibres i comprar flors a la Rambla, al passeig de Gràcia, a la rambla de Poblenou, al carrer Pons i Subirà, al passatge Calders... I a les rambles i passeigs i torrents d’arreu del país. Però sapigueu que a Nova York hi ha una branca de la Diada de Sant Jordi que us depararà sorpreses i us aportarà lectures i també lectors. I música, art i realitat augmentada (invita un dragonet a casa). I receptes! Us convido a formar-ne part a partir d’aquest any. Join us! Tant de bo arribem a les noces d’or!