Memòria Històrica
Diumenge22/03/2023

Scala: què va passar amb la mítica sala de festes marcada per un atemptat?

Fa 45 anys de l’atemptat a la famosa sala d'espectacles. Recordem aquell episodi i també la personalitat festiva del mític local barceloní

Barcelona“El cas Scala és un dels episodis més foscos de la Transició a Catalunya”. Qui ho té clar és Josep Maria Estanislau –prefereix no desvelar el seu nom real–, que va ser militant de la CNT durant el tardofranquisme i els primers anys de la democràcia. Recorda perfectament aquell dia, el diumenge 15 de gener de 1978. Recorda la manifestació sindicalista i anarquista pels carrers de Barcelona, encesa però pacífica, amb els ànims carregats però amb la consciència tranquil·la. I recorda quan algú els va dir que havien atacat la Scala. La cantonada de Consell de Cent amb passeig de Sant Joan no formava part del recorregut de la manifestació però va esdevenir el blanc d’una acció delictiva que es convertiria de seguida en una història mítica de la crònica negra barcelonina i en un cas eternament irresolt que encara avui es recorda tenebrós.

L’Ajuntament de Barcelona ha inaugurat fa unes setmanes –el 22 de febrer– un faristol commemoratiu a la cruïlla entre Consell de Cent i passeig de Sant Joan per a fer evident l’efemèride –45 anys d’aquell dia de gener– i fonamentar el record per a les quatre víctimes que van perdre la vida per culpa dels, suposadament, còctels Molotov que uns joves simpatitzants de la CNT va llançar contra la façana de la Scala. Les víctimes eren treballadors del local, tots quatre militants de la CNT: Bernabé Bravo Bejarano, Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López Masip i Diego Montoro Barajas. És clau la paraula suposadament. Si alguna cosa va quedar clara amb el testimoni dels pèrits i les investigacions, i també es va fer avinent durant el judici –“irregular” per ser suaus– és que la destrucció que va patir el local –l’interior va quedar calcinat– no era possible que s’esdevingués tan sols amb l’efecte dels explosius llançats contra la façana, que, curiosament, va quedar quasi intacta. Què va passar, doncs? Bé, està força clar que els joves declarats culpables no van actuar per iniciativa pròpia. José Cuevas, Xavier Cañadas i Arturo Palma van ser condemnats a disset anys de presó com a autors d’un delicte d’homicidi involuntari i per fabricació d’explosius, Luis Muñoz va ser condemnat a dos anys i sis mesos per complicitat i Rosa López, a 5 mesos per encobriment.

Cargando
No hay anuncios

“Va ser una injustícia terrible”, recorda Estanislau amb pesantor. “Tothom sabia que allà hi havia una mà negra”, exclama. En efecte, no va trigar a sortir a la llum, gràcies en bona part a les investigacions periodístiques, que les clavegueres de l’Estat havien actuat sense escrúpols i que la mà negra era la de Joaquin Gambín, un confident de la Brigada Político Social de la Policia Nacional que s’havia infiltrat a la CNT i havia animat els joves militants a llançar els còctels contra la Scala. Gambin, que tenia tres sobrenoms d’allò més eloqüents tots ells (el Grillo, el Rubio i el Legionario), va ser detingut el 1980 a València, jutjat i també condemnat a presó, però llavors el nom de la CNT ja estava completament tacat de sang i desprestigiat. Just aquest, expliquen els que coneixen bé el cas, era l’objectiu de la Policia, animada decisivament pels alts càrrecs de l’Estat –amb el ministre Rodolfo Martín Villa al capdavant–, alimentar la mala fama de l’anarquisme, un agent perillós per al fràgil statu quo, el règim franquista encara perfumat de poder i amb la intenció de prendre’l altre cop a la mínima que li fos possible.

Cargando
No hay anuncios
Scala, espectacles populars

La sala de festes i espectacles Scala va obrir l’any 1970 i de seguida va esdevenir local preferencial d’un públic benestant a la recerca d’entreteniment, humor i un punt de picardia. Sense arribar al nivell erotitzant de locals tan clàssics com El Molino, Panams, New York o Bagdad ni amb el pedigrí una mica caduc dels encara més clàssics Barcelona de Noche i Bodega Bohemia, la Scala es nodria, en part, d’espectacles de revista musical protagonitzats per ballarines amb poca roba pertanyents a cossos de ball professionals i experimentats. La seva programació incloïa també màgia, actuacions musicals, cançó lleugera, revista, acudits i tota mena de números d’entreteniment. En una Barcelona amb el règim franquista a punt de caducar, els empresaris Antoni i Ramon Riva van obrir un local de ràpida consolidació entre les classes mitjanes-altes de la ciutat, molt afins a una tipologia d’espectacle d’arrel televisiva –les gales i els xous que després inspirarien els programes de José Luis Moreno, per exemple– tan en voga a la llavors omnipresent i omnipotent Televisió Espanyola. L’atemptat de gener de 1978 va truncar el trajecte triomfal de la Scala i la reconstrucció va ser llarga i costosa. Finalment, l’any 1984 el local va reobrir i es va mantenir obert fins al 1991. “La Scala va ser sempre, abans i després de l’atemptat, un espai de llibertat artística i de sa entreteniment”, explica Joan Masdeu, promotor cultural i bon coneixedor de la nit barcelonina. “Avui segurament les seves propostes ens semblarien una mica periclitades, rònegues, arnades pel pas del temps, però cal valorar com eren d'importants espais com la Scala per a l’entreteniment de la gent”, argumenta. Es refereix, esclar, a aquell tipus d’entreteniment de pit i cuixa tan de moda durant tants anys, amb aroma de llibertat i de certa transgressió, que el pas dels anys ha anat assenyalant com a arnat per la cosificació del cos femení i una evident aura de masclisme.