La segona vida de Can Ricart
BarcelonaEn els últims tres segles, Barcelona ha sigut una ciutat fabril, una població que va tenir en les seves fàbriques un dels seus paisatges més característics. Tanmateix, aquell passat de xemeneies i turbines, motor de riquesa i conflicte social, no ha deixat gaires rastres en la memòria ciutadana. Com si aquesta metròpoli, actualment reconvertida en destí turístic de masses, s’avergonyís de qui va ser. Només cal veure l’estat de molts recintes del carrer Pere IV, com La Escocesa i els habitatges obrers que té al seu costat, per adonar-se del grau d’incúria que han sofert aquesta mena d’edificacions. Per això és una gran notícia saber que Can Ricart, un del cavalls de batalla per a la preservació d’aquesta herència, ha donat senyals de vida en els últims mesos, després de tant de temps d’abandonament i degradació. El febrer passat el districte de Sant Martí va convocar una taula d’entitats per evitar el deteriorament de les seves instal·lacions. L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la cessió d’una part de la fàbrica a la Universitat de Barcelona (UB), per habilitar-hi el futur Parc de les Humanitats i les Ciències Socials. I el passat mes de juliol, el regidor del districte de Sant Martí, Josep Maria Montaner, va presentar públicament un pla d’inversions per fer-ho possible. Més de deu milions d’euros per recuperar el patrimoni industrial del Poblenou, un barri que en el moment de màxima esplendor va ser batejat com el Manchester català.
Records incòmodes
He quedat a la cafeteria de l’Hotel Suizo amb Salvador Clarós, president de l’Associació de Veïns del Poblenou i autor del llibre Can Ricart i el patrimoni industrial, que sortirà aquest setembre editat per la Universitat de Barcelona (UB). Ell té molt clara la importància d’aquest llegat, que ha sigut tan poc cuidat per les institucions: “Can Ricart és la fàbrica més gran, important i emblemàtica de les que encara queden en peu al Poblenou. Tenint en compte el que va ser el Pla de la Vila Olímpica, en què es va arrasar tot i van desaparèixer construccions tan carismàtiques com els Docks d’Elies Rogent, la seu de la Ford (després Motor Ibérica) i Can Torres, havíem d’aconseguir el reconeixement d’aquest patrimoni abans no fessin el mateix amb el Pla del 22@”.
Pregunto a què és deguda aquesta manca d’interès municipal: “Històricament, l’ajuntament barceloní ha preferit conservar la Bàrcino romana o la ciutat gòtica, abans que un món fabril que posa en evidència els conflictes socials entre propietaris i treballadors”. En una ràpida cronologia històrica, el senyor Clarós em recorda que l’actual Barcelona és resultat de la Revolució Industrial i del moviment obrer, de la immigració i les barraques, dels sindicats i els barris perifèrics. Una memòria incòmoda, que explica per què les autoritats municipals han preferit preservar la memòria burgesa: “Les fàbriques del Poblenou són l’altra cara del Modernisme i del passeig de Gràcia, un indret que no s’hauria fet mai sense els beneficis generats per aquelles factories”.
Salvem Can Ricart
Els estudis sobre el passat industrial barceloní tenen una llarga tradició a casa nostra, amb recerques que han ajudat a configurar una temàtica pròpia dins de la historiografia local. Però, tot i el seu volum, aquest llegat no ha gaudit mai del mateix interès que en altres ciutats europees (com Manchester i el seu Manchester Tourist Guide), on n’han fet un tret de personalitat i un pol d’atracció. Ans al contrari, a Barcelona, des del període de l’alcalde José María Porcioles, s’han destruït nombrosos conjunts industrials, sobretot a partir del Pla de la Ribera (projectat entre el 1965 i el 1968), quan es va voler renovar urbanísticament el sector marítim comprès entre el port i la desembocadura del riu Besòs.
Amb l’arribada dels primers ajuntaments democràtics, gràcies a l’acció ciutadana, es van poder salvar fàbriques com La Sedeta i Can Felipa. No obstant, la desaparició d’aquesta mena d’instal·lacions va arribar a ser preocupant quan, amb motiu dels Jocs Olímpics, la piqueta va fer miques el barri d’Icària i totes les seves indústries (només ha sobreviscut la xemeneia de la farinera Folch), transformant-lo en l’actual Vila Olímpica. Fruit d’aquell arrasament, la ciutadania va començar a prendre consciència per primera vegada d’aquella pèrdua. Projectes urbanístics posteriors, com el Fòrum de les Cultures i el barri del 22@, s’han trobat amb més resistències. Un exemple d’això ha sigut la lluita per Can Ricart, iniciada a finals del 2001, quan l’ajuntament barceloní va aprovar el Pla Especial (PERI) del Parc Central, que en preveia l’enderroc per fer-hi edificis d’oficines.
L’any 2003 el consistori va acceptar el Pla de Millora Urbana (PMU), promogut per la família Ricart. I el 2004 es va aprovar el pla de reparcel·lació, que donava inici a l’execució del projecte. Va ser llavors quan va començar el desnonament de les petites empreses que tenien tallers llogats a la família Ricart. Arran d’allò es va convocar una primera manifestació, el gener del 2005, per la pèrdua de 240 llocs de treball. El mateix any es van estructurar les protestes veïnals, primer contra la destrucció d’Unión Metalúrgica i d’Extractos Tánicos, durant les vacances de Setmana Santa. La següent mobilització de l’Associació de Veïns del Poblenou va ser per Can Ricart.
He quedat a la cafeteria de l’Ateneu Barcelonès amb la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer, per conèixer la seva relació amb aquesta fàbrica, que va començar el 1997, quan un grup d’investigadors de la Universitat de Barcelona van fer l’estudi Ciutat i fàbrica, un recorregut pel patrimoni industrial de Barcelona, amb l’objectiu d’inventariar el que encara quedava, i que es va traduir en l’exposició Barcelona, ciutat de fàbriques. Després va venir un curs del professor Martí Checa sobre gestió del patrimoni, en què es van estudiar trenta fàbriques. “Les grues anaven ensorrant edificis -explica la doctora Tatjer-, mentre nosaltres els documentàvem”. Concretament, de Can Ricart comenta: “La meva implicació va ser casual, jo recopilava la història de les cooperatives d’habitatge, i en vaig anar a veure una al Poblenou que estava en un bloc de pisos. Des d’un dels pisos vaig veure la xemeneia dels Ricart, i m’hi vaig acostar”.
Llavors encara funcionaven els tallers i el bar, on anaven a menjar molts treballadors de fàbriques veïnes perquè no n’hi havia cap altre pels voltants. “Davant la indiferència de les autoritats es va crear la plataforma Salvem Can Ricart -continua la professora-, que va trucar als partits polítics, sobretot a Iniciativa per Catalunya i a Esquerra Republicana de Catalunya, que van instar l’Ajuntament a conservar aquest patrimoni”. El 2005 el grup Fòrum Ribera del Besòs (FRB) va presentar un Pla de Patrimoni Industrial de Barcelona, que incloïa un seguit de propostes per difondre els valors d’aquests béns. Però les autoritats municipals es van negar a fer canvis en el planejament inicial, al·legant la seva manca de valors patrimonials.
Un conjunt singular
L’antiga fàbrica de Can Ricart és l’únic conjunt neoclàssic que s’ha mantingut sencer i en bon estat de conservació a Barcelona, i és un dels pocs d’aquesta època dissenyats per un arquitecte de renom. Fins a l’any 1852, Jaume Ricart i el francès E. Manoury havien gestionat un petit taller d’estampació a la barriada del Taulat, al Poblenou. Quan es va trencar la societat, Manoury va seguir amb el negoci, mentre que Ricart va encarregar una nova fàbrica, a part de la que ja tenia al carrer Sant Pau del Raval. Les instal·lacions originals es van edificar entre el 1852 i el 1854 als terrenys coneguts com El Llimonet, a les ordres de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, autor també del balneari de la Puda a Montserrat o de l’Institut Mental de la Santa Creu, pioner del ferro fos en una construcció fabril a Catalunya.
Can Ricart va ser una de les primeres fàbriques d’estampació mecànica de teixits de cotó que es van instal·lar al llavors poble independent de Sant Martí de Provençals. Es tractava d’un conjunt molt innovador, de grans dimensions i baixa alçada, aixecat en un indret ben servit d’aigua i proper a la carretera del Maresme (l’actual carrer de Pere IV).
El 1855 ja estava en funcionament, i el 1861 ja produïa 99.000 peces de 31 canes de teles impreses a l’any, en directa competència amb l’Espanya Industrial de Sants. A la dècada del 1860, la casa Ricart va obrir una tercera fàbrica a Manresa mentre la del Raval quedava com a oficines, magatzem i expositor de vendes. A la mort d’Oriol Bernadet, les obres les va continuar Josep Fontserè i Mestres, autor també del Parc de la Ciutadella i del Mercat del Born, així com del domicili privat de Jaume Ricart, a la cantonada del passeig de Sant Joan amb Diputació (fins fa poc, seu d’Aigües de Barcelona). A la mort, el 1883, del fundador de l’empresa, el va succeir el seu fill Frederic Ricart. Llavors, a la fàbrica hi treballaven 190 homes i 10 dones, i comptava amb 530 cavalls de potència. L’any 1888 va arribar a la seva grandària definitiva.
Amb l’entrada al segle XX, Can Ricart va passar a mans de Felip Ricart, nét del fundador, que va viure la gran expansió comercial durant la Primera Guerra Mundial, i la crisi que la va seguir. Poc després es van fer modificacions a l’interior de les naus, per la dinàmica encetada de llogar-les a terceres empreses. A partir de la dècada del 1920, mentre el tèxtil anava de baixa, els propietaris van canviar de negoci, que va passar a ser el lloguer d’espais de la pròpia fàbrica. Can Ricart es va convertir en un bressol d’empreses, que si eren petites es quedaven, i si es feien grans marxaven. Felip Ricart va vendre la propietat a Eusebi Bertrand i Serra, que el 1925 li va canviar el nom per Hilatura Ricart SA. I a principis del 1970, per Textiles Bertrand i Serra.
L’eix de l’eix Pere IV
Parlo per telèfon amb Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que en el projecte actual gestionarà l’espai del sistema energètic de Can Ricart. La seva implicació també ve de lluny, de quan formava part del grup de patrimoni industrial del FRB, amb Mercè Tatjer, Marta Urbiola, Salvador Clarós, Antoni Vilanova, Lluís Estrada, Noemí Cohen i Jorge Ribalta. “Can Ricart ha sigut la gran aposta per a molts investigadors. És una peça simbòlica -diu el senyor Roca-, el bressol del Poblenou i de Barcelona (i en conseqüència de Catalunya), com a gran capital industrial de la Mediterrània occidental”. Per a ell, el seu valor rau en el fet que ocupa un paper central en l’eix Pere IV, on també hi ha recintes fabrils com Oliva Artés, Ca l’Alier, La Escocesa i Ca l’Illa, entre d’altres. “Can Ricart és una peça única per explicar la Barcelona industrial, i en definitiva la Barcelona d’avui en dia. Cal preservar el seu conjunt, i fer-ne un punt clau per redactar les guies d’ús del patrimoni industrial del Poblenou. No sols per la seva importància patrimonial, sinó també per haver sigut fruit d’una trajectòria en la qual han jugat un gran paper les reivindicacions ciutadanes”.
El juny del 2005 la plataforma Salvem Can Ricart va fer la primera jornada de portes obertes. Llavors encara l’ocupaven setze empreses llogateres, com la Cereria Mas (fundada el 1856), Ibérica de Industrias Químicas (que hi era des del 1922), Ricson, Talleres Cendra, Sig Muebles, Iracheta (una de les últimes a marxar), Técnica i Transformados Metalúrgicos, Barcelona Serveis per a la Construcció Singular, Ado, Cedo SL, Talleres GG, Aceros Llorcasa, Ofidisor i Garcia-Garcia. Els artistes hi havien arribat als anys noranta, seguint el model de Palo Alto, amb iniciatives com Hangar.
Mentre anaven marxant, la pressió veïnal va fer que l’any 2008 més de la meitat de la fàbrica fos declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Amb aquest motiu, l’arquitecte Benedetta Tagliabue va presentar un projecte per reutilitzar aquest espai. Després es va parlar de cedir-ne una part al Col·legi d’Arquitectes, i fer-ne un museu d’arquitectura i urbanisme. Posteriorment, el govern del tripartit va anunciar que acolliria una iniciativa frustrada del Fòrum de les Cultures: la Casa de les Llengües, però la Generalitat convergent ho va aturar l’any 2011. L’arribada de l’executiu d’Ada Colau va significar el desbloqueig de la situació, amb la signatura d’un contracte d’ús a 70 anys amb la Universitat de Barcelona per habilitar-hi el futur Parc de les Humanitats i les Ciències Socials, a canvi que la UB pagués les obres de rehabilitació. La universitat va començar fent-hi una recerca arqueològica, que va posar al descobert una vil·la romana.
Un nou campus universitari
“Can Ricart va ser el punt d’inflexió per evitar que desaparegués tota la història fabril de Barcelona -m’explica Mercè Tatjer-, i va ser de gran importància per a lluites posteriors, com La Escocesa al Poblenou i Can Batlló a la Bordeta. Però encara falta un organisme dedicat al patrimoni industrial. Són béns arquitectònics, històrics i artístics, que han de servir per explicar la història del treball, en els seus aspectes tecnològics i socials. Un patrimoni que hauria d’estar catalogat, i amb un pla propi. En comptes d’això, tenim organismes patrimonials escassos de personal, i amb uns catàlegs que no s’han renovat des de l’any 2000”. Pregunto pel projecte de la Universitat de Barcelona, i li sembla una bona idea: “La UB vol fer un salt tècnic amb la digitalització de documents i llibres, amb aquesta inversió tindria més presència en el món tecnològic. I al mateix temps podríem garantir la conservació d’aquesta peça única de la nostra arquitectura, sense més ensurts”.
El 6 de juliol el regidor Josep Maria Montaner (un dels signants del manifest que, abans dels Jocs Olímpics, va reclamar la conservació d’algun element fabril de la futura Vila Olímpica) va presentar el pla d’inversions pel patrimoni industrial del Poblenou que inclou la creació d’una comissió específica per a Can Ricart. El projecte ve avalat per l’estudi de l’arquitecte Antoni Vilanova, i preveu un 30% de la fàbrica com a sòl privat per fer-hi habitatge. La UB disposarà de 7.000 metres quadrats per a les seves instal·lacions, a més de les naus Hangar, d’equipaments de proximitat com un casal de joves i la Taula Eix Pere IV, i l’espai del MUHBA.
Abans d’acomiadar-nos, Mercè Tatjer em recorda la importància de la memòria: “Les noves generacions amb prou feines han vist mai una màquina, ni saben com vivien els treballadors fabrils. Per entendre la societat actual cal saber-ho, conèixer com s’han aconseguit els drets que tenim”. Joan Roca hi coincideix: “Hem d’explicar l’era industrial a la nostra època postindustrial, des d’un barri que va ser perifèria i ara comença a ser centre”. Salvador Clarós també hi està d’acord: “Recuperar aquesta història ens ajudarà a entendre millor el moment que vivim. El progrés econòmic ha sigut possible gràcies a l’activitat industrial, Barcelona s’ha fet a partir d’això. La indústria va començar quan encara hi havia muralles, després es va desplaçar als barris exteriors i més tard als polígons, però ara la indústria torna al centre. Comencem la quarta Revolució Industrial, i estem obligats a canviar el model energètic i industrial. El gran repte és saber integrar la memòria amb la innovació, i que això serveixi per fer ciutat”.