“Segur que hi haurà una gran pandèmia mundial pròximament. La pregunta és quan serà”

Pedro Alonso (Madrid, 1959) és des del 2014 el director del Programa Mundial de la Malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Se li reconeixen dos grans mèrits en la lluita contra aquesta malaltia parasitària. D’una banda, va demostrar als anys 80 que les mosquiteres amb insecticida protegeixen contra la malària. De l’altra, a principis del segle XXI va contribuir a fer possible una vacunació efectiva. Precisament, quan se li pregunta sobre les tendències antivacunes, respon amb fermesa: “Són uns irresponsables que voregen la criminalitat i l’Estat i els poders públics haurien de ser més contundents”.

Per què va amb dos mòbils?

Un és el de Barcelona i l’altre el de Suïssa. El de Suïssa és de feina, i l’altre el personal. Tinc el telèfon oficial i el feia servir molt per a coses personals. A final de mes els de l’OMS et passen la factura i et demanen que marquis què és privat per pagar-t’ho tu mateix.

De debò?

Cosa que em sembla molt bé. Vaig decidir reactivar el meu de tota la vida, i faig les coses personals només per aquest mòbil.

Convidat per la Fundació Bancària La Caixa, ve a Barcelona des de Ginebra per fer una conferència sobre la globalització de la salut. ¿Veurem Zika a Europa i càncer a l’Àfrica?

Sí, hi ha hagut una transició epidemiològica. Això vol dir que moltes de les anomenades zones pobres del món s’han desenvolupat, la vida s’ha allargat i han adoptat alguns dels patrons de malaltia occidentals. A l’Àfrica hi ha gent amb edats elevades que tenen ictus, infarts i càncers. El país amb més obesitat, per exemple, és Mèxic. El tabaquisme s’estén de manera accelerada per les zones més pobres del món. D’altra banda, hem de recordar que aquí no estem segurs. La sida surt, per exemple, d’algun lloc de la frontera entre el que ara és el Sudan del Sud i Uganda, i en pocs anys es converteix en una pandèmia mundial.

Parla de la sida, però avui en dia encara es mor més gent al món de tuberculosi que de sida.

Actualment a Ginebra, dins de l’OMS, hi ha un clúster per a aquestes malalties. Hi ha el departament de tuberculosi, el de sida, el de malalties oblidades i el de malària.

Quines són les oblidades?

La suma de múltiples. Les filàries, el dengue, el tracoma... Cada una per si sola és relativament petita, però juntes són un problema. Potser la més oblidada de totes és la tuberculosi. És la que més mata, al voltant de dos milions de morts a l’any. És en la que potser s’ha avançat menys en termes d’investigació, i presenta uns reptes enormes. N’hi ha soques amb múltiples resistències als antibiòtics que fem servir. És un problema gegant.

No som conscients del mal ús que fem dels antibiòtics. ¿Serà un problema de salut global?

Ja s’ha identificat com a gran problema i hi ha convenis de les Nacions Unides sobre la resistència als antibiòtics. S’ha creat una estructura de lluita contra aquest factor. Té diverses dimensions, no és només l’accés a la farmàcia, també és l’ús d’antibiòtics en agricultura o ramaderia.

Aviat començaran els assajos de la seva vacuna contra la malària...

Comencen al setembre a Kènia, Ghana i Malawi i es tracta de projectes d’aplicació experimental. Formalment ja no és investigació, són productes aprovats, registrats i recomanats. El que passa és que en necessites quatre dosis. La quarta és clau i es dona 12 mesos després de la tercera. Per tant, comencem en aquests tres països, que les apliquen en el seu sistema rutinari de salut. Ja no té res a veure amb el sistema d’investigació, però és un pilot perquè necessitem aprendre com s’administra. Sense la quarta dosi, l’efecte dura poc.

Fins als anys 60 hi va haver malària a Espanya. Al Primer Món li preocupa poc aquesta malaltia. Només quan ha de viatjar.

És part del problema. Ens enfrontem a un enemic biològicament molt complex. És un paràsit, un protozou transmès per un mosquit, que té un cicle biològic molt complex. Té tres estadis al cos humà, i cada un té una immunitat diferent dels altres. Això ja justifica que en tinguem un coneixement relativament limitat. Hi ha coses molt bàsiques de la interacció entre paràsit i humà que encara no coneixem bé. A més, és una malaltia que no afecta els països desenvolupats. Per tant, no hi ha mercat i, per tant, no hi ha estímul per a la investigació. La combinació dels dos elements és una mala notícia i la inversió és escassa en el context d’una malaltia extraordinàriament complicada. Per posar-ne un exemple, quan ens va començar a preocupar l’Ebola, ja teníem dues vacunes. Una s’està aplicant al Congo. Ens vam espantar molt, hi va haver una inversió molt forta, i a més és un virus senzill. Amb la malària tenim els dos factors en contra, no ens preocupa i és molt complexa.

Vam tenir Ebola, Zika, grip A o grip aviària a Europa. És curiós que cada cert temps hi ha una pandèmia global que crea una forta alarma en el món occidental...

Els meus companys del departament d’emergències discuteixen quan serà la pròxima pandèmia, no si n’hi haurà una. Que n’hi haurà, segur.

Per què?

Perquè vivim en un món en la qual apareixen i muten organismes. La sida va ser això. El Zika ho ha sigut, i les diferents formes de grip aviària. Es compleixen 100 anys de l’anomenada grip espanyola, que va matar 60 o 70 milions de persones. Això passarà altre cop, segur. El que no sabem és quan. Fins i tot sabem d’on vindrà.

Sí? D’on?

Del Sud-est Asiàtic. És pel sistema de granges, on es barregen diverses espècies aglomerades. Històricament han vingut d’allà.

Estem preparats?

Sí. El món ha pres consciència. L’Ebola i les grips aviàries van ser bons recordatoris. S’han muntat estructures. Per exemple, a la Xina, que li va tocar molt de prop, han muntat un sistema de vigilància epidemiològica. Tots els sistemes d’alerta i resposta han millorat molt.

¿Hem pres més consciència de la importància de la bona salut?

Passejant per Barcelona es veu una gran quantitat de gimnasos, o de gent que va en bicicleta. Fa 10 anys era impensable. La disminució del tabaquisme és notable. S’ha pres consciència de la dieta. Són passes en la direcció correcta. Però, personalment, segueixo pensant que el nostre gran repte és que el lloc on neixes determina les possibilitats de poder viure les primeres quatre setmanes o els primers anys. És la desigualtat més gran, i representa el repte més seriós que ha d’afrontar la humanitat. Hem de resoldre el problema de la mortalitat infantil. Cada any moren 5 milions de nens al món.

Què li sembla el nomenament de l’astronauta Pedro Duque com a ministre de Ciència?

D’entrada, em sembla molt bé que es restableixi un ministeri de Ciència que havia desaparegut sota el ministeri d’Economia. Ara se li dona la rellevància que té. A la persona en concret no la conec, però em sembla un home jove i -encara que sembli una broma- una persona viatjada, i crec que la ciència i la tecnologia deuen estar molt a prop del seu cor. A més de reprendre el ministeri de Ciència i de nomenar la persona adequada és important que es pugui fer l’esforç financer que necessàriament l’ha d’acompanyar. Per tant, bé, però si es fan les inversions adequades i es reactiva l’Agència Nacional d’Investigació i es fan tot un seguit de reformes que van quedar encallades amb un govern anterior que clarament no era amic de la ciència. Per tant, li dono la benvinguda i esperem resultats.

¿Hi ha hagut prou finançament per a la ciència a l’estat espanyol?

Fa poc em van preguntar això i van treure un titular... [riu]. Em van haver de recordar que treballo a les Nacions Unides i que no he de criticar els governs. És cert que el que vaig dir: no és que no hi hagi política científica, és que hi ha hagut política de com carregar-se la ciència a Espanya.

Donen més vots les pensions que la ciència...

I entenc que la pensió doni vots, però la ciència també n’hauria de donar. Hem tingut uns governs que no han sigut amics de la ciència, que no creuen en el seu valor o en la contribució que pot fer a la ciència global. La situació a Catalunya ha sigut diferent, i per això té un pes substancial en el món de la ciència. Els últims anys també han sigut complicats. Estem per sota d’on hauríem d’estar com a societat. Tenim gent amb talent, ben formada, infraestructura. Però la ciència necessita predictibilitat, competitivitat. Els girs bruscos de volant els gestiona molt malament. “Ara augmentarem els pressupostos un 30%”. No. Necessiten polítiques a llarg termini, hem de posicionar el què i el com. En aquest sentit, no anem bé.

És revertible?

Tot ho és, a la vida. Fa falta un pacte de la societat, dels partits i els seus representants. L’altre dia vaig acabar discutint-me amb gent de la cooperació internacional. Deien que la nostra societat és solidària, i jo deia que no. En absolut. És el govern qui ha reduït la despesa en cooperació internacional, però algú li ha retret que ho fes? ¿Els votants han castigat no haver invertit? No. A l’últim debat sobre l’estat de la nació cap partit, cap, va mencionar les paraules “cooperació internacional”. Ni els de més a la dreta ni els de més a l’esquerra. Amb la ciència passa més o menys el mateix. La societat no passa factura, i és perquè no s’acaba de creure la ciència, tampoc. Els governs responen en certa mesura a allò que les societats esperen. Ens omplim la boca dient que els governs són molt dolents -que ho són-, però la societat no els ho retreu.

En canvi, altres països han tingut la ciència com una prioritat...

El primer ministre de l’Índia, Nehru, deia una frase fantàstica quan el país es va independitzar: “El futur pertany al països amics de la ciència”. Era el 1946 i és cert que l’Índia ha invertit constantment en ciència i té una llista de premis Nobel important. Ho van veure com una estratègia per sortir de la pobresa. L’antic primer ministre de Moçambic, Mocumbi, va establir en un dels països més pobres del món un ministeri de Ciència abans que Espanya. Culturalment no sé què ha passat perquè no siguem un país amic de la ciència els últims 100, 150 anys. A la segona meitat del segle XVIII, Espanya va organitzar més expedicions científiques que França i el Regne Unit junts. No és que mai ho hàgim sigut. En el moment àlgid de la Il·lustració, les elits del país eren amigues de la ciència. Tenim bons científics, bones instal·lacions, bona gent. Tenim bons pensadors de la ciència. Andreu Mas-Colell ha sigut un gran reformador de la ciència. Soc admirador seu. Vam coincidir al consell científic de La Caixa. Ha jugat un paper clau, i no s’ha acabat de desenvolupar tot el que tenia en ment a la universitat. Com deia no sé qui, després de la mort de Franco va canviar tot: l’Església, l’exèrcit, tot, menys la universitat.

Estem expulsant el nostre talent?

Jo no m’he sentit mai expulsat. Molts postdoctorats han marxat a fora i ho tenen difícil per tornar. Crec que és bo que la gent entri i surti, però el problema és que ara hi ha sortida i no hi ha tornada.

Què curarem abans: el càncer o la malària?

El càncer són moltes coses. Crec que la malària s’erradicarà, però costarà molt. Fins ara només s’ha erradicat una malaltia humana, la verola. Estem relativament a prop d’erradicar la dracunculosi. Semblava molt fàcil, s’havia arribat gairebé a zero, i de sobte es va trobar en gossos. Estem a prop d’erradicar la pòlio. Dels tres tipus de virus, dos ja s’han erradicat. Ara només queden uns nuclis al Pakistan i l’Afganistan. És extraordinàriament difícil eliminar una malaltia. La malària costarà molts anys, encara. Hi ha gent que diu que el 2040, però ho dubto. Erradicar vol dir fer desaparèixer el genoma de l’organisme del planeta. El càncer no el causa ni un paràsit ni un virus. Si parlem de la curació total, crec que sortiran diferents tipus de càncers. Però el progrés que s’ha fet és espectacular, també.

La pòlio gairebé s’ha erradicat gràcies a la vacunació. Hi ha un moviment en contra de les vacunes. Què n’opina?

Crec que són uns irresponsables que voregen la criminalitat. Els poders públics haurien de prendre actituds molt més dures i contundents. Si hi ha un àmbit en què les llibertats individuals poden ser superades per l’interès públic, és aquest. Aquí tindria zero tolerància amb els antivacunes. El seu caprici acientífic no només els posa en risc a ells, ens posa en risc a la resta. Quan posa en risc individus sense capacitat de presa de decisió, com les criatures, la irresponsabilitat passa a ser criminal. A Catalunya hem tingut exemples d’incultes criminals. És inacceptable.

¿El finançament de la ciència només ha de ser públic?

Tenim una obligació com a societat rica, que a més de diners tenim capacitat científica, i hem de posar-la al servei de les poblacions més vulnerables. Aquesta és la forma de cooperació més estratègica amb què comptem i la millor eina per transformar les vides de les persones. La gent ha d’entendre que pocs diners ens donen el poder de salvar la vida a milions de persones al món.

Com es finançarà la vacuna de la malària?

El que hem fet és una coalició dels tres grans mecanismes de finançament internacional: el Fons Global de Lluita contra Malària, Tuberculosi i Sida, l’Aliança Global de Vacunes i Immunització (GAVI) i Unitaid, un mecanisme de finançament de la innovació. Les tres s’han unit i en financen el desplegament. Els 10 primers milions de dosis són gratis, part del conveni que tenia GSK amb la Fundació Gates. Aquests mecanismes de finançament negocien el preu i el deixen gairebé a nivell de cost. No són mecanismes per fer diners. Tant és així que el problema, en alguns casos, el comencem a tenir a la inversa. Ho abarateixen tant que hi ha empreses que es retiren d’aquest mercat. Per què han d’entrar en aquests sidrals per guanyar quatre duros? Per tant, s’obre la discussió sobre fins a quin punt pot collar el sector públic per treure el millor preu possible sense que això estranguli les empreses que innoven i prenen riscos. Estem en aquest terreny.

Les empreses de la indústria farmacèutica també han de recuperar la inversió que han fet en recerca i innovació, no?

Quan no hi ha mercat privat, l’únic comprador és el sector públic. I et collarà, evidentment. Si vas a la farmàcia, hi ha algun producte que no vingui de la indústria? Tendim a dir que tots els de la indústria són dolents. El que cal fer és regular-la. Però no són necessàriament els dolents. 