Ballo embogida a la pista del Razzmatazz envoltada de gent de la meva edat, els boomers, els meus contemporanis. Ballo embogida i ric amb les amigues amb les quals he vingut a gaudir de música dels anys 80 i 90 i alço els braços i els moc, perquè m’agrada, perquè acompanyen el ritme, perquè em dona la gana. I de sobte recordo que algú jove fa poc em va criticar aquesta manera de ballar i no puc evitar petar-me de riure. Perquè al meu voltant som molts els que ho fem, gairebé tots! I perquè em fa riure que sembli tan terrible moure els braços per ballar. I li demano a una de les amigues que ens gravi i ho penjo a les xarxes per reivindicar els braços enlaire i aquest ballar tal com raja, sigui l’edat que sigui. Perquè una altra cosa que em fa riure és el posat escandalitzat per algunes coses que fem la gent de determinada edat a l’hora de passar-ho bé.

Els darrers anys he hagut de sentir sovint com em deien que semblava una adolescent. Ho deien des del bon rotllo, però amb un punt de desconcert i fins i tot d’incomoditat. Sempre gent més jove, o gent de la meva edat d’aquells (pocs) que no ballen embogits amb els braços amunt. I quan qui m’ho diu és més jove que jo em permeto el regal de donar-li la bona notícia: riure no caduca. Riure, ballar, enamorar-se, perdre el cap en assumptes de relacions i tornar-lo a trobar i gaudir de les trobades i dels assumptes sexoafectius, de rebre un whatsapp i de respondre’l, de discutir amb els amics, de reconciliar-te, de sortir de festa, de viatjar i gravar vídeos idiotes, no caduca. No és propi d’una edat i prou. No és cosa d’adolescents. Creure-ho és un engany social, és edatisme. Una altra cosa és el lloc des d’on es viu.

La maduresa viscuda ara no és la mateixa que quan la vivia la meva mare que ara en té vuitanta-cinc. Llavors la gent es feia gran d’una manera diferent. Tenir-ne cinquanta era la mort de tota frescor, especialment per a les dones que portaven una faixa vital que ja no cal dur.

La paraula maduresa té poc encant quan s’associa a l’edat perquè massa vegades va lligada sí o sí a una seriositat grisa permanent. A la decadència de tot. I el cos, la biologia, em porta a l’envelliment. Ha de ser així i no m’importa. Però em nego a associar-ho a un ensopiment espiritual. La gràcia de la maduresa és poder riure com una adolescent amb el bagatge dels anys viscuts, cinquanta-quatre en el meu cas. Perquè quan deixes de riure vius una altra realitat que a mi, sincerament, em ve més de gust. Hi ha més saviesa i reflexió, més llibertat personal malgrat la dedicació a les cures i tots els altres malgrats, hi ha el moment de la calma, tan difícil de viure en l’adolescència. I hi ha saber qui ets. I no soc cap mòmia i tampoc cap ximple. Soc una dona en la maduresa.

En les dones, com en tants altres temes, tot és pitjor. Hi ha qui ens vol més quietes, més callades, més serioses, més discretes, tant a les joves com a les que ja no ho som. Mala sort. Som dones i tenim veu i cos i cor i ànima i voluntat pròpia. I res de tot això tampoc caduca.