Tard a la nit, pidolant temps als rellotges del confinament, que semblen haver abreujat les hores i no hi ha manera d’encabir-hi totes les tasques pendents, fem una videotrucada per Zoom. Infusió fumejant, pijama i, de fons, la vitrina amb plats, bols i tasses que milers de nens i nenes han incorporat als paisatges del confinament. És el plató de campanya de l’InfoK i és la cuina de casa de Laia Servera, la directora i presentadora del programa. Ni les televisions, ni els diaris ni les ràdios havien fet mai periodisme així. En el cas de l’ InfoK, com en el de la majoria de programes d’actualitat, ha sigut necessari replantejar el funcionament, el format i els continguts. Prova superada: l’InfoK és el programa més vist a TV3 a la carta. Això tampoc havia passat encara, però en aquest cas ni és casual ni és qüestió de sort. Laia Servera va entrar a les cases de milers de famílies fa temps, tractant els nens com a individus amb criteri propi, parlant-los de tu a tu, i explicant-los les notícies tal com són. El lideratge del rànquing dels més vistos a internet és lògic, l’ InfoK fa temps que és una eina de referència per a les famílies amb criatures i ara, que van mal dades, resulta imprescindible.
Exposar cada dia a través de la televisió un espai tan íntim com és casa seva, lluny de resultar-li incòmode, a Laia Servera li ha donat un plus de naturalitat. “Em sento molt a gust i tinc la sensació de tenir més intimitat amb el nen o nena que ens mira, és més fàcil ser jo”. No només hi fa el plató domèstic, també el fet de compartir el confinament fa que la proximitat amb l’espectador s’escurci. Està convençuda que, en ple estat d’alarma, s’està fent un periodisme més empàtic. El fet que periodistes i espectadors comparteixin confinament i, per tant, preocupacions, angoixa i esgotament, genera “un vincle més fort que l’habitual, un vincle emocional”. I confia que el pas de la covid-19 per les nostres vides serveixi de lliçó per abordar l’actualitat des d’un altre punt, més proper al públic. La pantalla genera vicis. Un de ben transversal és l’ego. Però el confinament també ho és, de transversal, i ofereix una oportunitat per obrir la mirada com a periodistes i incorporar-hi més que mai les inquietuds de qui rep la informació. “És el que hauríem de fer sempre, deixar de mirar-nos tant el melic i centrar-nos més en la gent que ens segueix des de casa, en com se sent i en què necessita”. En el cas de l’ InfoK, això ha suposat reinventar-se de dalt a baix. Ara, a més d’informar, ofereix propostes d’activitats per fer a casa relacionades amb l’art, la història o la família, i també ha obert una finestra perquè els nens recuperin en certa manera el contacte social, comunicant-se entre ells i compartint avorriment, descobertes i jocs. “Si els mitjans ens dediquem només a l’escorça del problema, difícilment ajudarem la gent a tenir autonomia”.
El distanciament social està obligant els periodistes a explorar nous camins que, en el cas de la televisió, per a Servera valdria la pena no abandonar. “Potser ara hem vist que un informatiu no ha de tranquil·litzar, sinó limitar-se a informar, donar dades, xifres i reflexions d’experts”. Servera creu que els mitjans hem badat, en general, mentre vèiem aproximar-se l’allau de contagis. Un escenari previst en els organigrames d’organismes internacionals com l’OMS des de fa temps.
El virus fa taula rasa. Converteix tothom en vulnerable i això és, per a Servera, com un regal, perquè considera que el fet de “sentir-se vulnerable és interessant, almenys per créixer”. Creu que, com totes les crisis, aquesta també ens ofereix l’oportunitat de millorar, fer un exercici d’humilitat, reconèixer tot el que ens envolta i que no valorem prou. El problema és si aquest impacte positiu ens durarà molt o poc. “Tenim memòria curta, els humans, espero que no sigui necessari un confinament cada any per recordar-ho”.
Com és el teu confinament?
Som quatre a casa: dos humans i dos gats. Qualsevol element que em recordi la vida ara l’absorbeixo molt més: sentir els ocells, veure el mar, mirar el cel o fins i tot veure llençols penjats a les finestres o als terrats són coses que ara em reconforten.
On ets més de casa?
Els dies que treballo soc molt a la cuina, que s’ha convertit en un plató de televisió. Hi tinc focus, un trípode i tot de cables per terra. Els caps de setmana surto al sol.
Què estàs llegint?
He recuperat un llibre que vaig trobar en un museu de París: Oscar Wilde. Splendeur et misère d’un dandy, de Daniel Salvatore Schiffer. Té una edició molt bonica i explica la vida de Wilde amb il·lustracions. Diu: “A les meves obres només hi poso el meu talent, és a la meva vida on hi he posat tota la meva genialitat”. És un friqui, per això m’agrada tant.