Sirians a Catalunya, vides recosides

A Bòsnia hi ha una dita: “La muntanya més alta és l’esglaó de casa teva quan el baixes i no saps si podràs tornar”. I això és el que han hagut de fer milions de sirians a qui la dictadura i la guerra han empès lluny de casa. Han hagut de tornar a començar, que no vol dir començar de zero, a vegades vol dir començar de més avall. Perquè les ferides i els que has deixat enrere pesen com una llosa. I en una Europa que ha deixat els drets humans amagats en un calaix i on proliferen les tanques (les físiques, les mentals i les legals) i on l’extrema dreta es mou sense complexos, tornar a començar es converteix en una muntanya que fa molta pujada.

Si, a més, això et passa en plena joventut, quan se suposa que hauries d’estar posant els pilars de la teva vida adulta, el trasbals és encara més gran, però també l’energia amb què afrontes cada obstacle. Trobar un lloc on viure, aprendre un nou idioma i unes noves costums, formar-te, trobar parella, tot està per fer. I ho has d’afrontar sense xarxa, sense l’escalf i l’ajuda de la teva gent, però això no vol dir que estiguis lliure. Les motxilles pesen i en part has de carregar amb els que no han pogut fugir, per als quals, de vegades, ets l’única esperança de supervivència. Tornar a començar, com hem dit, no des de zero sinó des de més avall. Per això s’ha d’estar fet d’una pasta especial. La dels supervivents, la dels que no es rendeixen. Aquests són elements comuns en les quatre històries d’aquests sirians que van acabar -més accidentalment que per haver-ho plantificat- recosint les seves vides trencades a Barcelona. Històries amb llums i ombres, i amb un denominador comú: la cursa d’obstacles en què els estats d’Europa i les institucions comunitàries han convertit un dret fonamental: el dret d’asil.

Però aquestes són també històries de resiliència. Que ens fan pensar que l’arribada d’aquests supervivents ens enriqueix en molts sentits, com una pluja fina que persisteix, silenciosa, per molt soroll que facin els discursos d’odi.

Mohammad Al Hajj Hamdo, ‘Tattoo' (29 anys)

Professor d'anglès

Va marxar de Síria principis de 2011, uns mesos abans que esclatés la revolució contra el règim de Baixar al-Assad. El seu pla era passar una temporada al Líban estudiant anglès, però ja no va poder tornar a casa, a la província d’Alep. “Tenia 17 anys i si tornava m’haurien obligat a allistar-me a l’exèrcit, però jo no volia matar ningú”, explica des de casa seva, a Cabrera de Mar, on aprofita les estones lliures per fer el que li agrada més: pintar.

El Tattoo, com el coneixen els seus amics -pel sobrenom que li van posar al Líban quan els dissenyava els tatuatges que li demanaven, tot i que ell no se’n va voler fer mai cap- va arribar a Catalunya un 11 de setembre. Concretament el 2016, gràcies al programa d’acollida de la fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. El primer any el va dedicar a aprendre el català, que ara parla perfectament. “És l’idioma oficial a casa, amb la meva parella”, bromeja. Quan va acabar els estudis, amb el suport d’un amic i activista de Stop Mare Mortum va poder fer un curs de professor d’anglès per a adults i ara treballa donant classes en una acadèmia.

Diu que el que porta pitjor és no poder veure la seva família. I és que onze anys són molts. Parla dos o tres cops a la setmana amb la seva mare (“Ara m’agrada cuinar i li demano que m’expliqui les receptes”), i li agradaria anar a visitar-los, però el poble on viuen, sota control rebel, encara està en una zona massa inestable. “Ara estan relativament tranquils, però fa uns dies els va sobrevolar un caça rus, no saps mai què passarà”, explica. Cada mes els envia diners perquè els sous dels pares i els sis germans donen per ben poc en un país destrossat i amb una inflació galopant. Però la mare va decidir que no es mouria de Síria. I ell també hi vol tornar algun dia.

Traves burocràtiques

La llista dels obstacles que ha hagut de superar és llarga: adaptar-se a la vida en una gran ciutat (quan era a la universitat vivia en una residència d’estudiants de l’Esquerra de l’Eixample), algun episodi d’homofòbia i les traves burocràtiques: tenia papers com a estudiant però no permís de treball mentre li durava la beca i li demanaven documentació de Síria, que la seva família no tenia manera d’aconseguir perquè no podia moure’s en territori del règim. “Són coses que diu la llei, que no té en compte com és la vida real”. El seu nom també li ha portat més d’un problema: Mohammad Al Hajj Hamdo Al Othman. “Sempre l’escrivien malament en tots els documents oficials, fins i tot el títol universitari vaig haver de demanar que el corregissin i van trigar un any!”

Finalment ha trobat una certa estabilitat. “Ara és el millor moment, perquè no depenc de ningú per viure, i poder valer-te per tu mateix no té preu”, diu amb un somriure. I quan mira enrere ho fa sense cap mena de victimització: “Agraeixo de tot el que m’ha passat les coses bones i també les dolentes, perquè et fan més resilient”.

De fet tampoc li agrada que el vegin com un refugiat i defuig totes les etiquetes. “Una vegada en una conferència a la Facultat de Psicologia, un alumne em va preguntar com em podria ajudar si em trobés pel carrer. I em va sortir respondre-li que si em veiés pel carrer ni tan sols sabria que soc un refugiat i tots vam riure”.

Li agrada anar al gimàs, córrer i passejar per la platja i la muntanya, i la seva llista de projectes és molt més llarga que les traves que ja ha deixat enrere. La seva passió continua sent la pintura i està convençut que un dia farà una exposició. I també vol escriure un llibre sobre cuina tradicional siriana. I seguirà trucant cada setmana a la mare perquè li expliqui tots els seus trucs. Almenys fins que pugui tornar a abraçar-la.

Shahd Zaroor (28 anys)

Graduada en arquitectura

Va arribar a Barcelona el 2013, esperant passar unes vacances amb el seu oncle que els donessin a ella, la seva mare i les seves dues germanes un respir després de dos anys duríssims a la ciutat siriana de Homs, un dels epicentres de la revolució contra el règim de Baixar al-Assad. Però mentre eren aquí els combats es van intensificar i van haver d’assumir que tornar era massa perillós. Es van haver de fer a la idea que passarien un temps sense poder tornar a Síria, encara que aleshores ningú s’imaginava que seria tant. Ara ha acabat el grau d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i busca feina. “Barcelona és la meva segona casa, i aquí hi tinc amics que s’han convertit en la meva família”, diu. “Però casa meva sempre serà Síria i no renuncio a tornar-hi”. Amb una condició: que caigui la dictadura, “perquè no podria viure amb la repressió que pateixen els amics i familiars que em queden a Síria”.

Després de vuit anys a Catalunya, el que més li ha costat és trobar pis. “La idea que té la gent d’aquí d’un refugiat és que és algú pobre i descalç que ve fugint de la guerra del Pròxim Orient i no té res i no sap res i ve a prendre-li la feina. Has de treballar molt per canviar aquesta percepció”. Però assegura que s’ha fet més forta: “La Shahd de fa cinc anys no té res a veure amb la d’avui; també has d’aprendre a no prendre-t’ho a pit quan algú et mira malament”.

Ella parla amb fluïdesa català i castellà, però per a la seva mare tot ha sigut més difícil. “Ella era professora de física a la universitat i es va trobar que aquí no podia convalidar el seu títol ni treballar i tampoc va tenir ajuda per aprendre l’idioma”. Econòmicament tampoc no ho han tingut fàcil: la seva germana gran, la Maisam, que ara viu a Bèlgica, era arquitecta tècnica, però aquí va treballar d’intèrpret en una clínica privada perquè la Shahd i la seva germana petita, la Meera, poguessin estudiar. La Meera va obtenir la millor nota de català de segon de batxillerat al seu institut. La Shahd va tenir la matrícula pagada per la UPC, però sempre li van denegar les beques del ministeri per a estudiants.

Veure el seu país esventrat per la guerra ha deixat empremta en l’arquitecta: “Valoro molt la importància de les construccions tradicionals i de la preservació del patrimoni. No vull que vinguin empreses de construcció xineses o russes o nord-americanes a casa meva a fer macrociutats com les de Dubai, perquè els nostres edificis també formen part de la nostra identitat com a poble, i m’agradaria contribuir d’alguna manera a conservar-los”. Ha triat el pati de Museu Marès per al retrat que il·lustra aquesta història perquè li recorda els patis tradicionals damasquins.

Lluny de l’autocomplaença o la victimització, ha tret forces de la seva història. La seva tràgica experiència, més que una motxilla pesant, s’ha convertit en un impuls que l’ajuda a caminar. “El trauma dels primers anys ens va fer tirar enrere, però en el moment en què et fas conscient de la teva situació et fa avançar”.

Si hagués de dibuixar en un puntet al mapa del món on és la gent que més s’estima, quedarien repartits entre Síria i bona part de la geografia europea. Trossets de la seva vida escampats pel món. “És difícil. Però soc afortunada perquè tinc amb mi la meva família o els puc visitar, però molts sirians tenen la seva gent en camps de refugiats i no poden veure’ls”.

I el seu futur? “M’agradaria viure a Barcelona, però aquí és difícil trobar una feina que et permeti pagar el lloguer i les factures”.

Mustafà Assaloum (29 anys)

Màrqueting

Sortir de Síria amb una cama amputada, arribar a la Unió Europea en una pastera i sis anys més tard estar treballant i sostenint gairebé tota la família. Això és el que ha aconseguit Mustafà Assaloum, i sense perdre el somriure. Després que aquest diari publiqués la seva història en un reportatge al camp de refugiats d’Idomeni, al nord de Grècia, l’Institut Desvern de Proteica es va mobilitzar per portar-lo a Barcelona, superant un infern burocràtic. Ara treballa en el servei d’atenció al client de la multinacional d’electrodomèstics alemanya Bosch, que atén des de la seva seu a Barcelona els mercats del món àrab.

“Un dels meus caps també és de Síria i amb la meva discapacitat puc fer la feina sense dificultats”, explica. Cada cop ha assumit més responsabilitats i amb el seu sou ajuda els seus pares, que continuen a Síria, els seus germans grans, que viuen a Turquia, i el petit, que ara és a Bulgària intentant arribar a Alemanya o reunir-se amb el Mustafà. En total, 600 euros que envia cada mes als seus i que els són fonamentals per sobreviure.

Alemanya, porta tancada

Els inicis, però, no van ser fàcils. Amb el programa estatal d’acollida gestionat per Creu Roja va acabar en un apartament de la Casa Bloc al barri de Sant Andreu que no estava adaptat. Tampoc acabava de trobar feina i va decidir provar sort a Alemanya, però com que havia obtingut la protecció internacional de les autoritats espanyoles no podia instal·lar-se en un altre país. Va acabar tornant i el va acollir una família de Cerdanyola, amb qui va conviure durant quatre mesos. “Em van ajudar moltíssim, però jo només pensava en trobar una feina que em permetés mantenir-me i ajudar la meva família”.

El següent pas va ser casar-se amb una noia siriana, però primer necessitava canviar l’habitació on vivia per un pis que pogués compartir amb ella “i després tenir la nostra pròpia família”. I aquí és on topa amb els preus de l’habitatge a Catalunya. “Aquí tot és molt car, penso en anar-me’n a Còrdova o Granada, que allà tot és molt més barat i ara que teletreballem puc viure on vulgui”.

En el seu temps lliure, a part d’anar a la mesquita, també ofereix classes online d’anglès per als nois i noies que malviuen en els camps de refugiats de Síria o Turquia. “Primer ho feia amb una pissarra, però ara estic pensant coses més modernes, perquè és més fàcil aprendre si treballes amb altres materials”, assegura.

Però no es planteja tornar a Síria “mentre continuï la dictadura” i confia que els seus pares, que viuen a Deir ez-Zor, en el territori guanyat per les milícies kurdes a l’Estat Islàmic, estaran segurs.

La guerra li va prendre una cama (en un atemptat amb cotxe bomba) però va salvar la vida i està disposat a aprofitar-la fins al final. No se sap d’on ha tret les forces, però no ha tirat mai la tovallola, i ara les coses li comencen a anar bé. Com ens deia quan el vam conèixer a Idomeni: “Vaig lent, però tinc paciència”. I al final, persistir, en el seu cas, ha tingut recompensa.

Mohammad Bitari (31 anys)

Traductor i dramaturg

Va arribar a Catalunya fa només set anys i ja s’ha convertit en un dels principals traductors del català a l’àrab. Una feina que va molt més enllà de la traducció: convèncer les editorials que comprin els drets d’autors i autores catalans, presentar projectes a l’Institut Ramon Llull i no parar de treballar, treballar i treballar, a les biblioteques i també dalt dels escenaris. Ara prepara amb la directora Clàudia Cedo un projecte que s’ha d’estrenar la temporada vinent al Teatre Lliure sobre la síndrome de la resignació, la malaltia que pateixen criatures i adolescents refugiats que deixen de parlar i de menjar. També treballa en la traducció a l’àrab dels llibres de Joan-Lluís Lluís i Najat el Hachmi.

Quan va esclatar la revolució a Síria ell vivia al camp de refugiats palestins de Yarmuk, a Damasc. Havia estudiat dramatúrgia i filologia hispànica. I va haver de fugir al Líban (al tercer intent, els dos primers cops el van detenir durant un total de cinc mesos) i allà va poder obtenir una beca i els papers per viatjar a Alacant a continuar els estudis de filologia. Aquí va estudiar català i es va graduar en llengües semítiques a la Universitat de Barcelona. Ara fa classes a la universitat, també és professor d’àrab i cursa un màster en estudis teatrals a l’Institut del Teatre. Però el camí no ha estat fàcil, i també s’ha passat moltes hores treballant de vigilant en un aparcament, una feina que li permetia llegir.

“A l’exili les dificultats són permanents. Estàs fora del teu context i cada dia és una prova a superar”, confessa. Tampoc li agrada que li posin l’etiqueta de refugiat: “Ja fa 8 anys que soc aquí, sempre he sigut un refugiat perquè a Síria era un refugiat palestí, però no em sentia com aquí, on sembla que t’ho hagin de recordar cada dia”, destaca.

I és que, malgrat tot, dir-se Mohammad a Barcelona no és fàcil. “Tens un nom que sona com una provocació perquè aquí a Catalunya, com també a Espanya, encara hi ha un pensament blanc molt evident. No hi ha consciència del passat colonial ni una reflexió profunda sobre com ha impactat en la mentalitat col·lectiva”, apunta.

I és que les dues ribes de la Mediterrània estan molt a prop geogràficament, però molt lluny culturalment. Massa. Només cal preguntar a qualsevol persona amb estudis superiors si sap dir el nom de tres grans poetes o pensadors àrabs, kurds o perses. “Si mirem els estudis universitaris de filologia, per exemple, l’assignatura de literatura universal és totalment occidentalocèntrica i també masclista: fa molt poc que hi van incorporar Virginia Wolf!”