On són la Mariona, l’Edu i el Triquell un any després d’‘Eufòria’?

BarcelonaGairebé mig milió d’espectadors es van asseure davant la televisió per veure la final d’Eufòria, el talent show de TV3 que ha enganxat una nova generació d’espectadors. El programa torna aquest divendres amb una segona temporada i espera repetir la fórmula amb setze noves veus que han superat un càsting de 2.300 aspirants. Carla, Domènech, Emmi o Ethan són alguns dels noms que se sumaran a la llista de concursants d’aquesta edició i que esperen començar a construir una carrera dins el panorama musical a casa nostra. És fàcil aconseguir-ho un cop el focus del prime time s’apaga? Quins són els principals reptes de la indústria? Què passa després d’Eufòria? L’experiència dels sis semifinalistes demostra que hi ha vida més enllà del fenomen televisiu. 

Mariona Escoda “Encara no he paït Eufòria”

Canvis, muntanya russa i explosió són les paraules que escull Mariona Escoda (Valls, 2001) per resumir el que ha experimentat aquest últim any. I és que després de guanyar la primera edició d’Eufòria amb el suport del jurat i l’audiència, la seva agenda s’ha omplert de vivències de tota mena. “Estic en un punt d’anar veient i anar fent i el que surti ho agafo amb moltes ganes perquè ara mateix em ve de gust tot”, assegura la vallenca, que els darrers mesos ha compaginat la gravació del seu segon disc amb les funcions d'El Petit Príncep i l’últim curs del grau en logopèdia. “Volia acabar la carrera perquè així l’any que ve el viuré més tranquil·la i em podré centrar només en la música. Al centre on estic de pràctiques són molt comprensius. Ho acabarem fent tot”, diu entre rialles, tot reconeixent que és molt inquieta.

I així ho demostra la seva trajectòria. Vinculada al món de la música des dels 5 anys i formada en cant clàssic i modern, abans d’entrar al talent de TV3 ja comptava amb experiència damunt l’escenari i amb un primer EP, Tal com havia de ser, molt diferent del disc que està enllestint amb el segell discogràfic Música Global i que presentarà el 16 d’abril a la sala Paral·lel 62 de Barcelona amb les entrades ja exhaurides. “Seguirà la línia del single que vam treure al desembre, Et deixo la mà. He volgut experimentar i hi ha cançons molt diverses”, explica.

A banda de la preparació del seu segon disc, del qual prefereix no revelar el nom, hi ha altres moments que han marcat d’una forma especial la vida de la Mariona aquest últim any que li van fer "explotar el cap”. Assegura que la va emocionar molt poder cantar amb Josep Carreras al Festival de Peralada, presentar les Campanades al costat de Miki Núñez i fer de Rosa a El Petit Príncep, una experiència teatral que defineix com un somni fet realitat. “El primer dia estava molt emocionada i nerviosa, però també contenta de com havia anat perquè a vegades els nervis em traeixen. Pujar a l’escenari durant un mes i mig quasi cada dia m’ha fet millorar molt”. 

Pel que fa al seu pas per Eufòria, la vallenca diu amb fermesa que amb la perspectiva del temps no canviaria de cap manera l’experiència, però que potser intentaria viure-ho amb més calma. “Encara no sé què va passar, no he paït Eufòria. Tinc aquells mesos comprimits, com un parèntesi de la meva vida. Potser ara que comença una nova edició quan tingui contacte amb el plató ho podré gestionar tot”, reconeix. 

Del que l’espera els pròxims mesos, el que més il·lusió li fa és poder fer bolos amb la gira que la portarà, entre altres indrets del territori, al Festival Strenes de Girona. “M’encantaria viure de la música en qualsevol de les seves formes, sigui fent directes o fent discos, però sense extra de pressió. Prioritzant la meva pau. Tinc molt clar que vull tenir temps per cuidar-me a mi i als meus”. 

Edu Esteve: “Un dels meus objectius és fer un Sant Jordi”

De treballar en un banc sense gaire motivació a plantejar-se una carrera seriosa al món de la música. Així li ha canviat la vida a Edu Esteve (Badalona, 1992) el seu pas per Eufòria, una oportunitat que creu que li va arribar en el moment adequat. Abans d’aterrar al programa de TV3 va passar pels càstings de l’edició del 2020 d’OT, però llavors es va quedar a les portes. "Anava al banc i tornava. I ara la gent et para pel carrer i hi ha un reconeixement. I sobretot ara estic treballant del que de veritat m’agrada i m’apassiona. M’ha canviat moltíssim la vida. Està molt bé que la teva passió sigui la teva professió i que no et faci pal fer les coses perquè les fas amb ganes". El badaloní, que és molt sociable i que gairebé mai té un no per als fans que li demanen fotos, reconeix que no tot és de color de rosa, i que quan el fenomen d’Eufòria va començar a créixer no li va costar demanar ajuda per gestionar-ho. "Tinc un psicòleg meravellós que m’ha ajudat a relativitzar les coses".

Després d’omplir el Sant Jordi dues nits amb la resta dels companys del programa, el moment de la veritat arriba quan les càmeres s’apaguen. L’Edu, de 30 anys, tenia molt clares les coses: "Jo volia que una discogràfica m’ajudés a donar visibilitat a la meva música per arribar a més llocs". Va dubtar entre tres ofertes, però va acabar fitxant per Música Global, el mateix segell de Miki Núñez, una de les persones que més l’ha assessorat en la seva incipient carrera musical. En aquests mesos ha publicat dos primers senzills, La primavera i No vull despertar, i prepara el llançament d’un EP de sis temes pop que arribarà a tot estirar al maig. No vol avançar el títol de l’àlbum però sí que comparteix un detall que potser sorprendrà als seus seguidors: en la gira de presentació no només cantarà, sinó que també ballarà, una aptitud que ha volgut millorar gràcies al talent show de TV3. "El programa em va ensenyar que amb ballarins l’actuació es multiplica. I he vist que puc ballar amb ballarins, o, si més no, puc seguir una coreografia i visualment queda molt bé", diu l’Edu, que és cosí segon de Vicco, la tianenca que es va presentar al Benidorm Fest amb Nochentera.

Explica que una de les ensenyances que es va endur del programa és que la feina i la perseverança tard o d’hora tenen recompensa. Per això, a banda de les classes de ball, està aprenent a tocar el piano i la guitarra. Totes les energies que està dedicant a la música –"m’hi he bolcat al 200%"– fan que no es posi límits: "Un dels més objectius és acabar fent un Sant Jordi. M’esforçaré al màxim per algun dia poder fer un concert com el d’Oques Grasses".

Scorpio: “Una dona sempre s’ha de reafirmar tres vegades perquè li facin cas”

Quan Scorpio, nom artístic de Clara Sánchez, va aparèixer a l’escenari d’Eufòria ja va donar mostres d’una personalitat marcada que manté després de sortir del programa. “Sempre he tingut les coses molt clares: la meva imatge, la meva estètica, el meu missatge”, admet. Recorda que no partia de zero quan va entrar al talent show i que ja havia fet música i videoclips molt abans de posar un peu a Eufòria, un programa que defineix com a “trampolí”.“M’ha canviat molt la vida professionalment i personalment. Et fa molt més madura i gestiones coses que no et pensaves que haguessis de gestionar mai. Miro enrere i em veig molt nena. Penso: «Que innocent que era!»” 

Una de les actuacions més comentades de Scorpio a Eufòria va ser el Ya no quiero ná de Lola Índigo, fet que va fer que es multipliquessin les comparacions amb l'extriunfita. Totes dues tenen tirada al so urbà i totes dues han demostrat la seva capacitat per muntar números en què el ball hi juga un paper fonamental. “No m’importa que em comparin perquè, òbviament, hi ha gent que han sigut inspiració meva i són referents, m’agraden molt les dones empoderades. Però hi ha aquest punt que sempre es fan comparacions entre les dones però no entre els homes, i fan música molt més semblant i vesteixen molt més semblant”, afirma. Scorpio té clar que el biaix de gènere existeix: “Una dona sempre s’ha de reafirmar tres vegades perquè li facin cas”. 

Passar per Eufòria li ha permès accedir a un ventall de nous contactes i, sobretot, tenir el suport d’una discogràfica, elements que li permeten albirar la possibilitat de complir el somni de dedicar-se professionalment a la música. Els dos primers tasts de la seva carrera com a cantant han estat els temes Deja Vu, en què aposta pel so urbà i torna a demostrar el seu talent pel ball, i Sayonara, un tema més íntim i melòdic. Els dos singles representen les dues cares de Scorpio, que assegura que amb el disc que publica el 14 d’abril s’ha obert totalment. “M’he despullat, és la primera vegada que publico els meus sentiments i això et fa vulnerable, però també poderosa. Hi ha moltes cançons que m’he plantejat si treure-les a la llum perquè són molt personals. Jo soc molt sincera i directa. No m’amago, i si sento una cosa, l’escric tal qual”, reflexiona Scorpio, que confessa que la ressaca d’Eufòria ha sigut “molt boja”. La cantant assegura que els dos primers singles han tingut bona recepció i creu que, en part, es deu al fet que hi ha una necessitat de canvi en el panorama català. 

Les aspiracions artístiques de Scorpio, però, no es limiten a l’àmbit català. “Sempre tinc utopies, no entenc el somni de ser cantant sense utopies. Si no les tingués, no em dedicaria a això. Si em quedo amb metes properes, potser com a artista estaria més limitada. Considero que com més grans siguin les teves metes, més lluny arribaràs”. El seu gran somni? Arribar a actuar al Madison Square Garden.

Triquell

Després de quedar segon al talent show de TV3, Cesc Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000), conegut com a Triquell, pot presumir de ser un dels artistes més escoltats a les ràdios de casa nostra. Jugular ha estat la cançó en català que més ha sonat a les emissores del país durant el mes de febrer, segons la llista que confecciona l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans (APECAT). “Tinc la sort que la gent que acompanya el meu projecte artístic siguin els meus col·legues. Em fa molta il·lusió viure aquesta experiència amb la gent que ha estat aquí des de fa molt temps”, assegurava al programa El cotxe a mitjans de febrer. Amb els senzills Road trip, Clímax i CBD i espardenyes deixa clar que el seu àlbum de debut mostrarà diverses mirades i facetes de l’artista. 

Triquell, a qui la fama és una paraula que no li agrada gaire, es troba centrat en els darrers detalls del seu disc i és per això que no ha pogut concedir una entrevista amb l’ARA. L’àlbum es publicarà a finals d’aquest mes de la mà del segell independent Halley Records i el portarà de gira a diversos escenaris de casa nostra, com a la sala Apolo de Barcelona durant el Festival Guitar Bcn.

El jove de Sant Quirze del Vallès va crear un grup el 2019, After Soma, i va deixar la feina de professor d’anglès per dedicar-se plenament a la música, sobretot a la producció i a la composició musical. Per un formulari d’inscripció que li va passar el seu padrastre es va apuntar els càstings d’Eufòria i va enamorar els espectadors i el jurat. “Jo estava en una fase bastant depressiva de la meva vida. Aquell Triquell va decidir que una bona manera de sortir de la foscor d’aquell moment era provar d’anar a fer un càsting”, explicava durant la conversa amb Eloi Vila al programa televisiu i afegia que “anar a teràpia és necessari” i que el millor d’aquella etapa va ser l’aprenentatge personal i deixar-se portar: “Vaig aconseguir connectar amb el que jo cantava i la meva faceta d’intèrpret”. Pel que fa al pitjor del talent, el cantant assegura que és la “utopia” que genera. “El món de la creació no és com es ven allà. És el fast food de contingut. No només és d’Eufòria en si, sinó del concepte televisió i creador de contingut”. 

Agraït pel suport que va rebre de la seva família i amics, ara ells segueixen sent essencials en la seva carrera: “Per a mi l’èxit és sentir que estic acompanyat de la gent que necessito que m’acompanyi en aquell precís moment. Que el vaixell on estàs segueix tirant i tu ets a dins i s’enfonsi o travessi l’Atlàntic és el vaixell on has d’estar”.

Núria López: “No em penedeixo d’haver marxat a Madrid”

Amb el cor dividit entre Madrid i Catalunya. Així és com ha viscut els últims mesos la Núria López (Olot, 1995). Després de quedar finalista a Eufòria va fer les maletes per anar a interpretar El rey león a la Gran Via madrilenya, on demostra el seu talent com a actriu i cantant. “Quan em van agafar al programa ja havia passat el càsting del musical i era conscient que quan s’acabés, durés el que durés, marxaria a Madrid. No em penedeixo gens de la decisió, tot i que al principi creia que potser em perdria coses. No m’esperava arribar a la final”, explica la garrotxina, que fa vida a Madrid de dimarts a diumenge i aprofita que els dilluns no treballa al teatre per viatjar fins a Barcelona i treballar en la seva carrera musical. 

“Abans d'entrar al programa jo no tenia música pròpia ni un equip o productors fins que vaig entrar a la discogràfica i treballem amb cançons molt diferents”, explica. La cantant olotina va fitxar per U98 Music, que compta amb altres artistes com Blaumut o Cesc Freixas. Al desembre va llançar Al teu costat i aquest mes de març han sortit Ja no hi ets i No tenim pressa. “La intenció és treure un parell de cançons més a l’abril”, diu. 

Assegura que aquest ha estat l’any que li ha passat més de pressa de la seva vida. “Quan vinc aquí i la gent em para, m’adono que hi ha coses que no fa tant que han passat, però semblen molt llunyanes”, reflexiona. Es refereix, entre altres experiències, al fenomen Eufòria i els dos concerts amb els setze participants que van omplir el Sant Jordi el juliol de l’any passat. Per a la Núria va ser “un gran aprenentatge” i és conscient que la fama televisiva no és garantia de res. “A la tele tot puja de cop. Però tal com puja, baixa. Ara comença una nova temporada amb persones noves i potser tu passes a la història. Crec que remar en contra d’això és feina teva i és millor no pensar-hi i seguir treballant i fent el que t’apassiona”.

Nascuda en una família de restauradors, va créixer fent de cambrera mentre estudiava turisme fins que va decidir fer un canvi de rumb cap a les arts escèniques. Explica que els somnis de la seva vida eren ser cantant solista i treballar d’actriu i intèrpret al teatre musical i ha aconseguit les dues coses. “Potser trobo a faltar tenir temps de qualitat per estar amb la meva família i els meus amics. Però soc una persona a qui li agrada estar ocupada i quan no tinc coses a fer no em va massa bé emocionalment. M’agrada tenir molts projectes. Soc molt feliç”. 

Pedro da Costa: “No vull fer música per fer i que sigui buida”

Pedro da Costa (Campo Grande, 1997) no té pressa i no es deixa arrossegar per la voràgine que recomana als exconcursants de talent shows treure música tan bon punt surten del programa. Abans de res vol descobrir quina mena de cantant vol ser, un procés d'autodescobriment que està duent a terme tot sol, sense discogràfica o assessors externs. “Ho estic fent tot pel meu compte i, esclar, tot és més difícil. Has d’anar triant tu i descobrir-te tu mateix”, detalla. Mentre decideix quin tipus de música farà, es retroba amb els seus fans a través de concerts. La propera cita serà l’11 d’abril, quan té previst un concert acústic al Teatre Condal. “Cantaré algunes versions de les cançons que vaig fer a Eufòria, però d’una manera diferent. També tinc pensat presentar algunes composicions que he fet aquest temps i amb les quals m’he estat descobrint. Vull ensenyar-les a la gent i veure quina és la reacció en directe”, diu el Pedro. 

A diferència d’alguns dels seus companys de concurs, el brasiler resident a Sant Fruitós de Bages encara no ha publicat cap single. “Em generava una mica d’estrès la pressió o la pressa per treure música. La gent t’escriu i et diu: «Tothom està traient coses, i tu quan?» La gent no té pèls a la llengua, t’escriuen per Instagram i es queden superamples. Cadascú té el seu procés i el seu moment”, confessa. El Pedro vol publicar la seva pròpia música, però no es posa dates ni objectius. “No vull fer qualsevol cosa ni treure res per pressió perquè si no agafes la música com una feina, com els nens que de petits els obliguen a fer música, però no els agrada. Vull que el que surti de mi sigui natural i el màxim d’autèntic possible. No vull fer música per fer i que sigui buida”, reflexiona. 

Sobre la relació amb el públic, el Pedro reconeix que molt sovint la gent creu que té una proximitat amb ells que no és del tot real. Tot i que, en general, no s’ha trobat amb gaires problemes, sí que detalla que a vegades hi ha persones que els parlen amb massa confiança. “T’escriuen coses i tu penses: «Ostres, crec que no et pertany aquest lloc»”, explica el Pedro. Els esporàdics comentaris fora de lloc –el cantant remarca que per norma general rep molt d’amor i suport– són la contrapartida de la gran exposició mediàtica que van viure els concursants d’Eufòria. “Ara, si trec una cançó, sé que no hi haurà zero persones que m’escoltaran, hi haurà algú allà. El més guai del programa és que ens ha donat a conèixer i que hi ha gent que s’ha fet fan nostra. Al final, segons com, s’ha format una nova família, aquesta família que s’escull”.