BarcelonaEls tallers són la casa per excel·lència dels artistes, els testimonis muts dels seus neguits i els seus esforços. Dels moments d'eufòria pels assoliments i les troballes i de la frustració de quan la feina no satisfà les expectatives i cal tornar a començar. Sis artistes representats per algunes de les setze galeries catalanes que participaran en la pròxima edició d'Arco entre el 5 i el 9 de març han obert les portes dels seus tallers a l'ARA poques setmanes abans que arrenqui la fira. Cadascun d'ells és un món: alguns aprofiten al màxim fins a l'últim minut per acabar la feina, d'altres ja van entregar les obres fa setmanes.

Patrícia Dauder

En una fira com Arco no totes les galeries presenten obres acabades de sortir del forn. De fet, algunes es rebel·len contra l'imperatiu de la novetat i exposen treballs anteriors dels seus artistes. També es pot donar el cas que en els mesos que porta participar en una fira l'artista no estigui produint, o bé que no estigui interessat en produir per a la fira. En el cas de l'artista Patrícia Dauder (Barcelona, 1973), representada per la galeria ProjecteSD, la galeria va enviar a Madrid els seus treballs i els d'altres artistes amb els quals treballa ja fa setmanes. En canvi, té sobre la taula un seguit de bobines de fils de colors perquè està treballant en una peça que dialogarà amb el patrimoni islàmic del Museu de la Noguera.

A Arco, Dauder exposarà un dibuix de gran format fet amb pastel i carbonet que es va poder veure en l'exposició que li va dedicar el Museu d'Art Contemporani del País Basc Artium a la tardor, titulat Vida primigènia I, i un altre d'inèdit del mateix moment, tots dos fruit de la seva manera de treballar d'anar posant i traient capes, de dibuixar i esborrar, una vegada i una altra. "Em fa il·lusió que a algú li agradi prou una obra meva per voler-la comprar. Com que jo tampoc tinc un treball que estigui de moda, les persones compren les meves obres perquè els agraden, perquè les volen tenir a casa, i veig que en gaudeixen", diu Patrícia Dauder. Així i tot, hi ha treballs que considera tan personals que se'ls guarda.

Patrícia Dauder té el taller en un dels característics edificis d'artistes del Poblenou. Hi és des del 2014, i al llarg d'aquests anys viu una pujada de preus amenaçant. Hi va gairebé cada dia, encara que els viatges que ha fet a llocs remots d'arreu del món també formen part dels seus processos creatius. "Treballo per sensacions. No m'assec a pensar quin material podria fer sevir, sinó que començo a tocar algun material i llavors això em porta a fer una sèrie de connexions amb idees", explica Dauder. Així que els seus treballs són "una espècie de diàleg entre una sensació primerenca i després com es desenvolupa al llarg de tot el procés, que és força obert".

Sovint sembla que els treballs de Patrícia Dauder encara no estiguin acabats, o que s'estiguin desfent. Són autobiogràfics en la mesura que conserven el rastre de les hores que ha passat treballant-hi. "Els dos dibuixos que exposaré a Arco són eminentment abstractes, però tenen relació amb records o memòries que tinc de coses que m'han passat o sensacions que he tingut en certs llocs de la meva vida o llocs on he estat", explica l'artista. "Els dibuixos de gran format –afegeix– a vegades els tinc penjats força temps a les parets del taller i a vegades no soc capaç de fer-los tots d'un cop. Els haig de deixar reposar i al cap d'un temps reprendre'ls, perquè hi ha un moment que em fa la sensació que ja no puc, que estic saturada d'aquella imatge".

Marria Pratts

Entrar al taller que Marria Pratts (Barcelona, 1988) té a l'Hospitalet és endinsar-se és un lloc bigarrat i fascinant. Una nau de 250 metres quadrats entre altres naus industrials i tallers on l'artista sembla haver experimentat amb els materials com experimenta en la seva pintura. De fet, durant un temps va viure dins una cabana de cartró que va construir amb l'ajuda de l'arquitecte i artista Guillermo Santomà. Fins i tot tenia una banyera i una estufa de llenya que continuen allà. La formació de Pratts és sobretot autodidcacta. A vegades ha dit que voldria fer uns quadres cada cop més grans, encara que hagués de fer un forat al terrat. Encara no hi ha arribat, però continua treballant amb grans formats. "Intento anar a l'estudi cada dia, però hi ha dies que no pinto. M'assec en una cadira i només em miro les pintures, i penso. O escric, escolto música o passejo", afirma Marria Pratts, per a qui el procés de pintar és "màgic". Però no sempre s'activa una energia que qualifica "entre la màgia i la possessió". Tot i així, sovint es posa a pintar encara que no tingui una idea gaire definida al cap, i uns altres dies transfereix a la tela "unes idees dibuixades" que fa conduint, viatjant per fora de l’estudi".

A Marria Pratts la representa la galeria Mayoral. L'any passat va exposar a Arco dues pintures que reflectien que feia poc que havia sigut mare. En una d'aquestes pintures semblava que un dels seus característics personatges, entre naïfs i expressionistes, sortia d'un altre. Aquest any torna a la fira amb Somnis, una tela en la qual estava treballant quan l'ARA la va visitar, protagonitzada per uns ulls i una boca que s'han convertit en recurrents. "El camí de les pintures de l'any passat ha arribat a un nou paisatge frondós, més connectat amb la natura. Crec que ser mare i traslladar-me a viure més a prop de la natura em fa observar les coses des d'un lloc nou", diu Marria. "Cada matí veig una cosa tan simple i tan meravellosa com sortir el sol, i cada dia és diferent!", afegeix.

En els últims anys, Pratts també s'ha endinsat en el camp de l'escultura. Fa dos anys va presentar al Liceu el seu primer conjunt escultòric, una sardana amb tres fantasmes d'acer de color de rosa. I aquests últims dies Pratts els ha passat en un taller de Madrid acabant una nova escultura d'un fantasma que també mostrarà a la fira, aquest cop de bronze. "Ha sigut un procés increïble i he pogut conèixer un material que abans no tenia en el meu imaginari", diu.

Xavi Bou

El fotògraf Xavi Bou (Barcelona, 1979) és un altre dels creadors catalans més singulars, per com ha portat la fotografia de natura al terreny de l'art contemporani amb les Ornithographies. "Mostro la trajectòria de vol de les aus, les més complexes i les més interessants", diu Xavi Bou. "Em vaig haver d'inventar una forma de fotografiar, perquè no es pot fer d'una manera convencional: faig vídeos, i amb un algoritme fusiono tots els fotogrames en una imatge. La meva feina és fruit de la trobada de l'art, la ciència i la tecnologia. Porto la tecnologia al límit", explica. Aquest any fa deu anys que ho fa, i el que mostrarà a l'estand de la galeria Senda a Arco serà un vessat inèdit del seu treball, complementari a les Ornitographies, en el qual ha immortalitzat els tres o quatre aleteigs del vol d'un ocell. "En aquest cas l'important és la morfologia i el color de l'ocell, i ho presento a escala real", diu Bou. Així, hi haurà imatges que fan 30 x 40 cm, mentre que la protagonitzada per un falcó fa 2,5 x 1,5 metres. Aquests treballs es podran veure en un espai per a ell sol, un dels coneguts Solo Projects que munten algunes de les galeries participants.

L'estudi de Xavi Bou es troba al barri de Gràcia, i rep l'ARA quan ja té la feina enllestida i està esperant que li acabin d'imprimir les fotografies, de les quals té unes mostres, i també dona una pinzellada del procés de creació. Tot plegat va començar amb una col·laboració d'uns quatre mesos amb l'Institut Català d'Ornitologia. "Muntava un set al camp, com un passadís amb un fons blanc i negre. I quan alliberaven els ocells jo feia una vista zenital dels primers aleteigs", explica. "La meva feina és 90% postproducció. Per cada dia de camp en faig deu de postproducció", assegura l'artista, que també ha col·laborat amb publicacions com National Geographic.

L'interès de Xavi Bou pels ocells es remunta a la seva infància. Però quan va arribar el moment de triar una carrera universitària, es va decantar per la geologia. La fotografia va arribar a través d'uns estudis nocturns, quan es va adonar que la feina com a geòleg no el satisfeia, i durant uns quinze anys es va dedicar a la postproducció de fotografia de moda i publicitària. Durant tot aquest temps va continuar anant a veure ocells, fins que el seu interès pels ocells i el seu coneixement fotogràfic van confluir en un projecte propi. "Des del començament tenia l'espina clavada de tenir un projecte personal. La fotografia de natura convencional no m'havia interessat mai, perquè la trobo poc creativa. Per a mi és interessant aportar coses noves, i jo volia transmetre el meu entusiasme per la natura a persones que no en tenen a través de l'art d'una forma innovadora. I ha sigut molt bonic, perquè l'interès ha sigut molt transversal", diu Bou.

Lara Fluxà

Amb el seu treball, la mallorquina Lara Fluxà (Palma, 1985) s'ha convertit en una de les artistes més singulars de l'escena catalana. Som al taller amb aspecte industrial que comparteix amb altres artistes a l'espai de creació Fase a l'Hospitalet de Llobregat. Amb uns maneguets i unes ulleres protectores, Fluxà està acabant algunes de les escultures que exposarà a l'estand de la galeria Bombon Projects, en la línia de les que hi va exposar a la tardor amb el títol de Firefly, la denominació en anglès de les cuques de llum. Es tracta d'uns treballs aeris evocadors dels corrents elèctrics. Per això, algunes de les peces de vidre recorden els aïllants de vidre de les línies d'alta tensió, i les escultures estan muntades en estructures metàl·liques o en uns cables tensats. "Aquests protectors elèctrics d'alt voltatge, fets de vidre, són capaços de suportar grans pujades de tensió i de mantenir la integritat d’un sistema elèctric, i prevenir així curtcircuits o descàrregues elèctriques", diu l'artista.

Els treballs de Lara Fluxà són delicats i, al mateix temps, intrigants. Els crítics han dit dels seus treballs que tenen el caràcter de màquines, o d'organismes mutants. Fluxà va representar Catalunya a la Biennal d'Art de Venècia del 2022 amb una macroinstal·lació per on circulava aigua d'un canal, i amb les escultures de Firefly s'ha enlairat. Malgrat tot, tots aquests treballs comparteixen la seva mirada per problemes com la fragilitat del medi ambient, expressada amb l'ús que fa de materials com el quitrà i l'oli de motor. "En aquests treballs conviuen el món industrial, amb els cables i els olis de motor usats, amb un altre de natural i animal; aquests dos mons es confonen i s'abracen", explica l'artista. Així, les escultures recorden les cuques de llum, però el que les constitueix són "olis i impulsos elèctrics".

Dionís Escorsa

Dionís Escorsa (Tortosa, 1970) es defineix a ell mateix com a "pintor vocacional". També explica que més endavant va començar a "desmaterialitzar-se", i ha fet videoinstal·lacions, videoescenogafies, curtmetratges i dos llargmetratges, tots ells de caràcter experimental. Escorsa és un nom conegut dins el sector, però al mateix temps sovint ha estat allunyat del món artístic i de les galeries. Ara el representa la galerista Rocio Santa Cruz, que mostrarà a Arco diversos vessants de la seva feina, des del dibuix fins a la videoinstal·lació. "Cada projecte em requereix una disciplina diferent", diu Dionís Escorsa. "A vegades pinto, a vegades faig vídeo, a vegades tinc instal·lacions. He arribat a esculpir, encara que poques vegades. També he fet vídeos interactius... Cada llenguatge el trio perquè m'ho demana el projecte, no perquè vulgui fer una investigació sobre la disciplina", explica.

Escorsa té el taller a Halfhouse, un espai al barri de Sant Martí iniciativa dels artistes Sinéad Spelman i Alberto Peral que sovint han definit com "una fusió de casa i espai d'intercanvi i comunicació artística". Precisament aquest caràcter domèstic de l'espai crea un diàleg curiós amb els dos treballs que Escorsa hi té muntats, dies abans d'empaquetar-los per enviar-los a la fira. Es tracta de dues videoinstal·lacions, fetes en col·laboració amb el també artista Alberto Merino, amb les quals Escorsa aprofundeix des de fa uns vint anys en la seva recerca sobre "la propietat que té la llum per modificar l'atmosfera del que il·lumina". La primera està protagonitzada per Campanar, una aquarel·la que el seu avi va pintar a la dècada del 1910 a Tavèrnoles. Escorsa hi projecta al damunt una infografia 3D idèntica amb la qual introdueix els canvis del temps en un quadre. "Converteixo el quadre en un espai mutable meteorològicament, en un espai en què pot incidir el pas del temps, com el pas de la llum –diu l'artista–. En comptes de fer un vídeo, la infografia està connectada al servei meteorològic de la plana de Vic, així que l'atmosfera i la meteorologia canvien en temps real. Si plou a Tavèrnoles, plou al quadre".

Amb Campanar i l'altra videoinstal·lació que portarà a Arco, In vino veritas (2003), Escorsa planteja també una reflexió de com la pintura, la fotografia i el cinema tenen un caràcter transcendent en la mesura que capturen un instant, mentre que ara les imatges sorgeixen i desapareixen en "un consum immediat". A In vino veritas, la recreació del pas del dia dins un interior revela una copa caiguda i una taca de vi damunt una taula. "Aquesta és una vanitas i, juntament amb l'altre treball, conforma una espècie de saló domèstic, un menjador, on veus una taula parada amb unes copes, unes cadires i un quadret, estàs com en un ambient i tot parla d'un sentit còsmic d'existència temporal", conclou l'artista.

Abdelkader Benchamma

Abdelkader Benchamma (Masamet, França, 1975) és considerat un dels noms destacats a França en el camp del dibuix. Com a finalista de l'última edició del premi Marcel Duchamp, va tenir l'oportunitat d'exposar al Centre Georges Pompidou durant tres mesos. La barcelonina ADN va ser una de les primeres galeries a donar-li suport, i fins al 19 d'abril s'hi pot veure la cinquena exposició que li dedica, una experiència que ha fet que la galeria es convertís en el taller improvisat de l'artista, ja que va acabar alguns dels treballs de l'exposició, una part dels quals seran a Arco, i va pintar un parell de murals dins la mateixa sala. "A vegades enganxo fotografies damunt les teles, i vam fer-ho en l'últim moment a la galeria. També vam muntar les teles en els bastidors", explica Abdelkader Benchamma. Els seus treballs, entre abstractes i figuratius, tenen moltes capes: contenen referències clàssiques tan literàries com artístiques, elements extrets de la ciència, del disseny gràfic, el còmic i l'art urbà. Per a Benchamma, és "una mica estúpid" limitar-se a fer recerca i trobar referents en l'art contemporani.

Entre els treballs exposats a ADN criden l'atenció una vintena de dibuixos que tenen el punt de partida en el Llibre dels cometes, un tractat del segle XVI en què els cometes són representats de les maneres més sorprenents, com poden ser "una creu, un arbre en flames i una espasa", com diu l'artista. "He intentat fer el Llibre dels cometes d'avui, on hi ha drons i satèl·lits", diu l'artista. L'exposició porta per títol Des astres, i Benchamma recorda que sona com la paraula "desastres" perquè en els seus treballs ressonen, encara que no sigui d'una manera literal, problemes com el canvi climàtic i les pors del món actual. Aquesta mateixa idea es troba en el mural que ha fet a sala, on hi ha un vídeo que recorda, segons el crític Sébastien Planas, "una cèl·lula malalta, amb taques blanques proliferant com a bacteris o tumors en un escàner".