Tauró: 50 anys del film culpable de que passem por quan ens banyem al mar

Barcelona“Escolta, a tu això no et recorda a Tauró?”, m’ho pregunta el meu company de butaca mentre gaudim del festival d’aventures, misteri i espurnes de terror: Jurassic World. Extinción. I sí, el dinosaure marí, agressiu i veloç, murri, voraç, venjatiu, conté matisos d’homenatge a l’esqual imaginat fa mig segle per Steven Spielberg. Homenatge explícit? Doncs podria ser perfectament. El guionista de la novíssima entrega de la saga juràssica és David Koepp, responsable dels guions de la primera i la segona entrega, amb Spielberg, no cal dir-ho, impregnant totes i cada una de les arestes i els porus de la gruixuda pell dinosàurica. Tauró, un dels films més importants de la història del cinema, ha complert cinquanta anys. Torna al cinema per temps limitat el pròxim 29 d’agost i és l’oportunitat per trencar el malefici de qui encara no l’hagi pogut gaudir mai. I a sobre en pantalla gran! I a sobre en dates estiuenques, per poder imbuir-se més de l’esperit de la pel·lícula, situat en plena canícula en un poblet costaner a rebentar de banyistes que veuen trencada la seva tranquil·litat per culpa del tauró blanc entossudit a saciar la fam a còpia de carn humana. Són molts els estímuls que hi ha en aquesta obra d’art, injectada de mítica per tot arreu, influent fins al moll de l’os, eternament jove.

El novel·lista Peter Benchley va publicar el 1974 un llibre que de seguida va ocupar un lloc preferent a les lleixes de projectes futuribles de la productora Universal. Spielberg acabava de rodar Boja evasió, el seu primer llargmetratge de cinema, i ja acumulava aura de cineasta de culte gràcies a El diable sobre rodes (1971), telefilm que havia traspassat la paret televisiva per aterrar a les sales de cinema. Impressiona pensar que en el sol termini de quatre anys, un jove cineasta que no havia arribat a la trentena havia creat dues obres tan revolucionàries com El diable sobre rodes i Tauró. Sovint s'abusa del terme qualificatiu “visionari”, però en l’àmbit del cinema, aquest terme està més justificat. Expliquen que el director va veure el llibre a la productora i tot seguit va procedir a una espècie de vampirització que va encaminar-lo a ser designat per al projecte. Una confiança cega de la Universal en ell que va estar a punt de naufragar.

No van ser pocs els conflictes durant el rodatge de la pel·lícula. Primer la climatologia adversa que dificultava molt l’èxit de les complicades escenes marítimes de la recerca i cacera del tauró: el brillant i fascinant terç final de la pel·lícula. Successius retards, problemes d’agenda, nervis... Els efectes especials eren tirant cap a rudimentaris, però exigien un mínim de versemblança. El tauró va ser fabricat amb molta cura artesanal pels tècnics en enginyeria i mecànica contractats. En una de les primeres escenes que van rodar, el tauró va fer-se miques dins de l’aigua i el van haver de reconstruir, amb el consegüent problema pressupostari que comportava. Els tres actors protagonistes no eren precisament fàcils de domar. Roy Scheider, Richard Dreyfuss i Robert Shaw tenien tots tres un caràcter entre imprevisible i volcànic. Els dubtes de Scheider amb el seu paper, els vaivens emocionals de Dreyfuss i l’afició per la bronca –i pels efluvis alcohòlics– de Shaw convertien l’ambient de rodatge en un polvorí. Però Spielberg no tenia por. Sabia on volia arribar. Sabia que la nau que pilotava tenia un port segur a l’horitzó. I comptava, molt important, amb la confiança cega d’un dels pesos pesants de la Universal, Sid Sheinberg, que quan els problemes del rodatge van ser més asfixiants, no només no va llançar la tovallola sinó que va insistir perquè el suport econòmic fos major. Un factor personal hi ajudava. Havia convençut Spielberg perquè el paper femení més important del film –l’esposa del personatge de Roy Scheider– fos per la seva dona, l’actriu Lorraine Gary. Hi havia intangibles destacats també involucrats.

La pel·lícula va poder concloure’s amb èxit. El seu pressupost final va ser, en xifres d’avui, una mica superior als sis milions d’euros. L’estrena va ser una bomba atòmica. Un tsunami que va sacsejar la indústria de Hollywood i amb efectes encadenats per la indústria cinematogràfica mundial. Es va estrenar el 20 de juny del 1975 i en el seu primer cap de setmana d’exhibició ja va recaptar uns quants milers de dòlars més del que havia costat. Es va enfilar ràpidament fins a la recaptació rècord de 10 milions de dòlars. Havia nascut un nou concepte, el blockbuster d’estiu, cosa que no existia abans. El gran taquillatge vocacional havia arribat per quedar-se. A partir de llavors, Hollywood va tenir durant dècades –encara avui amb Jurassic World, Superman i Els quatre fantàstics– molt present el timing estival com una estratègia cabdal en l'àmbit d'exhibició i recaptació en taquilla. Però no va ser aquest l’únic efecte de l’estrena.

Amb Tauró va néixer també un efecte psicològic: la por al mar a través del cinema, del monstre marí que pot sorgir de les profunditats i atacar els humans desprevinguts que es banyen o naveguen sense pensar en el perill que els amenaça. De fet, a uns quants pobles costaners similars al que apareix al film, van haver de conscienciar els habitants i els visitants de què no existia perill per a les seves vides si decidien entrar al mar i fer unes braçades o una immersió innocent. S’encadena això amb la punyent lectura política que també té la pel·lícula d’Spielberg. L’alcalde del poble, malgrat les advertències dels experts i l’alarma social creada, es nega a tancar la platja perquè això suposaria un daltabaix econòmic per al poble, receptor de totes les temporades estivals d’un ingent flux de banyistes amb les butxaques plenes per consumir a totes les guinguetes i establiments locals. La negligència com a tossuda realitat política, la dominància del mercat sobre el bé comú, el poble deixat de la mà de déu en favor d’interessos suposadament superiors. A Peter Benchley, l’autor de la novel·la, li interessava molt treure profit d'aquestes lectures suplementàries, i la pel·lícula no hi passa precisament de puntetes. De fet, a mitjans dels anys setanta, els Estats Units vivien immersos en un gens menyspreable descontentament públic. Entre el trauma terrorífic del Vietnam i el cas Watergate, el cinema i la cultura en general, tenien prou motius per farcir les produccions de connotacions contestatàries i compromís amb les protestes i reivindicacions socials més presents a l’opinió pública. Tauró va ser, en aquest sentit, un abanderat.

No seria just acabar sense ressenyar la influència perenne que el Tauró de Spielberg ha exercit i continua exercint sobre el cinema, mig segle després de la seva estrena. La prova de Jurassic World. Extinció és més que clara, però ja es va començar a notar a l'instant després de l’estrena. El tauró va ser la primera espècie marina en convertir-se en un malson pels humans, però després van arribar les orques, els cocodrils i les piranyes. Abans havia sigut la balena, esclar, per obra i gràcia de Herman Melville, Moby Dick va quedar per a la posteritat. Qui és el personatge de Robert Shaw sinó un sòsia del Capità Ahab? Per cert, si parleu amb un biòleg marí, us farà una exhaustiva llista de disbarats –o llicències poètiques– de la pel·lícula. Des de la velocitat desproporcionada del tauró, a una intel·ligència sobredimensionada, la voracitat excessiva, i una força destructora que res té a veure amb la realitat. La màgia del cinema, l'hi diuen. O les trampes. Beneïdes trampes.