El temps espanyol i el català, l’etern conflicte

E s diu sovint que els catalans –i la gent en general– parlem tant del temps en converses de cafè o d’ascensor perquè és un tema blanc i sobretot apolític, i és ben cert. El fet és, però, que la meteorologia ha estat i està estretament relacionada amb la política i la guerra. El 1854, en plena Guerra de Crimea, una flota de vaixells francesos i anglesos es va veure sorpresa per una fortíssima tempesta al port de Balaklava. Napoleó III va perdre molts efectius a causa del temporal i fruit d’allò va encarregar a Urbain Le Verrier que treballés en el que va acabar sent el primer mapa del temps conegut. El primer radar meteorològic el van començar a desenvolupar enginyers militars, després que durant la Segona Guerra Mundial alguns operadors de radar s’adonessin que la pluja i la neu també retornaven ecos i generaven un senyal. La història del Servei Meteorològic de Catalunya també està fortament marcada per la política i els militars. Tot i que aquests dies comencen les commemoracions del centenari de la seva fundació, l’activitat real del Meteocat no ha durat cent anys i s’ha dividit en dos períodes molt més curts: el primer, entre el 1921 i el 1939, i el segon, entre el 1996 i l’actualitat. Tres dies després de la caiguda de Barcelona, els militars van anar al Servei Meteorològic de Catalunya per tancar-ne l’activitat i emportar-se'n tot el material. Eduard Fontserè ho relata en un manuscrit que fa poc va ser recuperat, en què detalla com el tinent Beloso li va dir que havia rebut l’ordre de “meter un puntapié a todo lo que sea Servicio Meteorológico de Cataluña”.

Durant els anys vuitanta, l’Instituto Nacional de Meteorología va retornar a la Generalitat tot el material d’aquell espoli que no havia sigut destruït, però es van perdre feines en matèries com ara la fenologia, la ciència que estudia la relació entre el clima i els éssers vius. Dades sobre les dates de floració, maduració de fruits, caiguda de fulles o migracions d’animals i plantes. Als anys 30, el primer Servei Meteorològic de Catalunya va començar a teixir una xarxa d’observadors fenològics amb les normes més modernes establertes fins llavors, una feina que va quedar estroncada per la guerra. No va ser fins al 2014 que el Meteocat va començar a avançar novament en teixir una xarxa d’observadors que puguin acumular dades en aquesta matèria. Des de mitjans dels anys 40, el Servicio Meteorológico Nacional havia reprès la feina del primer Servei Meteorològic de Catalunya seguint les seves tècniques, però aquesta tasca s’havia anat perdent en les últimes dècades.

Avui el Meteocat està plenament actiu, però el conflicte polític continua. Tant és així que si avui us acosteu a la Torre Marimon, seu de l’IRTA, a Caldes de Montbui, hi trobareu dues estacions automàtiques oficials costat per costat, una del Servei Meteorològic de Catalunya i l’altra de l’Agència Estatal de Meteorologia. Al Ripollès, a la C-38, just abans d’arribar a Sant Pau de Segúries, hi ha el mateix cas, i a Horta de Sant Joan les estacions del Meteocat i de l’Aemet estan separades per 500 metres.

La voluntat de donar continuïtat a les sèries de dades antigues i la mala relació entre els dos serveis fan que s’hagi arribat a aquesta situació absurda en què l’intercanvi de dades entre uns i altres és molt poc fluid. De fet, actualment les dades online de tots dos serveis són obertes i d’accés públic, però abans d’això no hi havia un accés compartit mútuament.

El Servei Meteorològic de Catalunya no exerceix ni gaudeix dels privilegis de ser un membre del Centre Europeu de Predicció, de manera que tota la informació que en rep ha de passar sempre el filtre de l’Aemet, poc disposada a facilitar tots els elements de coses com ara els models de predicció. L’última trobada per mirar d’acostar posicions va ser fa més de 4 anys, i molts dels acords que es van prendre llavors no s’han complert. Una cantarella que sona coneguda, una música que remet fàcilment a altres administracions i serveis a la ciutadania.