El testimoni de cinc víctimes de l'amiant

“Jugàvem a tirar-nos ‘boles de neu’ amb l’amiant de terra”Rosa Frisach té problemes respiratoris i va perdre el seu pare

“ERA COM SI ELS CARRERS ESTIGUESSIN NEVATS, però d’una neu grisa i en ple mes d’agost. Érem nens i jugàvem a tirar-nos boles de neu amb l’amiant”. Rosa Frisach, de 65 anys, amb problemes respiratoris causats per l’exposició continuada a l’amiant, recorda com era la vida als voltants de la fàbrica d’Uralita, a Cerdanyola del Vallès: el seu pare, la seva mare i ella mateixa hi van treballar durant molts anys. “En aquella època era una bona empresa, ningú sabia res de l’amiant. Hi havia feina i es cobrava bé”, recorda.

A Uralita, el seu pare s’encarregava de barrejar l’amiant amb el ciment i posar la massa resultant en motlles. La seva mare treballava en una bassa d’aigua fins als genolls seleccionant peces i modelant-les: les peces d’amiant s’assecaven amb ventiladors grans que feien que la pols sortís al carrer, per a diversió de nens com la Rosa, que jugaven a fer boles de neu. “Hi havia una feina, que es feia els diumenges, que estava especialment ben pagada: descarregar els sacs que venien als vagons del tren i buidar-los en contenidors. Molts homes com el meu pare ho feien perquè es guanyaven molts diners, però no eren conscients que era perillós”, explica la Rosa. Als 15 anys ella també va entrar a l’empresa, tot i que a treballar a les oficines. “Tota la família estava molt contenta. Amb la meva primera mensualitat, unes 1.800 pessetes, vaig anar a Sabadell a comprar roba”, explica, orgullosa.

Els anys van anar passat, i el seu pare cada cop es trobava pitjor. “Sempre es constipava i passava temps de baixa. El metge de l’empresa li deia que, com que durant la guerra havia tingut problemes de pleura i ara fumava, era normal. Però el nostre metge insistia que no, i va començar a fer-li radiografies, fins que es va certificar que era per l’exposició a l’amiant”, assegura. L’any 70, amb només 47 anys, el seu pare va morir. “La nostra va ser una de les primeres denúncies i va ser una de les primeres víctimes oficials, però extraoficialment molta gent anava morint”, lamenta la Rosa, que aclareix que en aquell moment la malaltia encara no es coneixia com a asbestosi (malaltia pulmonar causada per la inhalació de les fibres d’amiant). El cas va estar 29 mesos als tribunals, però la lluita va donar fruits: l’empresa va indemnitzar la família per la mort del pare per malaltia professional i la pensió de la seva mare va créixer “una mica”.

Lluita judicial

L’any 2000 van operar la Rosa de la matriu i, en fer-li les proves per a l’anestèsia, li van preguntar si algun cop havia tingut contacte amb l’amiant. “En aquell moment em va sorprendre. Tot i el cas del meu pare, com que jo tenia una vida molt sana, no vaig pensar que em pogués tocar mai”, reconeix, i explica que es cansa molt i que no ventila bé, i que quan es constipa sempre ha de rebre oxigen. La Rosa ha reclamat diverses vegades per via judicial però encara no se li ha reconegut la incapacitat, tot i que sí que ha aconseguit la indemnització de l’empesa per danys i perjudicis. “Tothom era conscient que l’amiant era dolent menys els treballadors”, lamenta i avisa que encara n’hi ha molt per tot arreu: “Les peces que no sortien bé es llençaven al carrer, fins que, l’any 75, van posar asfalt sobre els trossos d’amiant. I continuen allà”.

--------------------------------------------------------

“No els importen les víctimes, som un problema econòmic que els seus advocats han de minimitzar” Juan i Diego Ruiz van perdre els seus pares

QUAN EL SEU MARIT TORNAVA DE LA FEINA, ella espolsava i rentava la seva roba. Un gest força quotidià i aparentment inofensiu però que li va acabar costant la vida. “El meu pare venia tot tacat d’aquell fang d’amiant. Ni ell, ni la mare, ni nosaltres érem conscients del risc”, explica Juan Ruiz, un dels fills del matrimoni.

El seu pare va treballar més de 30 anys a l’empresa Uralita fins que el 1982 es va prejubilar, pressionat pel mal tracte de l’empresa, que es volia desfer dels treballadors més grans i els posava a fer les tasques més dures perquè demanessin la baixa. “Treballava amb els sacs d’amiant: part de la seva feina era trencar els sacs i posar-los a la demolidora”, explica Diego Ruiz, un altre dels fills. La jubilació va ser un moment “molt dur” per al seu pare, però la relació amb Uralita va acabar sense que cap dels membres de la família tingués una consciència real del risc al qual estaven sotmesos. “De petits, tots jugàvem a trencar amiant i posar-lo al foc perquè esclatava. A Uralita es van inflar a vendre. Era mig Cerdanyola”, diuen els germans.

El seu pare va morir l’any 2008 d’un càncer de còlon. “En alguns països europeus es reconeix la relació entre l’amiant i aquest tipus de càncer, però a Espanya no”, lamenta el Juan, que explica que la família va començar un procés legal per intentar demostrar una relació entre la mort del pare i l’exposició a l’amiant. “N’estàvem convençuts, però no ho vam poder demostrar”, lamenta el Diego.

L’estiu del 2012 la seva mare es va començar a trobar malament. Havien passat 30 anys des de la jubilació del marit, però aquell setembre li van diagnosticar càncer de pleura, una tipologia especialment vinculada a l’amiant. “El primer que ens va preguntar l’oncòleg va ser si havíem viscut a Cerdanyola o si algú de nosaltres havia treballat a Uralita. L’automatisme va ser absolut. És molt estrany que aquest càncer es produeixi per una altra cosa”, explica el Juan. “Des que li van diagnosticar fins que la vam enterrar van passar quatre mesos. Va ser molt ràpid i físicament molt dolorós. Ho va passar molt malament i van pesar molt dos factors: tenir consciència (estava molt orientada) i haver viscut el procés del meu pare, veure que va patir molt i que al final no va servir de res”, lamenta el Diego. El seu germà afegeix: “Era una lluita tremenda per acabar perdent la partida”.

La indignació dels germans els va portar al Col·lectiu Ronda, que els va recomanar adherir-se a una demanda col·lectiva que ja estava en marxa. La sentència, feta púbica al gener i que ara està recorreguda al Tribunal Suprem, va ser parcialment favorable: es van reconèixer els casos tant de la mare dels germans Ruiz com el de tres dones més. Asseguren, però, que la sentència només ha sigut “una petita satisfacció moral”. “El temps juga a favor de l’empresa perquè per un tema biològic van desapareixent les persones”, diu el Diego. El Juan afegeix: “Pensar en aquella etapa amb els ulls d’avui és molt difícil: van decidir no gastar una misèria a comprar mascaretes i netejar la roba de la gent, quan l’amiant ja estava prohibit en molts països d’Europa. Una lògica econòmica absurda i de misèria moral”.

“No els importen les víctimes. Som un problema econòmic que els seus advocats han de minimitzar -afegeix-. M’indigna pensar que els meus pares no van gaudir de la jubilació i que hi ha gent que viu amb el permanent dubte de si desenvoluparan la malaltia” , i recorda que només a l’àrea del Vallès pot haver-hi “20.000 víctimes potencials”. Critiquen que cap dels equips que han passat per l’Ajuntament de Cerdanyola s’ha mullat. Tampoc “cap entitat pública ni els partits polítics”. “Ens hem sentit molt sols”, lamenten. “No em deixa de sorprendre que encara es vegin alguns sostres, sobretot en garatges, d’amiant. Tenim un producte que es verinós i no se substitueix”, conclou el Diego.

--------------------------------------------------

“Res farà tornar tots els que ja no hi són” La mare de l’Ángeles Urdiales va morir per l’amiant pel contagi de la roba del seu marit

EL SEU PARE, JOSÉ URDIALES, va treballar durant 30 anys a l’empresa Rocalla, a Castelldefels. “Era un peó, feia tasques de transport: càrrega i descàrrega i manipulació tant de l’amiant com de ciment. Ell i els seus companys transportaven els sacs, que eren porosos, d’un costat a l’altre, i sense cap protecció”, explica l’Ángeles Urdiales, de 40 anys. Quan el José es va prejubilar, a principis dels 90, la família no tenia una veritable consciència de la perillositat de l’exposició a l’amiant. Molts anys més tard ho van descobrir de la pitjor manera possible: la Mari Carmen, la dona del José i mare de l’Ángeles, va emmalaltir l’any 2011. La malaltia, un mesotelioma o càncer de pleura -que deriva únicament de l’amiant-, va ser fulminant, i va morir pocs mesos després del diagnòstic.

La roba rentada a mà

“A principis d’any es va començar a trobar malament, li costava respirar i s’ofegava. El metge li va dir que tenia ansietat, però ella insistia que estava molt tranquil·la”, relata. Primer no ho van relacionar, però, quan a finals de maig va anar a urgències i li van fer una placa i van veure que tenia el pulmó col·lapsat, la primera pneumòloga que la va visitar ja li va preguntar on havia treballat ella o el seu marit. Cinc mesos després, la Mari Carmen moria. Durant anys havia estat exposada a l’amiant que duia el seu marit a la roba i que ella rentava, moltes vegades, a mà. “Venia vestit amb la roba de la feina a casa, amb pols de dalt a baix. Tinc un record molt viu de veure el meu pare arribar, blanquet, i penjar-me-li al coll a fer-li petons. A casa tots hem inhalat amiant”, lamenta l’Ángeles, que recorda que la seva mare espolsava i estenia la roba tacada d’amiant. “No tenien dutxes, ni màscares, ni taquilles dobles per deixar la roba del carrer. L’empresa no va prendre cap tipus de mesura fins ben entrats els anys 80 i, fins i tot en aquell moment, van ser molt poques”.

Abans de posar-se malalta, la Mari Carmen es va informar sobre els drets legals del seu marit al Col·lectiu Ronda, que en aquell moment ja portava molts casos a la zona, per veure si podien tenir una indemnització. “Va coincidir que quan feia una setmana que la meva mare estava a l’hospital em van trucar per dir-me que el cas del meu pare no tenia recorregut judicial i que hi anés a buscar la documentació. Va ser aleshores quan vaig explicar el cas de la meva mare”, detalla l’Ángeles.

La família Urdiales és una de les quatre famílies d’afectades passives que van guanyar la sentència col·lectiva a Madrid, que es va fer pública al gener. “Ningú ens tornarà els que ja no hi són. Satisfà en el punt que ara és públic que aquests senyors sabien que estaven fent manipular materials perillosos a centenars de famílies sense cap pudor. Ens van prendre el que més estimàvem, almenys tenim dret a tocar els nassos i que es reconegui”, lamenta l’Ángeles, i conclou: “Conec gent que té familiars que han mort i no denuncia. La tristesa et fa perdre les ganes de tot i no et permet actuar”.

------------------------------------------------------

“Cada cop que et fas les proves vas amb por que et trobin una taca”Benedicto Martino, president de la Plataforma d’Afectats per l’Amiant del Prat

VA TREBALLAR EN CONTACTE AMB L’AMIANT durant quasi 20 anys i ara, com molts dels seus companys, viu amb l’angoixa de posar-se malalt. No ha desenvolupat cap patologia, però es fa una radiografia i una espirometria cada any com a forma de control. “Cada cop que et fas les proves vas amb por que et trobin una taca, perquè ja saps el que t’espera. Tinc molts companys morts i d’altres que no poden ni pujar una escala sense ofegar-se”, explica el Benedicto Martino, de 46 anys.

El Benedicto va entrar a treballar l’any 1987 a Honeywell a Castelldefels (ara Federal Mogul) fent pastilles de frens, i va estar en contacte amb l’amiant fins al 2002. “Els nostres companys es posaven malalts i morien. Eren els anys 90 i ja vèiem que no era normal, però ens deien que fumaven molt”, explica. Treballava a la zona de premsa i tenia contacte directe amb l’amiant, sense mesures de seguretat. “No teníem màscares i ens emportàvem la roba a casa. Porto una vida molt sana, faig esport i no he fumat mai. Tot i així, em podria tocar”, lamenta.

És el president de la Plataforma d’Afectats per l’Amiant del Prat, des d’on han ajudat moltes víctimes a “moure’s i enfocar la seva lluita” contra l’empresa. Assegura, però, que dins l’empresa és un tema “tabú”. “No se’n parla, i quan se’n parla és com si no ens afectés. La gent jove que va entrar a partir del 2002 ja no està conscienciada. És com si no hi tinguessin res a veure”, reconeix.

La lluita de l’associació se centra en dos punts: la reducció de l’edat de jubilació dels treballadors que van estar en contacte amb l’amiant i el seguiment de la seva salut. “Hem estat al Parlament, i l’Estat ens ha demanat que passem la llista de treballadors. En tenim comptats, des dels anys 60, uns 2.000 que hi van tenir contacte, però s’ha de buscar si estan vius”, diu. I, sobre el seguiment de la salut, afegeix: “No n’hi ha prou amb una radiografia i una espirometria, volem una radiografia 4D i un TAC, que és la manera més ràpida de veure les partícules incrustades al pulmó. Aquesta prova val 300 euros i hi ha molta gent que no se la pot fer”.

-------------------------------------------------------

“Esperàvem la jubilació, però ens ha tocat viure això”L’Enrique Roso estava malalt d’asbestosi, necessitava oxigen les 24 hores del dia

NOMÉS S’APARTAVA LA MASCARETA per parlar i amb prou feines sortia de casa, tan sols per anar al metge i sempre que un taxi l’esperés a la porta. L’Enrique Roso, de 75 anys, patia asbestosi per haver inhalat amiant durant dècades i des de feia uns deu anys necessitava oxigen les 24 hores. Va morir fa uns dies, i aquestes línies es publiquen per exprés desig de la família.

El 1969 va entrar a treballar com a estibador al port de Barcelona. “Venien els sacs amb les peces d’amiant tou. Es trencaven i jugàvem a tirar-nos-les. Fins i tot havíem dormit a la bodega a sobre dels sacs”, ens va explicar l’Enrique, que insistia que mai ningú els va explicar que l’amiant fos dolent ni tampoc portaven cap protecció. Parlava ell, però també la seva dona, la Maria Teresa, afegeix: “Portava la roba a casa i jo la barrejava amb la dels nostres fills. No sabíem que era perillós. Quan es va jubilar, l’any 1998, encara no li havien donat mai protecció. Si al moll n’eren conscients, a nosaltres no ens ho van dir mai”.

Fa uns deu anys l’Enrique es va començar a ofegar. “No podia ni caminar sense ofegar-se”, recorda la Maria Teresa. Va ser el mateix metge, en veure els símptomes, qui els va preguntar si havien estat en contacte amb amiant. “Quan li vam dir que havia treballat d’estibador al port, ja no va tenir cap dubte. Va ser en aquell moment quan vam prendre consciència de la perillositat de l’amiant”, diu la Maria Teresa. Va ser ella qui va convèncer el seu marit per reclamar els seus drets. “Tenia una amiga que havia reclamat pel seu marit i vaig decidir que nosaltres també ho havíem de fer”, diu ella. Després d’un llarg procés, l’Enrique va aconseguir la gran invalidesa i la indemnització corresponent, tot i que van continuar lluitant per la indemnització per danys i perjudicis. “Sempre trobem negatives. Portem deu anys lluitant”, lamentava ell. “Se’n van despreocupar en el seu moment i ara han de pagar tot el que van fer malament”, afirmava la Maria Teresa, que afegia que molts companys del seu marit estan malalts i que el seu cosí va morir del mateix.

Sense ascensor

L’Enrique no podia sortir al carrer perquè l’edifici on vivia, al bell mig del barri de la Barceloneta, no té ascensor. “Fa molts ingressos a l’hospital i només surt de casa per anar al metge de tant en tant”, ens deia la seva dona el dia de la visita que li vam fer. I explicava que, alguns dies, quan veia que ell es troba bé, ella se n'anava al centre cívic per no quedar-se tot el dia tancada. “Esperàvem la jubilació, però ens ha tocat viure això”, lamentava. I subratllava: “Si tinguéssim ascensor, podria baixar amb una cadira i sortir al carrer. Fa temps que estem a l’espera d’un pis, però fa mesos que esperem que vingui un metge a valorar el nostre cas. Vam fer una primera valoració i no n’hi va haver prou. Necessitem una solució com més aviat millor”, deia. Ara ja tot és diferent.