Obrir, encara avui, un àlbum de Tintín és una immersió instantània en un món desconegut. De cop, es desperta l’esperit de la descoberta i l’aventura. El ritme s’accelera. I la passió per saber què passarà a la següent vinyeta fa imparable la lectura. Tintín és, gairebé 90 anys després del seu naixement a Bèlgica, un èxit rotund: més de 230 milions d’àlbums venuts a tot el món -traduïts a 115 llengües i dialectes-, un museu, una pel·lícula de Hollywood, desenes de llibres sobre el personatge i el seu creador… Un univers de somni per a milions de persones arreu del món que, gràcies als 24 àlbums de Les aventures de Tintín -l’últim dels quals inacabat-, han viatjat de Chicago al Congo i del Perú a Xangai, entre molts altres indrets, sense aixecar la vista d’un còmic. Una volta al món que ha obert la ment dels lectors a civilitzacions desconegudes, tecnologies innovadores -capaces fins i tot d’arribar a la Lluna-, grans reptes de la humanitat com la sostenibilitat i la lluita contra l’autoritarisme i, encara, grans problemes endèmics com l’esclavisme i el tràfic de drogues.

NI HERGÉ S’HO EXPLICAVA

Les raons d’aquest èxit? Ni el mateix Hergé s’ho explicava: “Us asseguro que jo no comprendré mai l’èxit de Tintín. Penso que hi deu haver, al principi, un malentès. [...] Jo no sóc sinó un dibuixat de no res”, admetia a les Converses amb Hergé, de l’actor i escriptor Numa Sadoul. I el mite creix cada dia que passa. Ara mateix el Grand Palais de París consagra una vasta exposició a repassar l’obra d’Hergé, el creador de Tintín. Fa cinc anys Steven Spielberg va dirigir una producció cinematogràfica milionària que va fer reviure el personatge del jove reporter a tot el món. El 2009 va obrir les portes a prop de Brussel·les el Museu Hergé, que s’ha convertit en un dels grans reclams turístics del país… Tintín està més viu que mai.

Els dos grans responsables de mantenir viva la flama del jove reporter són, en el pla més oficial, Studios Hergé, la institució amb seu a Bèlgica que és hereva de l’antiga Fundació Hergé, la que gestiona els drets de l’obra, i, en un pla més mundà, els apassionats anònims: lectors, col·leccionistes dels àlbums i del marxandatge relacionat amb Tintín i membres d’associacions de tintinaires, com 1001-Associació Catalana de Tintinaires, que n’aplega uns 400. No és poca cosa, es tracta d’una de les més importants del món en nombre d’associats, per davant fins i tot de la hispana.

LA FÓRMULA MÀGICA

Les xifres de Tintín són espectaculars. I les raons del seu èxit s’han estudiat una vegada i una altra. La fórmula sembla fàcil: un jove reporter i un gos, inseparable, que passen mil i una aventures per mig planeta. Però només la genialitat d’Hergé ho va aconseguir projectar al món. “Als àlbums de Tintín hi ha alguna cosa que desafia el temps, les llengües i les cultures. ¿Com es fa perquè aquest reporter gairebé adolescent, sortit de la imaginació d’un dissenyador belga a finals dels anys 20, tingui encara l’èxit que té al tombant de segle? El seu èxit universal, sortit de Brussel·les fins a la fi del món, està arrelat dins una realitat sòlida que transcendeix les modes, les èpoques i les nacionalitats”, explica Michael Farr a El somni i la realitat, una de les obres de referència que han estudiat Les aventures de Tintín.

El mateix Hergé va reconèixer que la senzillesa dels traços de la seva criatura -de la qual no sabem del cert ni l’edat, ni l’origen, ni qui són els seus pares- facilitava que el lector es posés en la seva pell: “Tintín? Li he donat un rostre sense trets perquè tots els nois de la seva edat puguin trobar-s’hi”, explicava a Numa Sadoul. Però contrasta amb aquesta indefinició del personatge principal que tota l’obra, els 24 àlbums, està plena de detalls minuciosos que transporten el lector a una mena de món real. I allà queda atrapat. “L’exactitud dels detalls permet que un s’hi pugui agafar per entrar cap a un altre univers: els paisatges, els vehicles, per la seva versemblança, ens atrauen i ens deixen penetrar en el món propi de la història com si nosaltres en fóssim també els actors”, explica Renaud Nattiez a Le mystère Tintin. Les raisons d’un succès universel, un dels últims treballs que s’han publicat sobre l’obra d’Hergé.

El ball entre la ficció, sovint exagerada, i la realitat, fins i tot detallista, és constant a Les aventures de Tintín. I el que podria semblar un punt dèbil, al final esdevé un punt fort. “En contra de la credibilitat i la veracitat pròpies d’Hergé, diverses claus de lectura de Les aventures de Tintín no estan sempre ben determinades (o indeterminades del tot), com la localització geogràfica, la situació temporal o l’heroi principal en ell mateix. I, paradoxalment, aquesta debilitat relativa afavoreix l’èxit universal de l’obra”, explica Nattiez.

HERGÉ, EL PARE DE TINTÍN

Georges Remi, el creador de Tintín -Hergé, capigrant les inicials lletrejades del seu nom, en francès-, va ser fill d’una família mig burgesa a la Brussel·les de principis del segleXX. La capital belga, coneguda pel seu mal temps i una endèmica falta de creativitat, va veure néixer, i desenvolupar-se, un dels grans genis de l’anomenat novè art, el còmic. Ell mateix explicava que, ja de ben petit, era capaç d’entretenir-se hores i hores amb un paper i un llapis. El seu primer dibuix que es conserva és de quan devia tenir quatre anys, i ja aleshores s’hi veu un tren avançant al costat d’una figura humana. ¿Una premonició de les famoses vinyetes de trens a Tintín a Amèrica?

Hergé va ser un home educat en el marc d’un catolicisme estricte i de l’escoltisme, dues disciplines que anaven de bracet a l’època i el país on va viure. Si bé el catolicisme el va marcar per convertir-lo en un home conservador, l’escoltisme li va obrir el món, el món pel qual faria viatjar Tintín anys més tard. “És amb l’escoltisme que el món ha començat a obrir-se per a mi. És el gran record de la meva joventut. El contacte amb la natura, el respecte per la natura, el fet d’espavilar-me. Tot això ha sigut essencial per a mi i, encara que això sembli una mica passat de moda, són valors dels quals no renego”, va explicar en una entrevista a Henri Roanne el 1974. Costa poc de veure Tintín darrere d’aquestes paraules.

Quan va tenir edat de treballar, un capellà que tenia molta influència sobre ell el va animar a llançar-se al món del dibuix i així va ser com, amb el temps, es va fer càrrec del suplement destinat als més petits del diari belga Le Vingtième Siècle. Va ser en aquest marc, a les pàgines d’aquest suplement setmanal anomenat Le Petit Vingtième,on Hergé va donar vida a Tintín. Era el 10 de gener del 1929.

Al principi, Hergé no va pensar mai que allò seria la seva vida. De fet, sempre explicava que el suplement es tancava els dimecres a la tarda però hi havia dies que arribava a la feina dimecres al matí sense tenir res preparat. Es llançava a la ploma i els dibuixos volaven cap a la impremta. No hi havia res pensat, Les aventures de Tintín eren com una mena de joc. Cada setmana un capítol, amb un argument prou obert per continuar la setmana següent. Així va ser com Hergé va enviar Tintín, com a reporter, primer al país dels Soviets i després al Congo, els dos destins per indicació del capellà que havia intercedit per ell al diari. Però un cop Tintín es va convertir en una celebritat a Bèlgica, Hergé va fer un cop de cap i va decidir prendre’s aquella professió incipient com una missió, la de va convertir el jove reporter en un heroi global. Així va ser com va abandonar el dibuix impulsiu, improvisat cada setmana, per documentar-se i començar a construir l’univers Tintín que, després de l’aparició serialitzada a Le Petit Vingtième, prendria forma d’àlbum sencer (o doble, en alguns casos) amb tota l’aventura completa.

L’afany per evitar l’error i acostar-se tant com fos possible a la realitat va omplir les seves vinyetes de recreacions -gairebé minucioses- de vehicles, peces històriques, monuments o indrets que, avui, s’han convertit en llocs de pelegrinatge per als tintinaires. I això tot i que Hergé no va viatjar mai, tot ho va fer gràcies a la documentació -i els retalls de diaris i revistes- de l’època. El seu arxiu contenia desenes de milers de referències. I així, l’obsessió pel detall i el seu traç genial es van convertir en pura creació artística: “Durant molt de temps he considerat el còmic com una mena de comèdia, com una diversió; i sempre com un art menor”. “Però no n’hi ha pas, d’art menor. Això ho he descobert fa uns quants anys, quan m’he trobat amb pintors i escultors, i hem parlat dels nostres problemes respectius: en el fons eren els mateixos”, va confessar a Numa Sadoul.

TINTÍN, UNA GRAN FAMÍLIA

Tintín és ell i molt més, és una gran família. En total hi ha documentats a l’obra d’Hergé fins a 325 personatges. Però al cercle íntim del reporter n’hi trobem molts menys: el seu inseparable gos, Milú; el capità Haddock; el professor Tornassol; els detectius Dupond i Dupont, i la cantant d’òpera Bianca Castafiore. Però mentre que Tintín és un home de seny, i fins a cert punt també Milú, la resta els podem considerar, ben bé, pures caricatures de personatges arquetípics: un mariner entregat a la beguda -al qual se li coneixen en francès fins a 231 insults diferents-, un científic sord i despitós, dos inspectors de policia que es deixen robar la cartera a les primeres de canvi o una diva que canta descaradament malament.

El contrast és explosiu. “Tintín és un personatge sense una definició gaire concreta, és una mena d’abstracció d’un seguit de virtuts humanistes. El que dóna profunditat a Tintín és l’estol de personatges que l’envolten, que tenen una força i una intensitat extraordinàries i sempre actuen en un punt d’equilibri sense robar-li protagonisme, al contrari”, reflexiona l’escriptor Joan Manuel Soldevilla, autor de diferents estudis sobre l’obra d’Hergé. Els personatges i “la conjunció entre la llegibilitat del grafisme, de la història i de l’estructura donen al conjunt de Les aventures de Tintín una unitat d’atmosfera incomparable”, explica Renaud Nattiez. Per a ell, “els Tintín són una de les temptatives enciclopèdiques més boges on hi ha, alhora, ciència i tècnica (astronàutica, conquesta espacial, làsers, submarins, etc.), les ciències humanes (etnologia, sociologia, psicologia, història, geografia) i el periodisme que ho recopila tot”. “Però aquest saber no és ni tancat ni elitista: l’obra d’Hergé, rica com és, és accessible a un gran nombre de lectors; potser perquè la cultura que difon no és mai intimidant i, encara menys, pedant”, afegeix.

UNA ÈPOCA CONVULSA

A Hergé li va tocar va viure -i patir- les grans fites històriques del segle XX. La popularització d’invents com l’automòbil o l’aviació el fascinaven, com queda recollit en els seus àlbums, però la cara amarga del colonialisme i l’autoritarisme a Europa el van esquitxar a ell i a la seva obra. D’entrada, Tintín al Congo es va deixar de publicar als anys 60 per les referències colonials que exaltaven la superioritat de l’home blanc davant dels habitants d’aquesta antiga colònia belga. Però el mateix Hergé va demanar als anys 70 la reimpressió de l’àlbum, que, després d’un llarg litigi als tribunals, conté actualment una advertència sobre el seu contingut esbiaixat en la versió anglesa. “Jo havia crescut en l’ambient dels prejudicis del medi burgès en el qual vivia. De fet, els llibres del Soviets i del Congo han sigut pecats de joventut. No és pas que en renegui. Però, en fi, si els hagués de refer, ho faria d’una altra manera, ben cert. I després, a tot pecat, misericòrdia!”, es defensava Hergé en la llarga conversa que va tenir amb Numa Sadoul.

La polèmica el va esquitxar també quan, durant l’ocupació nazi de Bèlgica, Hergé va publicar la tira de Tintín al diari belga Le Soir, que havia quedat en mans dels alemanys. Acabada l’ocupació, el seu nom va figurar a les llistes de col·laboracionistes i Hergé va ser detingut i empresonat una nit abans de declarar davant la justícia, que no va decretar càrrecs contra ell. “Sense càrrecs, però penjat a la galeria dels traïdors, Hergé continuarà xocat la resta de la seva vida pel malson de la depuració. Si Tintín s’ha mantingut al marge de les batalles ideològiques i militars, Hergé va haver d’assumir haver acceptat veure el seu petit reporter compartir les columnes de Le Soir amb els opinadors feixistes”, explica Daniel Couvreur, cap de la secció de cultura al diari Le Soir en un article al catàleg de l’exposició sobre Hergé al Grand Palais.

En una Bèlgica exhausta per la guerra, on fins i tot el rol del rei Leopold III en relació amb el nazisme estava en entredit, Hergé es va defensar argumentant que no considerava que “hagués fet res de dolent” contra el seu país, tot i que admetia anys després que havia sigut molt “ingenu”. “Hergé explicava que havia sigut només una víctima de la història, sense cap responsabilitat particular”, assegura Benoît Peeters a Hergé. Fils de Tintin, la biografia més completa que s’ha publicat sobre el creador de Tintín. Tot plegat li costarà a Hergé una profunda depressió i només l’arribada d’un nou projecte el 1946, el llançament de la revista Tintin, una publicació setmanal dedicada al reporter però també a molts altres personatges mítics del còmic belga (Blake i Mortimer o Alix) li farà recuperar els ànims per reprendre la seva obra.

UNA OBRA TANCADA (I COTITZADA)

Hergé va decidir que Tintín moriria amb ell. “Hi ha certament moltes coses que els meus col·laboradors poden fer sense mi i molt millor que jo. Però fer viure Tintín, fer viure Haddock, Tornassol, els detectius, tots els altres… crec que sóc jo l’únic que ho pot fer: Tintín (i tots els altres) sóc jo [...]. Si d’altres reprenguessin Tintín, potser ho farien millor, potser pitjor. Una cosa és ben certa: ho farien diferent i, de retruc, ja no seria Tintín”, va confessar a Sadoul. “Havia posat massa d’ell mateix en Tintín perquè algú li pogués prendre el relleu després de la seva mort. Tenia raó. A més, ¿ell podia pensar que el seu personatge encara triomfaria un quart de segle després de la seva mort?”, va explicar fa temps Bob de Moor, un dels seus col·laboradors més íntims.

L’obra del dibuixant belga és, per tant, avui en dia, un llegat tancat de 24 àlbums que s’han convertit en objecte de culte per als apassionats de Tintín, per als quals el personatge és un retorn al passat. I aquesta és una altra de les grans raons de l’èxit del personatge. “Rellegir Tintín és endinsar-nos en la nostra infància [...]. Estic molt convençut que és difícil caure en l’atracció de Tintín quan es llegeix per primer cop sent adult. [...] L’exlector que ho va fer de petit es fa gran i fa descobrir Tintín a la seva descendència i així es perpetua el cercle. Falta determinar si aquest fenomen no es fondrà, inevitablement, amb el temps”, explica Renaud Nattiez.

Per ara, el fenomen aguanta. I els col·leccionistes de Tintín malden per aconseguir totes les edicions, objectes i rareses diverses generades al voltant del seu heroi. No aptes per a butxaques de pressupost modest. L’obra derivada amb llicència dels Studios Hergé està posicionada al mercat amb preus que ratllen el luxe, i l’obra original d’Hergé bat rècords en cada subhasta. Fa unes setmanes, una de les pàgines de l’àlbum Hem caminat damunt la Lluna es va subhastar a un preu d’1,55 milions d’euros. El rècord es va fixar el 2014, quan una doble pàgina original, les guardes dels àlbums, es va vendre per 2,65 milions d’euros. És la xifra més alta que s’ha pagat pel novè art.

TINTÍN A BRUSSEL·LES

Passejar per Brussel·les és, encara avui, topar amb l’univers Hergé. I la ciutat s’hi ha abonat els últims anys. Tot i que Tintín neix belga i Hergé és un ketje [xaval, en dialecte] de Brussel·les, les seves arrels s’esborren a mesura que l’obra avança i s’universalitza. Així, tot i que en els dibuixos originaris apareguts com a tires còmiques a Le Petit Vingtième hi havia referències a la capital belga, desapareixen en el format àlbum de Les aventures de Tintín. Però tant se val, són inconfusibles: per exemple, el popular mercat de vell de Brussel·les, a la Place du Jeu de Balle del barri de Les Marolles, on Tintín troba la maqueta de l’unicorn que desencadenarà tota l’aventura del tresor d’un avantpassat del capità Haddock; el Parc Reial (El ceptre d’Ottokar ); l’Hotel Metropole ( Les 7 boles de cristall ), i l’observatori astronòmic d’Uccle ( L’estel misteriós ) són alguns dels indrets que es poden distingir fàcilment a Les aventures de Tintín com a mostra de la minuciositat del treball d’Hergé. També al Museu Reial de l’Àfrica Central i al Museu Reial d’Art i d’Història al Parc del Cinquantenari s’hi troben moltes de les peces històriques que van ser reproduïdes a Tintín, entre les quals algunes de Tintín al Congo o el famós fetitxe arumbaya robat a L’orella escapçada.

Brussel·les respira Hergé: a l’estació de metro de Stockel hi ha un gran dibuix a les parets amb els personatges de Les aventures de Tintín. Més murals d’Hergé es poden veure al carrer de l’Étuve, prop de l’estàtua del Manneken Pis, al carrer Haute, al barri de Les Marolles, o a l’estació de tren de la plaça Luxemburg, davant del Parlament Europeu. I encara un últim lloc de pelegrinatge per als tintinaires, especialment els d’alt poder adquisitiu: la Boutique Tintin, a tocar de la Grand Place, en ple centre de Brussel·les.

Però la joia de la corona de l’univers de Tintín és el Museu Hergé, inaugurat el 2009, més allunyat de Brussel·les, a Louvain-la-Neuve, a Valònia. Penetrar en aquest original edifici de l’arquitecte Christian de Portzamparc és com traslladar-se a l’interior de les vinyetes de Les aventures de Tintín. Una vuitantena de planxes originals, centenars de fotografies i objectes que van inspirar Hergé fan les delícies dels tintinaires, els de 7 a 77 anys, com proclamava la revista Tintin a la portada.