Tomasa Cuevas, puntes de coixí contra la tortura

El 15 de desembre del 2004 el president Maragall va convertir el lliurament de les seves primeres Creus de Sant Jordi en un homenatge al PSUC, reivindicant el seu protagonisme en la lluita per la democràcia. Atorgava la distinció a tres comunistes que podem qualificar d’herois sense cap mena d’hipèrbole: Sebastià Piera, Miguel Núñez i Tomasa Cuevas, que la va rebre emocionada en una cadira de rodes.

Tomasa Cuevas tenia aleshores 87 anys, però no estava impedida per l’edat sinó per les seqüeles de la tortura, que l’envelliment va convertir en record corporal en el cos menut que li havia costat el renom afectuós la Peque. Però la Peque era immensa.

Durant la Guerra Civil, militant a les Joventuts Socialistes Unificades, va fer diverses funcions d’enllaç a Guadalajara, on va néixer. El 16 de maig del 1939 els feixistes la van fer presonera. Al càstig per ser comunista s’hi afegia la humiliació masclista i aquella “reeducació” penitenciària i penitencial per convertir en mestresses de casa submises dones que, com ella, lluitaven per tot el contrari. I aquelles nits que es feien insuportables quan cridaven alguna companya a capella per afusellar-la a trenc d’alba. La Lola, que abans de morir es va pentinar i es va posar un mocador vermell al coll, “la meva bandera”; l’Antonia, mare de vuit fills; la...

Quan va quedar en llibertat, el 1944, la van desterrar a Barcelona, lluny del seu entorn, però ella es va integrar al PSUC i va recuperar l’activisme que portava a la sang. Va durar poc, perquè al cap d’un any la Brigada d’Investigació Social la detenia i li feia passar el pitjor tràngol de la seva vida. Es pensava que s’hi quedaria. Em va explicar les tortures, i era tan terrible de sentir que vaig conservar l’enregistrament per a investigadors de quan allò deixés de ser crònica i entrés en la història.

“Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d’abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L’octubre del 1950 vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia... Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?”.

Era només el lead. El comissari Pedro Polo Borreguero, subcap de la policia política, la va rebre estampant-li a la galta el segell de l’anell, marca de la casa que signava un historial clínic d’ossos fracturats, hematomes i ronyons destrossats. Eren el compte d’explotació de pretendre extirpar-li sense anestèsia noms i adreces de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, i els contactes amb les Forces Franceses de l’Interior (FFI), que els hi subministraven armes. La Tomasa els va embolicar amb pistes falses d’un quadern de patrons de puntes de coixí, que es pensaven que era el mapa en clau de localitzacions dels escamots i bases operatives. No va delatar a ningú. Després del calvari, la van recloure un any i mig a la presó de les Corts, i encara va tenir esma d’organitzar amb èxit la fuga de tres companyes.

En acabat va fer una temporada d’exili, però l’exili no era per a ella, la Peque era una dona d’acció que detestava viure de reunió en reunió arreglant el país Contigo en la distancia. Va tornar clandestinament a Catalunya el 1962, per incorporar-se a tasques de propaganda. Tomasa Cuevas buscava suports i rereguardes, una de molt significativa a Montserrat. Les cèlebres declaracions contra la dictadura de l’abat Escarré a Le Monde el 1963 van tenir una gran difusió en català a través de Treball, el diari del partit, i gràcies a ella, que es va fer molt amiga de l’abat Cassià Just, que l’havia amagada quan necessitava sortir del camp visual de la BIS. Ho vaig comprovar de primera mà. L’abat em va dir que “per la Tomasa, el que calgués i encara més”.

Tomasa Cuevas tenia pocs estudis, però una intel·ligència molt viva i un esperit de sacrifici i de treball immensos, que, al cap dels anys, la van empènyer a recopilar tots els testimonis que va poder de dones represaliades. Va escriure tres llibres que en primera instància es va haver de publicar ella mateixa, disculpant-se en un full adjunt pels defectes d’edició del primer volum, Mujeres de las cárceles franquistas. Un pròleg escruixidor de Teresa Pàmies assenyala que “alguns dels relats semblaran increïbles a qui no tingui idea de la naturalesa del feixisme”.

Pasqual Maragall va conèixer la parella que formaven Tomasa Cuevas i Miguel Núñez a través de Cristóbal Garrigosa, el seu sogre, que els havia ajudat en els anys de les identitats falsificades. A l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi, quina encaixada tan entranyable a quatre mans amb la Tomasa, que moriria al cap de dos anys i quatre mesos. amb el seu nom.