"Hi havia qui deia que havíem assassinat gent per menjar-nos-la": 50 anys de la tragèdia dels Andes

L ’agost del 2005, el periodista uruguaià Pablo Vierci va rebre una trucada dels seus antics companys d’escola Roberto Canessa i Gustavo Zerbino. No era una trucada qualsevol. Plegats havien estudiat a l’Stella Maris-Christian Brothers, un col·legi catòlic fundat els anys 50 on capellans irlandesos s’encarregaven que els alumnes de classe mitjana tinguessin una bona educació cristiana, en anglès i practicant un esport que havien portat del seu país, el rugbi. Precisament la passió pel rugbi havia comportat que dins l’escola nasqués un equip que el 1972 va marxar a Xile per jugar-hi uns quants partits amistosos. Però l’avió amb què volaven es va estavellar enmig dels Andes i va donar pas a una història que va marcar per sempre més tota una generació, perquè catorze supervivents es van passar 72 dies a més de 3.700 metres, sobrevivint com van poder i forçats a menjar-se la carn dels cadàvers dels seus companys. La història, portada al cinema, va fascinar milions de persones de tot el món, però va incomodar l’escola. “Jo ja era periodista llavors i volia escriure’n un llibre, però em van trucar excompanys dient-me que era millor deixar-ho córrer, perquè incomodava l’escola i podia afectar la seva imatge. Vaig estar dècades esperant poder reprendre el projecte. I vaig fer-ho quan em van trucar Roberto Canessa i Gustavo Zerbino. Eren dos dels supervivents d’aquell famós avió 571 de la Força Aèria Uruguaiana.

Tots dos havien engegat un projecte amb el documentalista Gonzalo Arijón i van decidir reclutar Vierci per fer-ne un llibre i poder, per primera vegada, donar-ne el seu punt de vista amb calma. “Hi havia dues condicions que em van semblar imprescindibles per elaborar aquest llibre. En primer lloc, pujar a la muntanya i passar al lloc de l’accident tot el temps possible, fins que ens en fessin fora les tempestes, per poder entrellucar, encara que només fos a llambregades, el que ells van sentir”. Dit i fet. Hi va anar acompanyat de quatre supervivents, el març del 2006: Adolfo Strauch, Moncho Sabella, Gustavo Zerbino i Roberto Canessa. “La segona condició era que hi participessin tots setze. Va costar, sobretot en el cas de Pedro Algorta, que vivia a Buenos Aires i, com alguns altres, s’allunyava tant com podia d’aquells records. Però al final em va citar en un bar de Montevideo”, recorda. I així va néixer el llibre La societat de la neu, publicat ara en català per Alrevés Editorial.

Precisament Pedro Algorta recorda com tres mesos després de ser rescatats es va fer una missa en honor dels morts al poble xilè més a prop del lloc de l’accident. Quan s’hi dirigien amb els seus pares, la carretera va quedar tallada per culpa d’un altre accident en què una dona va perdre la vida. El seu pare, inconscientment, va demanar a la dona i al fill que “no miressin a la carretera, perquè hi havia el cos mutilat de la dona”: “Però jo em sentia més a prop d’aquell cos mort que dels meus pares. Havia passat un munt de dies enmig de cossos mutilats: per quina raó no havia de mirar? Era com si els supervivents haguéssim patit una mutació. I ningú ens entendria, la societat no podia saber què sentíem”. Els supervivents es van autoanomenar “la societat de la neu”, mentre la premsa groga començava a escampar mentides sobre el que havia passat. Alguns es van explicar en llibres petits, però la majoria van preferir callar. Algorta va ser un dels que va callar, fins ara. Ell era una mica diferent dels altres. “No jugava a rugbi i volia viure des de dins l’experiència socialista del govern de Salvador Allende a Xile”, recorda. Els seus amics d’escola, més conservadors, pensaven en el rugbi i en les festes.

Tot havia començat el 13 d’octubre del 1972 quan el Fairchild 571 de la Força Aèria Uruguaiana es va estavellar al centre de la serralada dels Andes. El pilot, entre el mal temps i una mala lectura dels aparells de navegació, va començar el descens cap a l’aeroport de Curicó abans d’hora i va topar amb les muntanyes. Els uruguaians volaven a Xile per passar-hi uns quants dies jugant a rugbi i fent amics. Quan van fer escala a la ciutat argentina de Mendoza, alguns van conèixer unes noies argentines que, mig en broma, els van dir que es quedessin amb elles perquè l’avió s’estavellaria. Gustavo Zerbino, un dels supervivents, també tenia aquest pressentiment i es va passar el viatge visitant la cabina dels pilots, on els va trobar prenent mate amb l’automàtic posat. Quan van voler reaccionar, en plena tempesta, va ser massa tard. L’avió va xocar amb unes roques i va perdre les ales i la cua. La part posterior va quedar a dalt de la muntanya i la resta va caure a la vall que els supervivents batejarien després com “de les llàgrimes”. A bord hi anaven 45 persones, entre passatgers i tripulants, majoritàriament jugadors de l’Old Christians Rugby Club, acompanyats de familiars i amics. El Servei Aeri de Rescat xilè els va donar per morts al cap de deu dies. “No se’ls pot culpar. Dels 45 accidents aeris esdevinguts fins llavors a la serralada dels Andes, mai no hi havia hagut supervivents”, explica Vierci.

Un pastor salvador

Però al cap de setanta dies, dos nois amb la roba esparracada van aparèixer prop de la vall de Los Maitenes, al sud de Santiago de Xile, després d’una caminada inversemblant de deu dies. Sergio Catalán, un pastor que cuidava vaques, va sentir un crit que el va espantar. Un noi barbut movia els braços a l’altra banda d’un riu. Com que ja es ponia el sol, Catalán li va indicar que tornaria l’endemà. Els ho va dir amb un paper que va embolicar al voltant d’una pedra, que va llançar amb un llapis lligat. El noi barbut era Roberto Canessa, que li va escriure: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Soc uruguaià. Fa deu dies que caminem. Tinc un amic ferit allà dalt. A l’avió queden catorze persones ferides. Hem de sortir de pressa d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens vindran a buscar? Sisplau, no podem ni caminar. On som?” Catalán, que va morir el 2020 als 91 anys, no s’ho va pensar dos cops. “Va tenir la noblesa i la misericòrdia d’ajudar-nos, de fer la seva pròpia travessa per salvar-nos. Sempre he pensat que si aquell mateix episodi ens hagués passat a la vora de la civilització i haguéssim intentat aturar algú perquè ens ajudés, és possible que no haguéssim tingut tanta sort. Però vam trobar-nos un home bo i senzill com Catalán, que va ser capaç de deixar la feina, abandonar les vaques a mercè dels pumes, anar vuit hores a cavall, pujar a un camió que va aturar i arribar, cinquanta quilòmetres després, a una unitat de carrabiners amb l’únic propòsit d’ajudar persones que no coneixia”, s’emociona Roberto Canessa.

“La gent no estava preparada per entendre aquella peripècia. Ningú ens pot entendre, als supervivents. Hi havia morbositat i falta de comprensió, es van dir coses horribles sobre nosaltres”, explica des de Montevideo Adolfo Strauch, un dels supervivents. Un cop Catalán va donar l’alerta, van començar les especulacions sobre què havia passat tots aquells mesos als Andes. Quan l’avió va caure a la vall, mig trencat, 29 persones continuaven amb vida, però dues van morir poques hores després. El 29 d’octubre, després que els supervivents haguessin improvisat una missa, una allau va matar vuit persones més. I encara es perdrien tres vides més en aquelles setmanes d’espera, fins a deixar la xifra de supervivents en els 16 finals. Els membres de la societat de la neu van decidir enviar dos joves muntanya avall perquè havien pogut sentir, gràcies a una ràdio amb piles, que ja no els buscaven. “Van arribar a posar en dubte que hi hagués hagut una allau el 29 d’octubre. Hi havia gent que deia que havíem assassinat gent viva per menjar-nos-la. Ens ho deien a nosaltres, que érem els familiars i els amics dels morts. Va ser molt dur, tornar a la realitat”, diu Strauch.

“Ningú està del tot preparat per a les coses que han de venir. Vaig ser el primer a arribar a Montevideo, el 24 de desembre, i vaig imaginar que a l’aeroport hi hauria la meva família i ningú més. Doncs els balcons, les terrasses i tots els espais interiors estaven plens de gom a gom de gent, de periodistes, de curiosos, perquè ningú no acabava d’entendre el que havia passat. Vaig arribar al petit taulell d’immigració, on un funcionari em mirava amb el mateix esglai que els altres, com si vingués d’ultratomba, fins que al final va aconseguir demanar-me els documents. Però no tenia documents, no tenia res llevat de la roba que duia posada, que m’havien regalat a l’hospital. «Vinc d’un avió que va xocar a les muntanyes», els deia. I ells demanant-me el carnet d’identitat, sense saber què fer”, recorda Daniel Fernández. La societat tenia moltes preguntes sobre què havia passat a la muntanya. I els supervivents no tenien ganes d’explicar-se. “Durant molt de temps no vaig poder pensar en tot aquell procés que vam haver de fer a la muntanya, passar d’éssers normals a convertir-nos en homes primitius, desfullant-nos gradualment”, afegeix Fernández. “De sobte mirava una ampolla d’aigua i pensava que si l’hagués tingut hauria pogut passar uns quants dies viu allà dalt”, explica Canessa. Com que estudiava medicina, va ser un dels primers que va entendre que, per sobreviure, calia menjar carn. “Quan va sorgir la idea d’alimentar-nos amb els cadàvers, a mi no em va resultar nova. La base teòrica la portava d’abans, perquè havia llegit sobre metabolisme en medicina, que era la carrera que estudiava. Coneixia el cicle de Krebs, sabia que la proteïna es pot transformar en sucre i el greix es pot convertir en proteïna, i que podíem sobreviure amb una alimentació única a base de carn sense caure en la inanició. I allí hi havia les proteïnes dels cossos dels amics. Vaig trobar la pau per a les nostres consciències quan se’ns va acudir dir que, si ens moríem nosaltres, lliuràvem el nostre cos perquè els altres l’utilitzessin. Quan em vaig adonar que podia formar part del capital d’aliments per als que quedaven vius, l’única cosa que em faltava era tallar el tros i empassar-me’l”.

Strauch recorda que després d’intentar sense sort utilitzar les bateries de l’avió per comunicar-se, aprofitant que un supervivent, Roy Harley, era aficionat a l’electrònica, van arribar a la conclusió que calia creuar els Andes caminant. Els escollits van ser Nando Parrado, Roberto Canessa i Tintin Vizintin, que anys més tard seria el president de la Federació de Rugbi uruguaiana. Vizintin no va acabar tota l’expedició i va tornar. Només Canessa va arribar a trobar el pastor Catalán. “Jo pujava cada dia a una muntanya amb la ràdio de piles per intentar sintonitzar alguna emissora. De vegades tenies sort i de vegades no. El dia 22 de desembre vam tornar a pujar-hi amb l’esperança de pescar alguna notícia d’en Nando i en Roberto. Feia deu dies que se n’havien anat. De cop vaig fer un bot quan vaig sentir que havien aparegut dos uruguaians que venien d’un avió que s’havia estavellat a les muntanyes. La primera reacció va ser pensar si era possible que hi hagués un altre avió perdut amb uruguaians”, explica amb una rialla tímida. Va preferir no dir res, per no donar falses esperances als companys. Però just abans de baixar a la vall, per la ràdio va sonar l’Ave Maria. Va considerar que era un bon senyal.

Strauch va ser un dels que va tornar amb Vierci a la vall de les llàgrimes. I ara és un dels que explica aquella experiència des de Montevideo, on viu. “Tenir fills i nets ens ha canviat la percepció. Volem explicar-ho a qui ens vulgui escoltar. I, per sobre de tot, el que m’agrada és tornar als Andes. Sempre hi vaig de vacances”, diu. Mai ha tornat de la muntanya: en lloc d’odiar-la, l’estima.