BarcelonaQuè hauria estat dels Beatles sense George Martin, el seu productor? O de Gabriel García Márquez i el boom llatinoamericà sense Carmen Balcells, la seva agent literària? O dels Rolling Stones sense Andrew Loog Oldham, el seu mànager? O d'El padrí sense l'icònic cartell de S. Neil Fujita? Segurament, els artistes serien igual de bons, però potser no haurien arribat tan lluny. I és que, quan parlem de cultura, hi ha molta gent que treballa perquè músics, escriptors o actrius i actors volin encara més alt.

Catalunya no n'és un excepció. Aquí hi ha professionals de primer nivell que fan feina colze a colze amb els artistes del país amb l'objectiu, primer, que treballin bé i que puguin viure del seu art i, sobretot, perquè s'enlairin tant com puguin. Aconsegueixen bons contractes, fan que els llibres es venguin més, possibiliten gires, milloren personatges, troben suport internacional, difonen la seva obra i un llarg etcètera.

Per això hem parlat amb sis catalans que, normalment, es troben fora de focus, però que, en realitat, són els que col·loquen la llum on toca. Són Anna Aurich, cap de comunicació de molts projectes; Marc Martínez, actor experimentat i coach de molts intèrprets; Jordi Duró, director d'art; Montse Triola, productora cinematogràfica; Gerardo Sanz, mànager musical; i Carlota Torrents, agent literària. Tots treballen amb alguns dels millors artistes del país. I ens expliquen en què consisteix la seva feina.

Carlota Torrents, autors que salten fronteres

Quan Carlota Torrents va obrir Asterisc el 2016, amb Natàlia Berenguer, no hi havia cap agència literària que tingués únicament autors catalans al seu catàleg. Havia treballat vuit anys amb Sílvia Bastos i, abans, d'editora a Tusquets i Paidós. “Tenia molta llibertat, però era el projecte d'una altra, i jo necessitava créixer i continuar fent país”, recorda. Ara porta més de trenta escriptors, entre els quals hi ha Carlota Gurt, Joan-Lluís Lluís, Tina Vallès i Bel Olid.

La seva feina, diu Torrents, passa per fer “un acompanyament a l'escriptor en tot el procés creatiu” i assessorar-lo legalment, coses que pot fer perquè té “una mirada global del sector”. També miren de donar suport en tot moment als autors i vèncer inseguretats. A més, fan de “pont” entre els seus autors i el món, a banda de representar editorials belgues, angleses o neerlandeses.

“Hem enganxat una bona època, ja que la literatura catalana té una salut envejable”, assegura. Per a ella, la Fira de Frankfurt 2007, on Catalunya va ser el país convidat, ho va canviar tot. Ella hi va participar activament, des de l'organització, i ha vist com creixia. “Competim amb un mercat immens i som una llengua petita, com el txec, el danès o l'eslovè”, comenta. Però això no treu que en l'última Fira, fa unes setmanes, hagi tingut prop de cinquanta reunions amb editors interessats en l'obra dels seus representats. “En fem una defensa qualitativa i tenim una literatura infantil i juvenil molt forta”, afegeix.

Torrents, per exemple, està molt contenta que La memòria de l'arbre, de Tina Vallès, s'hagi traduït a vint llengües, que Picadura de Barcelona d'Adrià Pujol es publiqui en alemany o Sola de Carlota Gurt, en anglès. Són els últims dels seus èxits.

Diu que té “vocació” de ser al darrere, a l'ombra, dels artistes. “Per a mi, l'orgull màxim és que els nostres autors funcionin”, afirma. I la seva feina comença gairebé des del primer moment, quan l'escriptor li envia el manuscrit amb què està treballant. Assegura que no va a buscar els autors, sinó que són ells i elles les que li truquen perquè els ajudi. A partir d'aquí, apunta, intenta establir una relació de confiança total que ha de ser “qüestió de pell”, exclama. Però no és la mama de cap autor.

Anna Aurich, no hi ha fórmules màgiques

Anna Aurich sap que “no hi ha fórmules màgiques” perquè un projecte cultural funcioni. Ella dirigeix l'agència Còsmica des de fa deu anys, va ser anteriorment cap de comunicació del Teatre Lliure, i ara és al darrere de molts festivals i iniciatives, com la Setmana del Llibre en Català, el Sismògraf, el TNT, el Poesia i + o Viu Montjuïc, entre molts altres. Sap que, quan alguna cosa rutlla, és mèrit dels artistes i, quan no, és perquè no s'ha comunicat bé. Coses de l'ofici.

El problema, diu, és que sovint se'ls demana ajuda quan tot està en marxa i queden poques setmanes perquè l'esdeveniment cultural arrenqui. Quan l'ideal, afirma, és que elles hi siguin des del primer moment, quan tot s'està gestant. “Jo ja no sé treballar sense això, sense poder tenir una participació activa en tota l'estratègia”, exclama.

Tot i l'experiència que té, Aurich assegura que influir “a nivell artístic em fa molt de respecte”. “No intervinc però és important saber si allò funcionarà o no des del primer moment”, diu. Però quan té un projecte davant, coneix perfectament on ha de posar el focus per buscar el seu èxit. “Escolto molt i la relació de confiança és clau”, indica. I això només ho donen anys trepitjant el terreny, visitant teatres, festivals, museus... “M'encanta voltar i conèixer gent nova: no entenc la meva feina tancada al despatx”, afegeix.

Aurich ha vist com la feina dels comunicadors culturals canviava radicalment en l'última dècada. Abans, assegura, n'hi havia prou amb una nota de premsa, i ara s'ha de "fer fotos, vídeos, estar al cas de Tik Tok...”, alhora que ha de mantenir una relació més directa amb el públic, no només amb els periodistes. I el més important és "saber com un es diferencia de la resta". “Has d'entendre què tens, qui t'ho comprarà i com ho has de vendre”, assenyala.

També ha vist com les propostes s'escampaven per tot el país, més enllà de la hipercentralitat cultural de Barcelona. “Hi ha agents culturals de pobles petits que treballen molt bé, tècnics que, contra vent i marea, lluiten perquè al seu poble hi arribi programació de qualitat”, indica. Ella, per exemple, col·labora amb projectes com ara Calonge, Poble de Llibres; el Terrer del Priorat; Escena Germinal del Camp de Tarragona; el Dansàneu del Pirineu; el gironí Això al Poble no li Agradarà i també projectes al Maresme, Terrassa, Olot...

Gerardo Sanz, el millor professor europeu

A Gerardo Sanz li agrada, confessa, estar al darrere i haver-se dedicat a “participar en el món de la música sense tocar cap instrument”. És el mànager de Maria Arnal, Mishima, Niño de Elche, Enric Montefusco, Quimi Portet, Manel i Joan Garriga. A alguns els porta des del principi de la seva carrera, com Maria Arnal i Manel. I el cert és que Sanz ha tocat totes les tecles del negoci. Va començar escrivint crítiques a Rockdelux, va passar al màrqueting artístic i ara té Fina Estampa, una agència de management que va obrir el 2011, després de passar per Virgin, EMI i Fila 7. Els seus primers clients van ser, ni més ni menys que Jaume Sisa i Antònia Font.

Sanz ha viscut en carn pròpia la total transformació del món de la música i, especialment, el canvi d'hàbits dels consumidors. Als primers anys del segle XXI, per exemple, les discogràfiques encara manaven molt i ara el centre de tota l'activitat és el directe, amb els festivals com a pals de paller. “La gent ja no compra discos, escolta cançons”, assegura.

“Abans, quan les companyies eren fortes, els mànagers eren importants perquè hi havia moltes coses a negociar”, diu. Ara, sovint, persones com ell porten a terme una feina de 360 graus, ja que planifiquen tot el procés de cap a cap, des de la gravació del disc, el seu llançament, la celebració de cada concert, fins a la difusió de tot plegat. Ell en diu “acompanyament total”. Però deixa clar que no és “gens intervencionista”, perquè, ras i curt, treballa amb artistes molt bons. Només opina artísticament, assegura, quan l'hi demanen o quan veu que pot aportar alguna cosa.

Si ha de buscar èxits, Sanz creu que ha estat important acompanyar Manel o Marial Arnal des del primer dia. En el cas de la banda de Guillem Gisbert, els va conèixer a través de la maqueta del que seria el seu primer disc, Els millors professors europeus. En el de Marial Arnal és una mica diferent, perquè la va descobrir en unes festes del Poble-sec. Això no obstant, confessa que no té gaire temps per anar a caçar talents i més quan han desaparegut bona part de les sales i petits clubs on en una altra època es podia realitzar aquesta feina de prospecció.

Un dels punts a favor que té Sanz, entre d'altres, és que ha aconseguit que artistes que canten en català surtin força fora de Catalunya, com va passar amb Manel i Antònia Font. “Això era habitual als anys setanta i després hi va haver un buit: hi ha públic a Espanya per a nosaltres”, assegura. Ara està empenyent fort a Europa, amb el Niño de Elche, i està obrint vies que li agradaria aprofitar per a la resta dels seus artistes.

Montse Triola, molt més que la productora d'Albert Serra

El 1998, quan Montse Triola i Albert Serra van fundar Andergraun Films, volien fer “coses” per divertir-se. Ella venia del món de les arts escèniques i ell, de la literatura. Però que la seva segona pel·lícula, Honor de cavalleria (2006), fos seleccionada a la Quinzena de Realitzadors del festival de Cannes, va canviar una mica les coses. Triola recorda que, quan encara no existia el crowdfunding, ella es va dedicar a demanar diners per fer-la, també al seu pare, i que van tornar fins a l'últim cèntim.

Fins fa poc, Triola, que es defineix com a “productora creativa”, ha estat al darrere de la quinzena de treballs cinematogràfics de Serra, però fa uns anys que tira endavant altres projectes, sobretot amb coproduccions minoritàries. Treballa amb gent afí, com el filipí Lav Diaz, de qui han produït Beatrice, the wife, que s'estrenarà el 2025, després d'anys de conèixer-se i de professar-se admiració mútua. Últimament, la productora executiva ha treballat amb el francès Alain Guiraudie (Misericorde) i el bosnià Dane Komljen (Afterwater). Això li permet trobar nous socis i ampliar el mercat.

Serra no és el primer director de cinema que compta amb productora pròpia. El cas més conegut i històric en aquesta banda de món és El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar. “Per a l'artista és més interessant tenir la seva pròpia empresa”, assegura Triola. Fa, entre altres coses, que pugui controlar el llarg i costós procés de tirar endavant un film i que no se li escapin diners pel camí. Ara, per exemple, Triola està recuperant els drets de les primeres pel·lícules de Serra.

Quan pensa a fer una pel·lícula, fa anys que busca finançament fora de Catalunya, tot i que sempre han partit de la premissa que, “tant si hi ha calés com si no, fem la pel·lícula igualment”. Però poder treballar amb coproductors francesos i portuguesos els ha permès volar més lluny i, sobretot, entrar als seus mercats.

En el món del cinema, els productors tenen un paper fonamental, també a nivell artístic. “Intervé molt, el productor”, remarca Triola. Per ara, no ha pensat en posar-se darrere la càmera, però no nega que li agradaria. No ha abandonat el teatre. Va treballar amb Serra en les dues obres que va estrenar al Teatre Lliure una dècada enrere i en la que va portar a la Volksbühne berlinesa el 2018. També és la productora de la directora gallega Marta Pazos. “Estava farta de treballar només amb l'Albert”, riu.

Jordi Duró, les portades que venen

“Nosaltres estem al davant, a la primera línia de foc”, diu Jordi Duró, perquè si bé és probable que el seu nom no sigui tan conegut com els dels autors de qui ha dissenyat la coberta dels seus llibres, la realitat és que és ell qui dona la cara pels escriptors, és a dir, “els presentem al públic, fem un avançament del que el lector trobarà als llibres”.

Duró, per exemple, és responsable del reeixit disseny de les col·leccions de L'Altra editorial. Però treballa per a Anagrama, Libros del Asteroide, Penguin Random House, Enciclopèdia Catalana, Barcino... I en els últims anys ha vist com la seva feina travessava fronteres gràcies a Georges Simenon. Va dissenyar la col·lecció conjunta que Anagrama i Acantilado van llançar de l'autor belga i va agradar tant els seus hereus, que ara mateix es troba a totes les llibreries de la francofonia amb el segell de Livres de Poche i li ha fet un manual de marca al fill del creador del comissari Maigret. Duró va fer fins a cinc propostes i “va ser Sílvia Sesé, l'editora d'Anagrama, qui la va encertar”, confessa.

“Nosaltres no venem llibres, sinó que trobem els seus lectors”, indica Duró. La qualitat literària sempre mana, tanmateix. Per això afegeix, cru: “La coberta no vendrà un llibre dolent”. Ell i el seu equip (són quatre persones a l'agència) treballen a diferents nivells. A L'Altra hi són des del primer dia. Però a Asteroide, per exemple, no. El seu procés creatiu sempre comença per llegir les històries i fer preguntes. Després, pensen en símbols, situacions, imatges, que puguin dibuixar. I, finalment, miren que quedi obert. “Els autors de L'Altra, per exemple, participen en el procés”, comenta, a diferència del que passa normalment als grans grups editorials.

Duró va estudiar disseny i periodisme i va posar en marxa l'estudi a finals dels anys noranta. És una apassionat de la tipografia i dels dissenys que va fer Robert Massin a Gallimard i a la Nouvelle Revue Française. És el responsable de la icònica edició, per exemple, dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Ell i Pierre Faucheux, revolucionaris als anys cinquanta i seixanta, són les seves fonts d'inspiració i en guarda un munt de llibres al soterrani del seu despatx. Potser per això, diu, insisteix sempre en dissenyar les guardes dels llibres. “Això és una passió, el disseny editorial, i no t'hi dedicaries si no t'agradessin tant els llibres”, remata.

Marc Martínez, "ajudador" d'actors

Això d'ajudar actors i actrius a millorar, Marc Martínez diu que ho ha fet tota la vida, que sempre ho ha compaginat amb la seva feina de director o d'intèrpret al teatre o en el món audiovisual. Ara se'n diu coach i abans era un “entrenador” o “preparador”. La gent el contracta per un dia o per un curs més llarg. N'hi ha que volen que els ajudi a gravar self tapes o a preparar-se un càsting presencial. I també n'hi ha que aconsegueixen un paper important en una sèrie i no saben per on començar. “També hi ha gent que està triomfant i entra en crisi, perquè creuen que s'estan repetint o que tot és un fracàs, i has de reforçar el seu treball buscant noves estratègies”, apunta.

I és que els coachs d'actors i actrius estan de moda. Per un motiu, que ell mateix assenyala: “Hi ha una indústria que està creixent darrere de les multinacionals i les plataformes que no paren de produir”. I, afegeix, “el ritme no és el ritme de la creació, i el procés artístic demana un temps que la indústria no té”. Aquí és on apareix ell, normalment contractat directament per l'intèrpret per pujar-se aviat al carro. “He de pensar quins són els botons que he de tocar perquè aquesta persona pugui fer en un temps inhumà d'un dia o una setmana el que en teatre trigues sis setmanes a fer”, s'exclama.

“Jo em considero un ajudador d'actors”, diu. De vegades, posa ordre. D'altres, espavila la gent. També posa llum, és a dir, sap llegir des de fora què se li demana a l'intèrpret, fruit de la seva experiència. Per ser actor i actriu, assegura, “calen anys i has de picar molta pedra”, cosa que no es té gaire en compte avui dia.

El problema, diu, se'l troba amb la generació que ara es troba entre els vint i els trenta anys, obnubilats per assolir l'èxit el més ràpid possible. “Moltes ansietats, moltes expectatives”, diu. I afegeix: “La gent es pensa que fa un curset o que està dos o tres anys en una escola i l'agafaran per fer una sèrie i tindrà dos o tres milions de seguidors. Aquest és el mal que em trobo més sovint. Arreglo gent entrenant. Part de l'entrenament que faig amb els actors és físic. I d'aquí arribes a allò emocional”.

Fer de coach, a més, ha ajudat Martínez en el seu àmbit personal, sobretot quan no està treballant d'actor. “Em fa estar molt despert, i estic en forma perquè estic pendent d'altra gent i segueixo entrenant”, assegura. Diu que ha deixat el teatre, però que té un cuquet a dintre que el va rosegant.