“Tutto questo è nostro”

Visitem l’abadia de Grottaferrata un matí de juliol. Fa molta calor i s’agraeix la frescor del recinte emmurallat i del jardí interior. Ens acompanyen uns amics, italià i colombiana, que viuen i són professors de secundària en aquest poble dels voltants de Roma. A l’església de l’abadia s’hi celebra un casament i els invitats passegen pel porxo vestits amb aquella barreja d’elegància i kitsch que només els italians saben lluir. Mentre fem temps passejant per dins del recinte, passa un personatge de mirada franca, a qui despertem la curiositat. És el bibliotecari. A l’abadia de Grottaferrata hi ha una de les biblioteques de llibres antics més importants d’Itàlia. No està oberta al públic, només sota petició expressa. Però ell ens fa un gest amb la mà i ens fa passar. Treu un joc de claus de la butxaca i comença a obrir portes, passadissos endins. Es gira, amb un gest d’orgull i de malícia, i ens diu: “ Tutto questo è nostro ”.

Nostre. Des d’aleshores aquesta frase m’acompanya. Un bibliotecari que obre les portes d’un recinte clos, on encara hi viuen un petit grup de monjos, ja molt grans, que pertanyen a la tradició del catolicisme grec, ens diu que tot allò és nostre. Nostre de qui? Ens explica que aquella abadia, i per tant la biblioteca, és de titularitat pública des de la creació de l’estat italià. Però en la seva frase i en el seu gest, així com en la seva mirada, hi ha molt més que una adscripció funcionarial. Hi ha una expressió de veritable sobirania, que es concreta en la lliure decisió d’obrir-nos la porta des de la convicció que aquella biblioteca també és nostra, encara que no siguem d’allà ni tinguem permís per entrar-hi.

Els nostres. No hi ha espai, en el digne gest d’aquell home, per apel·lar al permís, a l’horari oficial, a un “està tancat” o a un “m’agradaria però no puc”. Si “ tutto questo è nostro ”, la llei i les normes, al final, són només aquelles que més s’acosten a l’interès comú. En el gest del bibliotecari no hi ha espai, tampoc, per a una distinció entre els uns i els altres, nosaltres i ells, els nostres i els que no ho són. Mentre travessem l’abadia, penetrant els espais íntims de l’edifici, els monjos ens miren amb els ulls cansats i segueixen encuriosits la nostra conversa, creuada de català, castellà i italià. No som religiosos ni investigadors. No som d’allà. Tampoc som estranys. Hi som. I la cura amb què entrem a la sala més antiga del recinte per obrir incunables, herbaris i divines comèdies manuscrites amb les nostres pròpies mans és el que ens permet dir nosaltres.

Nosaltres. Escric aquestes línies mentre la Guàrdia Civil entra a les dependències de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, requisa paperetes i deté càrrecs públics. Pot semblar gratuït i anecdòtic recordar el gest del bibliotecari de Grottaferrata just en aquest moment. Però no ho és. És l’antídot i l’antítesi del sentit que aquesta frase té quan qui la pronuncia són les boques i les botes autoritàries d’un poder estatal que pensa que tot, també les nostres idees i voluntats, és seu. L’estat és un ens que existeix perquè té el poder de decretar l’estat d’excepció, sobre la base de dos monopolis: el de la força i el de la fiscalitat. Un estat no és un esplai. És la suma d’una hisenda i d’una policia, que estableix un dins i un fora, un ells i un nosaltres. En definitiva, l’estat és la instància que té el monopoli sobre un nosaltres definit per les armes i els diners. Enfront d’això tenim el gest del bibliotecari: “ Tutto questo è nostro ”. Les claus a la butxaca, la complicitat a la mirada i la decisió lliure com a condició per a la veritable autodeterminació més enllà del poder de cap estat.