El valor d'un adverbi: 'Sí'

Els adverbis són una categoria gramatical que modifica i complementa el verb. I el verb, com és sabut, indica existència o acció. Per tant, els adverbis tenen l’estranya capacitat de modificar i complementar aquella categoria, el verb, dient com és una existència o alguna acció. Un s’atreviria a dir que, aparentment, els adverbis són els parents pobres de les llengües que parlem, perquè, més que aportar significat, el que fan és sobretot matisar-lo. Alguns cops només lleugerament; altres, de manera radical. En els adverbis sempre ens juguem, per això, la qualitat de l’existència o de l’acció de què parlem. Amb els adverbis ens hi va la vida.

Així passa, per exemple, amb els adverbis de lloc, que indiquen on passa l’acció o l’existència: aquí, allà, dalt, baix, prop, lluny, davant, darrere, dins, fora... Indicant el lloc, els adverbis aporten, en alguns casos, un matís rellevant, molt sovint distintiu, perquè no és el mateix ser aquí que allà, menjar a dalt o a baix, trobar-se dins o fora, anar al davant o al darrere. Però, com diria Aristòtil, el lloc és un accident de la cosa: la defineix, però no li és essencial, perquè la cosa continua sent la que és encara que el seu lloc es modifiqui.

I el mateix pot dir-se dels adverbis, per exemple, de temps, que indiquen quan passa l’acció, l’existència o alguna cosa que tingui a veure amb elles: abans, després, ara, aviat, sempre, mai, tard... I, certament, no és el mateix fer una cosa aviat que tard, ara o demà, sempre o mai. Tanmateix, també això, per dir-ho un altre cop aristotèlicament, és accidental: l’important és allò que és o que es fa. I així podríem continuar amb els adverbis de manera o de quantitat, als quals els passa, si fa no fa, el mateix: aporten el matís.

Tanmateix, caldria ubicar en una categoria a part els adverbis negatius: no, res, cap, ningú, gens, enlloc, mai. No matisen ni modulen, al contrari: bloquegen l’existència i l’acció que suggereix el verb, les paralitzen, obrint al seu davant un horitzó impossible. Un s’atreviria a dir que són adverbis desèrtics, estèrils, sempre tenyits de negativitat. No obren perspectives, les tanquen. No conviden a l’acció, la impossibiliten. Els adverbis negatius són com l’hidra de Lerna, que amb el seu alè enverinava les aigües i assecava els camps; o com el basilisc, que crea el desert al seu voltant: “Als seus peus –deia Borges– cauen morts els ocells i es podreixen els fruits”.

Als seus antípodes, els adverbis afirmatius, tots ells a l’ombra del sí i nodrits per la seva força, són eminentment positius. No introdueixen, en l’existència o en l’acció, només un matís; fan alguna cosa més, i més radical: les corroboren, de manera emfàtica, inapel·lable, necessària. El sí és un adverbi que llança l’existència i l’acció cap al futur, projectant-les cap a la seva materialització. El sí indica la realitat de l’acció o de l’existència. Per això, remetre el sí a la mera possibilitat és amputar-lo, i posar-li condicions o exigències és suavitzar-ne la radicalitat. El sí, i més si és compartit, és sempre productiu i creatiu.

La història del nostre temps il·lustra a bastament sobre les dificultats de qualsevol avenç en el camí cap a la llibertat, la democràcia, els drets i la justícia social. Res no és de franc, res no és fàcil. Però de vegades una col·lectivitat, tossudament i amb una estranya energia, s’entesta a dir un sí incondicional, en tots aquests fronts, i aleshores la seva força pot esdevenir irresistible. Quan això passa, no hi ha por ni amenaça que pugui deturar el futur que aquest sí obre, de bat a bat.