BarcelonaEl 1963 es va inaugurar al barri de la Trinitat la Presó Provincial de Dones de Barcelona. Més de 7.000 dones hi van passar durant la dictadura, acusades de delictes contra la propietat o la moral o per formar part dels moviments i grups d'oposició. Carlota Falgueras (Barcelona, 1950) va ser una d'elles. La van tancar quan tenia divuit anys per participar en una manifestació. Juntament amb l'historiador César Lorenzo acaben de publicar el llibre Trinitat. La presó de dones ignorada 1963-1983, editat pel Memorial Democràtic, una recerca que recull els testimonis de prop d'una quarantena de dones que van experimentar i conèixer la presó des de diferents contextos.

Per què ningú fins ara no havia publicat res sobre la Trinitat?

— Soc la primera de sorprendre'm. No només ningú n'havia escrit res, sinó que corria el risc que la seva història quedés en l'oblit. La Trinitat, com a presó de dones, va estar en funcionament del 63 al 83 i després va viure molts canvis.

Amb quantes preses han pogut contactar?

— Al llibre hem comptat amb una quarantena de testimonis, la majoria dones que havien estat a la presó, però també els advocats Magda Oranich i Jordi Oliveras i la diputada del PSUC al Congrés Dolors Calvet. Vam tenir accés al fons de la presó, que està dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, i vam investigar 3.000 expedients de preses. La majoria dels perfils eren de preses comunes, però també hi havia recluses castigades per causes polítiques contra el règim. Oficialment no els deien preses polítiques, però nosaltres ens anomenàvem així. I de fet, de les preses comunes moltes no havien comès cap delicte com a tal. La dictadura penalitzava conductes que considerava amorals com avortar, marxar de casa perquè el marit t'apallissava o estar al carrer fins a altes hores de la nit.

A la Trinitat hi havia diferència de tracte entre les preses comunes i les polítiques?

— I tant! D'entrada, estàvem separades. A través de les entrevistes hem descobert que els primers anys hi havia més contacte, però quan hi vaig entrar jo, el 69, ja hi havia una separació total, arran d'unes octavetes contra el règim escrites a mà que les preses polítiques van escriure per a les comunes. A partir de llavors les preses polítiques menjaven a l'habitació i si volíem anar a l'església, que normalment no hi anàvem, ens posaven als bancs del final, molt separades perquè no les sublevéssim. Les encarregades de la presó, les cruzadas, tenien la finalitat de portar-nos cap al nacionalcatolicisme més rònec.

Les cruzadas eren dones laiques que formaven part d'un institut secular. Han pogut contactar amb elles?

— Ho hem intentat i no hem aconseguit. Tot i que hem investigat i hem sabut que el CRAE Residencia Montserrat de Cerdanyola va ser gestionat per les Cruzadas Evangélicas des del 1979 al 2021 i van acabar perquè elles van demanar cessar, no perquè la Generalitat els tragués la subvenció o perquè les fessin marxar.

Aquesta institució, llavors, continua existint...

— Sobretot a Sud-amèrica.

Comentava que les cruzadas exercien un maltractament psicològic continuat quan s'encarregaven de la Trinitat.

— Maltractaven a tothom, però més a les preses comunes. Les preses polítiques eren noies de famílies més o menys acomodades i algunes amb famílies influents. Per altra banda, també teníem una xarxa solidària forta al darrere. Però amb les comunes eren més cruels. Una dona ens explicava que estava embarassada quan va entrar i un dia la van fer sortir de la cel·la, la van portar a la zona on s'estaven els infants i li van dir: «Mira, tu hijo crecerá aquí». I esclar, això no feia falta... També et podien tancar a les cel·les de càstig o deixar-te sense visites.

Vostè va estar presa a la Trinitat l'any 69. Quant temps hi va passar?

— Un mes i vint-i-un dies. Em van detenir en una manifestació del primer de maig. Jo era molt joveneta, estudiava primer de carrera a l'Autònoma. Tenia relació amb gent de CCOO i del FOC i hi vam anar. Era una manifestació amb motiu de l'encariment del transport i jo anava davant amb una bandera vermella. Quan va arribar la policia me la vaig guardar a la bossa i dos secretes de la Guàrdia Civil ens van detenir, a mi i a una altra companya. Després vam passar al jutjat militar i d'allà cap a la presó de la Trinitat.

Com era el dia a dia a la presó?

— Avorridíssim, no podíem anar als tallers, ni al cine ni al menjador. Eren activitats reservades per a les preses comunes. Estàvem tancades dins la cel·la, que era com una espècie d'habitació d'hospital d'abans amb 24 llits. Una vegada al dia, que acostumava a ser al matí, una cruzada ens venia a buscar i ens portava al pati. Ens tancaven allà fes fred, calor o nevés fins que els donava la gana. A la meva època, l'any 69, a la tarda, a vegades ens portaven a una habitació petita que hi havia una tele i un parxís. Ens hi portaven a l'hora del programa infantil. D'altres preses ens han explicat que a la seva època la televisió no funcionava.

Podien rebre visites?

— A la meva època, dos dies a la setmana. En canvi, hi ha èpoques que només una. Només podia venir-te a veure la família directa i si tenies un xicot a punt de casar-te, podia portar un certificat de la parròquia, dient que fèieu cursets matrimonials i llavors el deixaven entrar.

Quanta estona podíeu estar amb una visita?

— Vint minuts. I havíem de parlar en castellà. Una cruzada ens escoltava i si sentia que parlàvem en català, ens tallava immediatament. És clar, nosaltres no ens n'adonàvem i canviàvem de llengua. No em sortia parlar en castellà amb les meves germanes i la meva mare.

I a l'hora de comunicar-vos amb les altres preses?

— A la cel·la estàvem soles. A la meva època, vam arribar a ser set màxim. Però gràcies a les entrevistes hem sabut que més cap al final, el 73, gairebé van omplir l'habitació.

L'any 73 et van tornar a detenir...

— Sí, però no vaig entrar a la presó. Em van detenir en una manifestació en solidaritat amb un obrer que van matar a Sant Adrià. Ens van portar cap a la comissaria de Via Laietana. L'advocat que tenia, que era el Soler Barberà, no sé com s'ho va muntar, però em van deixar anar i no em van tancar. Vaig estar en llibertat provisional pendent de judici i l’abril del 74 la sentència del tribunal va ser d'un any de presó. Vam recórrer al Suprem, van tornar a confirmar l'any i vaig decidir que no volia tornar a la presó. Jo llavors ja treballava en un institut i em vaig amagar. Això volia dir viure de casa en casa per no comprometre a ningú.

A causa d’aquella detenció es va exiliar a Itàlia.

— Vaig decidir marxar a l'exili amb un passaport fals. Quan vaig entrar a la presó me'l van treure i el necessitava per sortir a l'estranger. A la segona detenció ja militava al PSUC i vaig comentar a la direcció del partit que me'n volia anar. Ho van veure bé. L'any 74, començaments del 75, era una època molt fotuda, hi havia molta repressió. Pensa que Franco va morir matant... Llavors em van fer un passaport fals. Em deia Mercedes García Jubany, me'n recordaré sempre.

Es va poder acomiadar?

— No... La meva mare sabia que me n'aniria, però no quan. De Barcelona vaig anar a Perpinyà i d'allà a París, amb una família d'exiliats espanyols. Allà hi havia un ambient molt nostàlgic, molta gent gran que havien marxat després de la guerra. D'allà vaig seguir fins a Itàlia, a Torí.

Arriba a Torí i què hi fa? Algú l'esperava?

— No hi coneixia ningú, no sabia italià... Per sort tenia l'últim sou de l'institut i una mica d'estalvis. Al cap d'uns dies vaig conèixer una noia que em va portar a la seu del Partit Comunista Italià, el PCI. Allà em van proposar treballar amb una organització que es deia Comitato Itàlia-Espanya. Em dedicava a recollir informació que venia d'Espanya. Fins que el novembre del 75 es va morir Franco i vaig pensar que amb el primer indult podria tornar. Però no va ser així, aquell indult no afectava els que estàvem acusats de terrorisme, que era el meu cas. En cap cas era terrorista, però a la manifestació on m'havien detingut s'havien tirat còctels Molotov i em van acusar de terrorisme.

Quan va poder tornar a Catalunya?

— Després de l'aprovació de la llei d'amnistia del 76. En aquell moment havia trobat una feina a la Universitat de Palerm i vaig estar pensant molt si tornar o no. Al final vaig decidir que sí perquè, al cap i a la fi, havia estat a la presó per lluitar en contra de la dictadura i estàvem començant a construir un país nou i hi volia ser. El Nadal del 76 vaig tornar a casa.

El mes de juny del 2026 ja està planejat que la Trinitat vagi a terra perquè hi volen fer pisos socials. Sap si està previst que en quedi alguna cosa per preservar-ne la memòria?

— Tant l'Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme com entitats del barri de Trinitat Vella demanen que sigui un espai de memòria, que quedi algun element perquè no s'oblidi el que va ser. Però depèn de l'Ajuntament, no queda clar què passarà.