VaroshaFa cinquanta anys que el temps es va aturar a Varosha. Com en una pel·lícula distòpica de l’endemà de l’apocalipsi, la vegetació ha reconquerit hotels, piscines i botigues de souvenirs en edificis que cauen a trossos. Caminant per l’avinguda de la Democràcia, el passeig principal, trobem bars desballestats amb anuncis de Marlboro, agències de viatges amb noms d’aerolínies que ja no existeixen i el que queda de moltes botigues de revelat de fotografies. “You may place your order here for handmade suits”, diu un rètol rovellat penjat sobre les restes d’una sastreria. Són els vestigis del que havia sigut una de les destinacions turístiques més populars del món, a l’est del Mediterrani, amb platges paradisíaques on passaven les seves vacances Elizabeth Taylor, Paul Newman o Brigitte Bardot, i tota la jet set de Hollywood.

M’acompanya Andreas Lordos, un arquitecte que acaba de ser elegit regidor a l’Ajuntament de Varosha a l’exili. El 20 de juliol del 1974, quan l’exèrcit turc va ocupar la ciutat en la invasió del nord de Xipre, tenia sis anys. Els seus germans eren més petits, però ell té el record d’aquell dia gravat a la memòria. “Hi havia bombardejos. La mare ens va ficar al cotxe i vam fugir amb el que teníem posat. Quan vam arribar a la carretera, es va aturar, es va girar i ens va dir que si veia que un avió turc seguia el cotxe, ens faria baixar i ella continuaria conduint per despistar-lo. I que no ens amoïnéssim, que ja tornaria a buscar-nos”, diu, esforçant-se per dissimular les llàgrimes. Van marxar pensant que al cap de pocs dies podrien tornar a casa, però l’espera ja dura mig segle. I temen que mai podran tornar.

Partició ètnica

Fins a 200.000 grecoxipriotes van fugir des del nord cap al sud de l’illa, mentre que 40.000 turcoxipriotes van fer el camí contrari: un intercanvi de poblacions que va establir una partició ètnica. La República de Xipre, al sud, és estat membre de la Unió Europea. El nord, l’autoproclamada República Turca del Nord de Xipre, és un satèl·lit de Turquia, l’únic país que la reconeix. Al mig, una línia verda desmilitaritzada sota control de l’ONU, que divideix també Nicòsia, l’única capital del món partida per un mur des que es va enderrocar el de Berlín. 

Des del 2021 les autoritats del nord permeten l’accés a algunes parts de Varosha, que s’ha convertit avui en un escenari turístic macabre. Ara els seus habitants originaris poden entrar-hi, però només per passejar. Alguns no han volgut tornar perquè diuen que no estan disposats a ensenyar el passaport o document d’identitat per anar a casa seva. 

A l’entrada de la ciutat s’erigeix el Golden Mariana, un hotel de sis plantes d’estil racionalista que el pare de Lordos va construir als anys 60. Porta el nom de la seva mare: algunes lletres de neó de la façana estan destrossades, però encara és llegible. La invasió turca va començar pels edificis més alts. “Va caure una bomba a l’habitació del damunt del bar, el Cafè Cabana, un dels més famosos de l’època. El meu pare i un client que el va ajudar van apagar l’incendi obrint totes les aixetes de l’hotel”, assegura. Lordos ja té a punt els plànols per reconstruir-lo com un edifici sostenible. De fet, ha planificat tota la reconstrucció de Varosha com una ecociutat. Però les autoritats turques no reconeixen els antics propietaris que en van ser expulsats: l’article 159 de la Constitució de la república del nord diu que els grecoxipriotes, que eren el 98% dels habitants de la ciutat fantasma, van abandonar les seves propietats. 

Una mica d’història

L’existència d’una ciutat fantasma en un paradís del Mediterrani és el resultat de la descolonització i la Guerra Freda. Els actors locals són Grècia i Turquia, i la població xipriota n’és la víctima. Són 1,3 milions d’habitants, més o menys la població de les Balears. En el fons, el problema és que l’illa està situada en un lloc estratègic, a la cruïlla entre Europa, l’Àsia i l’Àfrica, i per això ha estat l’objectiu de tots els imperis que han passat per la zona: fenicis, grecs, egipcis, otomans i britànics, que encara avui conserven a Xipre dues bases militars sota la seva sobirania. 

Els britànics, presents a l’illa des del 1878, se la van annexionar a l’inici de la Primera Guerra Mundial i posteriorment van fomentar les milícies turcoxipriotes, per contrarestar el moviment de l’enosi (la unió amb Grècia), fins que es va desencadenar una guerra civil. Després de la independència, la Dictadura dels Coronels a Grècia va derrocar amb un cop d’estat el govern xipriota de l’arquebisbe Makàrios, que volia una Xipre independent de Grècia i Turquia i desafiava la sobirania britànica de les bases militars, enclavaments estratègics després que l’Imperi Britànic fos foragitat d’Egipte amb Nàsser. El 20 de juliol del 1974 Turquia va respondre amb l’operació Àtila, que va portar a la invasió de la meitat de l’illa. 

El 2004 els turcoxipriotes aprovaven en referèndum el pla de reunificació de les Nacions Unides i els grecoxipriotes el rebutjaven. Tot i que l’aprovació del pla havia de ser la condició per incorporar Xipre a la UE, serien els grecoxipriotes els que s’incorporarien a la unió aquell mateix any. 

L'escola de noies

Lordos s’atura un moment per ensenyar-nos un edifici neoclàssic que havia estat l’escola de noies de Varosha. No ho sembla, perquè les autoritats turques van tapar el rètol de la porta principal amb un plafó per eliminar els vestigis de la presència grega poc abans de la visita del president turc Recep Tayyip Erdogan a la ciutat fantasma, el 2020. L’escola ha complert un segle aquest any i el servei de correus de Xipre ho ha celebrat amb un segell commemoratiu. Per a la història queden les imatges del teatre del centre ple de bosses de roba que els veïns de Varosha havien recol·lectat per ajudar els refugiats de la ciutat de Kerínia, que fugien de la invasió turca. Però, abans que poguessin repartir-les, ells mateixos es van convertir en refugiats. 

Varosha va quedar al costat turc de la línia verda després de la retirada de l’exèrcit grec. Però els historiadors han trobat informes d’intel·ligència que demostren que els militars turcs no pretenien ocupar la ciutat quan va llançar l’atac, sinó que el seu objectiu era la veïna ciutadella de Famagusta, la segona ciutat de l’illa, que té un port d’aigües profundes i on la població era majoritàriament turcoxipriota. La responsabilitat de governar Varosha, de 50.000 habitants majoritàriament grecs, era massa gran i, poc després de la invasió, Turquia va oferir en dues ocasions retornar la ciutat fantasma, però amb el caos i la tensió política no es va acabar de tancar cap acord. Així que les autoritats turques van decidir envoltar-la amb una tanca, només accessible als seus militars, i utilitzar-la com una carta negociadora. Sense testimonis, la ciutat va ser sistemàticament saquejada el 1978 per l’exèrcit turc.

Un dia fa uns anys, Lordos va voler tornar a casa seva acompanyat d’un equip de televisió alemany: “No quedaven ni portes, ni finestres ni electrodomèstics. Només vam trobar algunes de les nostres joguines tirades per terra”. En sortir, la policia turca el va detenir per interrogar-lo i va ser alliberat sense càrrecs. Recorda amb un somriure que els policies turcoxipriotes li van regalar després, d’amagat dels seus superiors, un ram de flors en senyal de disculpa. 

Les negociacions no han portat enlloc. L’última proposta seriosa va ser el conegut com el pla Annan, de l’antic secretari general de l’ONU, que en el marc dels passos per a la reunificació de l’illa preveia retornar Varosha als seus habitants originals. Però el pla va ser rebutjat pels grecoxipriotes al referèndum del 2004 perquè van considerar que feia massa concessions a Turquia. Un nou intent el 2017 també va acabar en fracàs. I tot va quedar congelat: la resolució 550 del Consell de Seguretat declara que “tots els intents d’establir en qualsevol part de Varosha gent que no siguin els seus habitants són inadmissibles” i reclama a Turquia que deixi la ciutat en mans de l’ONU. 

La justícia tampoc ha servit de gaire per a la gent de Varosha. En un cas impulsat per Lordos el 2010, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Turquia a pagar 30 milions d’euros a la seva família i set grecoxipriotes més. Però mai han arribat a rebre la compensació. Els edificis han continuat degradant-se i últimament les autoritats turques semblen més decidides a colonitzar la ciutat que a retornar-la als seus habitants originaris. 

Fa uns anys es va reobrir una part de la platja i avui, davant d’un skyline fantasmagòric, hi ha banyistes turcs que prenen el sol en gandules i neden al costat de tanques metàl·liques que s’endinsen dins l’aigua. Una mala notícia per a les tortugues marines que, aprofitant l’abandonament, havien tornat a niuar a la zona. Una petita part de la ciutat està oberta al dark tourism, amb visitants encuriosits que es mouen pels carrers en patinet elèctric, bicicleta o cotxes de golf, entre cartells que alerten de “zona prohibida” i cordes que impedeixen entrar als edificis en ruïnes. 

Molts s’aturen a fer fotos al sostre ensorrat del cinema Hadjihambi, un dels 24 que tenia la ciutat en la seva època d’or. Sobre els edificis més alts es poden veure càmeres de videovigilància automàtiques de les més modernes que permeten a les autoritats turques controlar tot i tothom que es mou dins la ciutat fantasma. 

Un model de reconciliació

Molts turcoxipriotes s’han oposat a com s’ha fet la reobertura i acusen el seu govern d’estar empitjorant les coses i d’obstaculitzar la reconciliació amb els seus veïns grecoparlants. “És una mena de museïtzació que no portarà a la revitalització de la zona sinó que només potenciarà el turisme macabre a les ruïnes de Varosha i enverinarà les possibilitats de la pau”, denuncia l’acadèmic turcoxipriota Mete Hatai.

Lordos acaba de ser elegit regidor amb una candidatura independent que només ha fet campanya a través de Facebook. Des d’adolescent treballa perquè les 40.000 persones que van ser foragitades de Varosha puguin tornar a casa. Critica les autoritats grecoxipriotes per haver-los abandonat i els acusa de contribuir a l’oblit. Sap que el temps s’acaba per a la majoria dels que van ser expulsats fa ja 50 anys. “Els que encara són vius se senten ostatges d’un conflicte geopolític, abandonats pels governs dels dos bàndols, en què no tenen res a dir fins que desapareguin”. 

Per acabar-ho d’embolicar, la troballa de grans reserves de gas sota les aigües del Mediterrani oriental ha motivat una nova disputa territorial entre Grècia i Turquia, en què tots dos països pretenen reforçar les seves posicions. Els xipriotes són una mica més ostatges i la gent de Varosha veu com la perspectiva d’una solució s’allunya. “La nostra generació o bé serà la que viurà el final o bé un nou començament”, sentencia Lordos. I ell ha decidit que vol ser part de la solució, convertint Varosha en una ciutat mixta, on els grecs puguin tornar a casa i convisquin al costat dels turcs, sota els auspicis de l’ONU. Un model de reconciliació que porti una mica d’esperança a una regió convulsa, que ja ha viscut l’horror de la guerra de Síria i ara té la de Gaza a tocar. Confia que l’evident oportunitat de negoci hi contribueixi. I sap que molts dels seus amics turcoxipriotes –que han estat protestant durant dècades per reclamar el retorn dels seus veïns grecoxipriotes– volen exactament el mateix. El seu somni és fer renéixer la ciutat com un símbol de pau i esperança. Assegut davant la que havia sigut la seva escola, respira fondo i mira endavant. “No volem seguir sent els fantasmes de Varosha: ja fa 50 anys que tothom fa com si no existíssim”.