“Jo abans era una fera, però ara m’ha envaït la compassió i escric sobre ells amb més pietat”, em diu la Viviane Eddé mentre amb el ganivet dissecciona una de les dues vieires amb què comença el sopar ofert per la Societat Internacional de Gastronomia Libanesa. Avui està de sort: només necessita cobrir un acte, mentre que altres nits ha de marxar corrents d’un àpat, abans de les postres, per poder arribar a un segon sopar ja començat. O a un tercer. Amb els anys, ha après a picossejar del plat just el mínim imprescindible perquè no es vegi que se’l deixa gairebé sencer. La veig menjar aplicadament, però amb parsimònia. Potser és que la fera, d’un temps ençà, està desganada.

Vaig viatjar a Beirut convidat per la fotògrafa Anna Bosch. Ella ja havia estat unes quantes vegades al Líban per fer-hi un projecte fotogràfic sobre els rics dels país. Com que no estava fent retrats dels protagonistes, em va proposar que els assumís jo, tot i que amb el teclat en comptes de la càmera. És així com va sorgir el llibre Bubble Beirut, amb fotografies seves i textos meus, dues mirades que dialogaven entre elles sobre una mateixa realitat: la de l’aïllament voluntari al qual se sotmeten les classes més benestants d’un país en perpètua sensació de crisi imminent.

Una família de 5.000 membres

És per això que el viatge el començo amb aquest sopar, al costat de la notària oficial de la jet set de Beirut. Viviane Eddé va començar fa divuit anys una modesta aportació a la revista Mondanité : tres pàgines en què feia la crònica de les principals festes d’aquell mes. L’èxit va ser fulgurant i, actualment, la secció s’expandeix al llarg de les primeres cinquanta pàgines, en un paper cuixé que l’editorial tenyeix de rosa per fer honor al nom de la secció: La vie en rose avec Viviane Eddé. La major part de l’espai l’ocupa un escampall de fotos aclaparador -en cadascuna, entre una i sis cares lluents, totes mirant a càmera- que serveix per passar llista de qui va anar a cada esdeveniment. Però, enmig del mosaic hi ha també els seus textos, en què critica amb acidesa cada trobada. Durant el sopar, de fet, molta gent s’atansa a saludar-la. Ho fan lluint un somriure congelat: la rigidesa facial que impera a la sala -abunden el bòtox i els líftings- fa que costi distingir si el que li tenen és estima o por. Probablement és una barreja de les dues coses.

A la sala, la flaire metàl·lica de laca emmascara l’aroma dels plats que van servint. Tres comensals podrien confondre’s amb Sofia Loren: quan giren el cap, no hi ha ni un sol cabell que perdi la posició relativa que tenia just abans de començar la dificultosa maniobra. “Som com els protagonistes de La grande bellezza. Ens hem fet grans, però encara no volem parlar de la mort. És el gran tema tabú”. M’agafa el braç per explicar-me que un dels seus amics va morir fa poques setmanes. Un càncer. Ningú dels seus íntims ho sabia: es veu que no volia arruïnar la festa perpètua. Soroll de coberts que escuren plats i rialles de camaraderia. Es nota que es coneixen tots: els rics, a Beirut, són unes 5.000 persones -segons els cens personal que porta la Viviane- que van coincidint cada poques festes.

Les postres no se serveixen a taula, així que tot d’una es desferma una desbandada general cap a una barra on hi ha un assortiment generós de dolços. La imatge de tot de persones inequívocament riques fent cua amb un plat buit a la mà, esperant poder-hi posar un milfulls de nata o un pastís de pistatxo, resulta potent i desmitificadora. “Vivim en una bombolla. En aquest país mai sabem què ens portarà l’endemà, així que sortim com si cada nit pogués ser l’última”, remata.

La Viviane envia només alguns dels seus articles a través d’internet. La resta -la majoria- els deixa sota l’estora d’entrada de casa seva. El noi dels encàrrecs de Mondanité vindrà a buscar-los l’endemà al matí i potser li deixarà un patracol de fotografies a la mateixa bústia informal, perquè triï quines vol que es publiquin. Aquesta operació es fa mentre la Viviane dorm: mai no es lleva abans de les dotze del migdia ni es posa a treballar sense haver dinat. S’acomiada de mi amb dos petons fets a l’aire però, malgrat tot, plens de calidesa. Fa una última ullada als assistents al sopar. “Amb la guerra tothom ha perdut alguna cosa: la fortuna, els amics, la família... Me’ls miro i sento una mica de llàstima”, sospira. La fera se’n va, silenciosa i cansada.

Però la festa no s’atura, per a nosaltres. Al llarg de deu dies visitarem una dotzena de persones, que ens obriran les portes de casa seva i veurem com se socialitzen. El que segueixen són extractes de tres d’aquests retrats.

01. Mauricio Torbay

Contemplades de nit, i des d’una certa distància, totes les ciutats s’assemblen, de la mateixa manera que s’assemblen totes les famílies felices, si hem de creure Tolstoi. L’aire és fresc i net, aquí, a la terrassa del casalot dels Torbay. Estic recolzat a la barana, i davant meu s’obre una badia serena: la negror opaca del mar topa amb els puntets blancs de miríades de finestres insomnes. Beirut de nit, silenciosa. Res a veure amb el tràfec caòtic de la ciutat vista a peu de carrer qualsevol matí xafogós. Darrere meu s’alça una impressionant mansió de cinc pisos. Cadascuna de les plantes podria albergar dues o tres famílies sense gaires estretors. Hi ha una taula, a la terrassa, de fusta massissa, on em consta que s’han signat rellevants acords comercials amb potentats libanesos i sirians. De la mateixa manera que la línia que separa el cel i el mar es dilueix, a aquesta hora, també la vida personal i els negocis es barregen aquí de manera indestriable.

El camí fins a arribar-hi ha sigut feixuc. Abans d’encertar l’adreça exacta dels Torbay, el taxista s’ha perdut per la teranyina de caminets que conforma la zona de Jounieh, als afores de la ciutat, on cada capil·lar de la xarxa de carrers desemboca en una torre imponent. Hem lloat el conductor pel seu bon anglès -cosa infreqüent en els taxis desmanegats que agafem- i s’ha afanyat a remarcar que ell no era sirià, com molts dels xofers que avui dia treballen a Beirut, sinó libanès d’arrel. També ens ha dit que si de nit es dedicava al taxi, era per fer alguna cosa, no pas perquè fos cap arreplegat que necessités els diners. Ha insistit en aquest punt tantes vegades que, un cop arribats a destí, li hem hagut de deixar una propina generosa.

Mauricio Torbay és un libanès atípic. En un país marcat per la diàspora -per cada ciutadà vivint dins de les fronteres n’hi ha quatre a l’estranger- ell representa el cas contrari. Tot i ser nascut al país, la seva família es va traslladar a Veneçuela quan només tenia cinc anys. I allà va viure la infància i l’adolescència, girat d’esquena al Líban. La primera visita al país no la fa fins als divuit anys, i encara obligat per la família: la mare li diu que si vol visitar la nòvia que ha fet a Itàlia, ha d’anar també a saludar l’avi. La seva idea és passar-hi només tres dies per complir el tràmit i tornar ràpidament a Roma per satisfer el seu ardor adolescent. Però els tres dies es transformen en un mes: l’avi va criar vuit nenes i l’arribada d’un jovencell fa que l’home mitigui la frustració de no haver tingut un fill mascle. L’afalaga a totes hores, el fa sentir com un rei, i Mauricio Torbay cau enamorat d’aquesta pomposa manera de fer.

A Veneçuela, com que té esperit emprenedor, es guanya la vida important aparells de refrigeració comercial dels Estats Units. Munta després la primera fàbrica del ram a Llatinoamèrica. I fa el pas per fer-se constructor, per acabar especialitzant-se en els macrocentres comercials. Els famosos malls que prometen un dia farcit de diversió familiar, compres capricioses i menjar franquiciat a un preu raonable.

Però la situació política al país canvia i, amb l’arribada d’Hugo Chávez al poder, la camisa li queda cada cop més curta. “De ser un país agradable, es converteix en un país comunista manat per un dictador”, diu en staccato. Ens ho explica mentre la seva dona, Faenza, s’assegura que el servei vagi nodrint amb aperitius deliciosos i bon vi la barra de bar en la qual mantenim la conversa. “Un país ric on es passa gana, cony. I tu has d’acotar el cap i callar, si els empleats t’insulten i et criden perquè els han fet creure que els xucles la sang”. Som en un espai d’uns dos-cents metres quadrats que fa les funcions de sala de jocs i trobades socials: taula de billar, espais de lectura, un bar ben assortit, un tauler d’escacs amb una partida mig començada i butaques i sofàs per a un regiment.

El Mauricio s’hi ofega, a Veneçuela, doncs. I recorda el seu refugi libanès, allà on sempre que hi ha tornat l’omplen d’atencions i l’anomenen pel títol honorari dexeic. “Un vell pagès va venir a parlar-me de la mare, que recordava meravellosament -explica, clavant la mirada-. M’abraçava i jo podia notar-li la suor contra el meu cos. Feia molta pudor, però per a mi aquella suor era Chanel: quina escalfor, quina sinceritat! Em vaig posar a plorar”. Com a agraïment, acaba fent construir l’alcaldia del municipi de Tannourine -el petit municipi dels seus ancestres, situat al nord del país-, que fins aleshores ocupava una part de l’escola. I decideixen instal·lar-se al Líban permanentment.

L’arribada és menys fàcil del que s’esperaven. Pocs mesos després d’instal·lar-se, comença la fugaç guerra del 2006, que enfronta les forces paramilitars de Hezbol·lah al Líban amb l’exèrcit d’Israel. La parella marxa del país, rumb de nou a Veneçuela, en un vaixell grec que, a part d’ells, només transporta noies russes destinades a exercir la prostitució i els homes que les explotaran. Maten el temps jugant a partides de backgammon. Però tornen de seguida quan s’adonen que al seu país d’origen moren cent persones a la setmana, moltes més que al Líban.

El matrimoni viu a Jounieh, però tenen casa també a Tannourine, en un paratge ple de cedres, l’arbre nacional que figura a la bandera i que -amb exemplars majestuosos de vora quaranta metres d’altura- passa per ser el rei de les coníferes. Més al sud-est, Mauricio Torbay, amb vuitanta anys ja ben complerts, ha inaugurat el seu primer mall libanès. Són 150.000 metres quadrats de zona comercial, amb un cinema d’onze sales inclòs, i pistes de bitlles. I també un amfiteatre d’inspiració romana amb capacitat per a 3.000 persones. I un hotel de 180 habitacions. I un ambulatori propi, per si de cas.

Tot això, enmig d’un aparent no res. I doncs? La clau és Síria, tal com explica el murri Torbay: “El centre és a prop de la frontera amb Síria, que té 26 milions d’habitants i molts ciutadans amb diners. Els libanesos no s’ho creuen, això, perquè menystenen el sirià, a qui veuen com a persona inferior. Però la guerra ha d’acabar aviat. I reconstruir el país serà lent: parlen de 300.000 milions de dòlars només per a la primera fase. Mentrestant, ¿on anirà tota aquesta gent amb diners a divertir-se? ¿I la gent que vindrà a treballar en les reparacions del país? Doncs al meu mall. Que és a només una hora de Damasc: tan a prop, doncs, com de Beirut”.

Però quan parlem encara falta molt perquè les famílies maltractin les seves targetes Visa al centre. Ara per ara és només una gran closca buida enmig d’un entorn natural tan aspre com imponent. El vell Torbay és el clàssic empresari paternalista que necessita fer de patró des de la primera línia. I per això fa que el seu xofer el dugui quatre cops per setmana al Cascada Mall, per comprovar personalment l’evolució de les obres.

És tard, i Mauricio Torbay evidencia, a pesar seu, alguna mostra de cansament: s’ha passat quasi tota l’hora i mitja de conversa dret, sense ni tan sols recolzar-se a la barra. A fora, el mar encara és més opac i quiet, el nombre de finestres insomnes ha disminuït, però se segueix respirant un aire fresc i marí, vetat als que viuen als barris més densos -en tots els sentits- de Beirut. Estem cansats, fem el viatge de tornada en silenci. També el taxista.

02. Lady Cochrane Sursock

Un palau com el Sursock Palace no és simplement una casa gran. Qualsevol adjectiu es queda curt: no és una casa enorme, gegantina, superba, magnífica o desmesurada. És més aviat un museu d’aire napolità -lluminós i decadent alhora- en el seu dia de descans. El personal de servei ens guia cap on ens espera Lady Cochrane Sursock. Travessem estances a les quals costa d’assignar una funció concreta: ¿Això és una sala de lectura? ¿Potser una cambra específica per rebre visites discretes i intercanviar confidències a mitja veu? Molts dels espais semblen existir només per ser pulcres aparadors dels tresors d’aquesta noble família. Quadres venecians, instruments musicals antics, delicades porcellanes que coronen mobles exquisits... Silenci d’església que contrasta amb el brogit de Beirut. La meva primera incursió en la bombolla beirutina no podia ser més hipnòtica.

Som a la planta baixa, en un gran claustre interior flanquejat per columnes impossibles d’abraçar senceres. Un majordom porta de bracet Lady Cochrane: cos menut i passes fràgils d’ocellet ferit. L’assistent ha de caminar tan a poc a poc que li costa mantenir la circumspecció solemne i rigorosa que se li suposa per al càrrec. Haurem d’elevar el to de veu i sentir com les nostres preguntes repiquen contra el marbre. Lady Cochrane sordeja, tot i que s’esforça a dissimular-ho. Això sí, els ulls encara vivaços alerten l’interlocutor incaut: malgrat superar els noranta-quatre anys, els amics li apliquen el malnom de The generator, per la inacabable energia de què feia gala. Però ara amb prou feines fa soroll quan camina per les espesses catifes d’un palau magníficament vetust, ella mateixa convertida en relíquia vivent d’aquest monument al passat.

Seu en un racó de la sala central, vora la finestra que dona al jardí. “Franco sí que ho va fer bé, perquè va posar el rei d’Espanya, no troba?”, deixa caure, per trencar el gel, amb la mateixa indiferència amb què podria comentar el temps. Intento desviar la conversa cap a camins més plàcids, per no començar amb mal peu ja abans d’engegar la gravadora. Però ella insisteix davant la meva evasiva -“Oi? No li sembla?”- i li he d’explicar, amb el màxim tacte possible, que al meu país no pas poca gent estaria disposada a prescindir dels reials serveis de Felip VI i la seva família. Ella no fa cap mostra d’haver consignat la resposta i m’ofereix un bombonet de xocolata.

Nascuda a Nàpols, de mare italiana -filla de duc- i pare aristòcrata libanès, Lady Cochrane va ser criada entre cotó fluix. No en va, forma part d’una nissaga, la Sursock, protagonista de l’ascensió social més espectacular del segle XIX a la zona. El clan es va originar a Constantinoble durant l’imperi de Bizanci, però els registres indiquen que el 1714 ja estaven instal·lats al Líban. Aquesta família de cristians ortodoxos -de la branca de l’Església de Grècia- ha sabut ser hàbil en els tres fronts en què s’ha jugat històricament la partida del poder: els negocis, la política i els casaments estratègics.

Del pare en recorda poques coses -va morir quan ella només tenia tres anys-, però en parla amb orgull: “El meu pare va construir l’hipòdrom de la ciutat. Però ningú ho recorda. Va comprar un solar i es va arruïnar amb l’obra. Alimentava set mil persones cada dia, així que va morir sense ni un penic a la butxaca. Jo no en tinc cap record, d’ell, però en canvi tinc present que, de petita, gent que no coneixia de res se m’acostava i em deia: «És gràcies al teu pare, que he nascut. Si no hagués donat menjar a la meva família, no m’haurien pogut portar al món»”.

L’escola la fa a Londres, però quan es declara la Segona Guerra Mundial els Sursock decideixen tornar al Líban, ja que consideren que és un indret més segur. En arribar-hi, Lady Cochrane constata que les coses han canviat. I se sorprèn de veure com la seva tieta -una estricta segona mare, en realitat- comença a convidar nou-rics a casa seva per confraternitzar amb aquesta burgesia emergent. No va ser una tasca senzilla. “Eren molt diferents de nosaltres. No ho sé... La manera com parlaven, com es movien... -rememora-. Bé, i com menjaven! Sí, menjaven diferent”. Lady Cochrane explica, divertida, com la seva tieta temia no ser entesa per aquells adinerats però rudimentaris nouvinguts: “Els parlava molt a poc a poc, com si fossin nens que encara no comprenguessin les coses. No ho podia evitar!” I riu fins a estossegar.

Enyora aquell Beirut, que era una de les ciutats més boniques del Mediterrani a principis de segle XX. Un Beirut amable i senyorial del qual només queden vestigis. La ciutat ben aviat mostraria les costures de la seva poca capacitat d’adaptació a la geopolítica posterior a la Segona Guerra Mundial. “De petita m’agradava anar a les platges. Teníem unes platges molt boniques, als afores, sap? -diu amb ulls que somien-. Però ara hi han posat tots els palestins”, deixa caure, en sec. Efectivament, prop de 500.000 refugiats a tot el país van convertir els palestins en la colònia més nombrosa. Fins que els sirians s‘han fet seu aquest dubtós honor, ja que arriben fins a triplicar el contingent de palestins. “Ara és una ciutat lletja. Jo ja no puc passejar, però encara que pogués no ho faria, perquè a fora és el caos”. De fet, un dels seus cavalls de batalla vitals ha estat lluitar contra les barrabassades urbanístiques dels diferents responsables municipals. Li pregunto si la corrupció és un fenomen recent, associat a la guerra del Líban. “Fa seixanta anys jo no la veia, la corrupció, però potser no la veia perquè era jove”, i fa un somriure de guineu.

La seva nonagenària fragilitat no es correspon amb un interior robust i obstinat. Li pregunto si es va plantejar, en els moments més crus de la guerra, marxar a algun racó de món més tranquil. “He viatjat molt, però això és casa meva en el sentit més profund del terme. I tinc obligacions respecte a la casa. Una no pot fugir i ja està. El meu fill va viure la guerra de prop. Fins a trenta bombes van caure, aquells anys, sobre la casa. Però no cal presumir-ne gaire: una s’acostuma a aquest tipus d’atmosfera”.

La necessitat de diners ha obligat la família a llogar el jardí per a celebracions i actes benèfics. Amb els ingressos es costeja part de la conservació de l’edifici, escrostonat aquí i allà. Però tot i l’evident necessitat de cures constants que reclama el palau, a Lady Cochrane li molesta que s’obri la seva fortalesa -el seu últim reducte- a tothom qui estengui un xec prou gran. Tampoc no sembla gaire entusiasmada per la seva jove, de qui no pot evitar recordar que és “una americana” cada cop que l’esmenta. Lady Cochrane reté la noble i oberta planta baixa, mentre que el seu fill, la jove i la neta ocupen les cambres del primer pis. I la biblioteca, que solia ser la seva estança favorita, però a la qual ja no puja mai.

Lady Sursock mira a l’infinit. La llum de mitja tarda li suavitza les arrugues. Entra una brisa suau del jardí, en lleus onades. Es deixa anar a la butaca i tanca dolçament els ulls. El cel, ben blau. Passen trenta segons sense que siguem capaços de reaccionar: morir-se dolçament s’ha d’assemblar molt a això.

Passen encara uns quants segons més, eterns -nosaltres, incapaços de reaccionar-, i per fi obre els ulls, en aparença aliena al seu lapsus somnolent. Ens somriu com si estigués esperant una nova pregunta. Decidim que és hora de marxar. Sortim a l’exterior, fora d’aquesta presó involuntària de marbre.

03. Ghina Daouk

Ghina Daouk és allò que en anglès en diuen a lady who lunches, o sigui, una dona que va de dinar en dinar. I que ho fa, això de dinar, en restaurants de taules impecablement parades i en companyia d’altres ladies who lunch, amb qui comentar rumors i experiències de la vida ociosa de Beirut. La seva rutina diària comença a les set del matí, quan toca llevar les dues filles -dues nenes de conte-, arreglar-les i dur-les a escola. Aleshores la Ghina se’n va una hora al gimnàs fins que se li fa l’hora de dinar, sempre fora de casa per fer honor al clixé. A la tarda espera que arribin les nenes, hi juga una estona, les posa a dormir i comença la seva jornada laboral, consistent a ser un referent de moda i estil per a les dones libaneses. Fa de model de roba de marca per als seus 130.000 seguidors a Instagram i, un cop per setmana, dona consells de bellesa a les espectadores d’una televisió del país. Entreté així els vespres de solitud, les dues setmanes al mes que el seu marit treballa a l’Aràbia Saudita.

Certament, és una dona que atrau mirades. Té uns ulls grossos com dos rosetons envitrallats on ballen diverses tonalitats de verd. Tot i que aparenta menys anys dels 38 que té, s’amaga rere una espessa capa de maquillatge que fa impossible saber si les arrugues han començat a solcar-la. Els pits desafiants i els llavis inflats delaten que allà on la natura va decidir plantar-se, un cirurgià va acabar donant-hi aquella última empenta que la Ghina trobava a faltar. No li caldria esforçar-se gens per resultar atractiva, però aquests excessos fan que, en moltes fotografies, se la vegi artificial, quasi plàstica. I, de la mateixa manera que sota les pólvores un hi endevina faccions dolces al natural, també la imatge de superficialitat que transmet -servituds de ser una socialite - resulta enganyosa fins que grates una mica: més enllà dels somriures assajats, és evident que té força genuïna, una bondat intrínseca i, sobretot, un coneixement clar del seu lloc precís al tauler social.

Avui porta una samarreta llarga i negra de Balmain, sense mànigues, on es llegeix “#Do you speak Balmain? ”, i una faldilla de tub, també negra. Casual chic. Mantenir-se bonica i explicar a les altres dones com treure profit de la seva bellesa ha passat de ser una afició a ser una feina. El seu Instagram és un aparador d’estilismes que renova frenèticament. “Qui et fa les fotos de carrer?”, pregunto. “La noia que em fa les feines de casa”, respon. I abaixant la veu com si fos una confidència i arrufant el nas en un gest de complicitat, diu: “Li pago extra”.

Seu en un sofà d’escai blanc i engego la gravadora. “Cada dia dec rebre uns dos-cents missatges a Snapchat de noies que em pregunten de tot -explica-. M’envien fotos del seu cos i jo els dic quina roba els quedaria millor”. La Ghina viu en un bon apartament, decorat amb gust, on predominen els colors crus, blancs trencats i ivori. El seu fons d’armari és profund, però no sempre va ser així. “Vaig néixer en una família modesta. Ja m’agradava la moda, de petita, però no teníem diners per fer grans compres. Malgrat això, jo tenia gràcia combinant coses imprevistes, així que de seguida es fixaven en mi. I adorava l’exposició pública, cosa que als meus pares els feia posar les mans al cap”. La família, xiïta, no era intolerant: podia vestir shorts sense rebre la reprovació de ningú del clan. En canvi, es posaven una mica més nerviosos quan van començar a veure-la exhibint-se, primer tímidament, en alguna revista de paper cuixé. Tot i així, no van posar cap pega quan Talal, el fill sunnita de la poderosa família Daouk, va proposar de casar-s’hi, després d’aconseguir ell també el consentiment dels seus pares. Això passava abans que les relacions entre aquestes dues faccions de l’islam -la sunnita d’ell, la xiïta d’ella- comencessin a degenerar acceleradament.

Ara viu a la Saifi Village, probablement el barri més bombolla de tot Beirut. Construït sobre una àrea arrasada per la guerra, ha adoptat una arquitectura colonial d’aires parisencs que crea un efecte molt incòmode: al passejant se li fa evident que aquests carrers bohemis de classe alta -amb llambordes, cases pintoresques i galeries d’art- són en realitat una impostura acabada de desprecintar. El contrast de les coloraines amb què estan pintades les façanes i la brutícia dels carrers adjacents accentua la sensació d’irrealitat. Al darrere de la construcció d’aquest barri hi ha la poderosa -i discutida- companyia Solidere. Fundada el 1995 per l’aleshores primer ministre Rafiq Hariri amb una estranya forma jurídica a mig camí entre l’empresa pública i la privada, s’ha distingit per la seva voracitat expropiadora -amb compensacions sempre irrisòries- i per la polèmica presència del clan Hariri entre els accionistes d’una societat tan lligada a les decisions del govern. O sigui: el Líban en estat pur.

És en aquest entorn immaculat -però massa immaculat-que la Ghina desgrana totes les seves activitats entonant un discurs de triomfadora que deixa poques escletxes per veure-hi els dubtes i les pors. Però em sembla detectar-hi, de tant en tant, un deix quasi imperceptible d’animaló espantat en la mirada: el recordatori constant que, com un baix continu, sent tothom que ha crescut en barris humils i sap que els ascensors -també els socials- no ho són només de pujada.

Potser és aquest, mal que li pesi, el secret profund del seu atractiu, allò que la fa tangible, més enllà del clixé neumàtic. I segur que és el motor de la seva principal preocupació: protegir les filles. Només cal veure com està d’atapeïda la seva habitació, encoixinada amb desenes de peluixos, com per conjurar la duresa de les arestes del món exterior. Del seu relat se’n desprèn que les nenes, quan surten de casa, són dipositades a l’escola d’elit, i que el seu contacte amb la ciutat és mínim. Vida d’interiors. De nou, la bombolla. “Amb els captaires que veuen a la carretera, de camí cap a l’escola, ja és suficient. A casa no parlem pas de les diferències de classe, i les nenes viuen envoltades de gent com nosaltres. Saben que hi ha rics i pobres i que la mare, d’alguna manera, és famosa. Per què exposar-les més? Jo tenia una tieta que treballava al camp de refugiats de Zaida. La visitava sovint. I vaig veure més coses del compte”.

És hora d’acabar la conversa, perquè la Ghina ha de marxar. A un dinar, esclar. Serà difícil tornar a coincidir amb aquesta lady who lunches : se’n va demà mateix, i durant tota una setmana, a una clínica detox que es diu Villa Paradiso, a prop de Milà. Hi va per complir una missió aparentment innecessària però que deu ser vital per a ella, ja que està disposada a recórrer uns quants milers de quilòmetres per dur-la a terme. En tot cas, quan jo torni a casa i repassi les noves fotos del seu Instagram, se’m farà difícil saber si efectivament va tenir èxit i va aconseguir l’objectiu que perseguia: eliminar tres quilos del seu cos.