Josep Girabent és fill de Vic. L’any 1978, amb només 21 anys, va decidir assumir el traspàs del restaurant Boccatti per engegar un projecte propi. “Vaig començar a treballar amb catorze anys a Prats de Lluçanès, però l’aprenentatge el vaig fer a l’Ànec Blau, que en aquella època tenia una estrella Michelin. Més tard ho vaig fer a l’Hostal Osona d’en Tarradellas, el de les pizzes. Quan em vaig lliurar de fer el servei militar vaig aprofitar per quedar-me el Boccatti”, ens explica en Josep. El seu restaurant és una referència gastronòmica al nostre país on predomina el marisc i el peix però on sempre trobem una bona carn, bolets, sopes... El millor producte en el seu moment òptim.

És un restaurant estrictament familiar. En Josep (pare) al capdavant del negoci i de la supervisió general, la Maribel (mare) a la cuina, en Josep (fill) com a cap de sala i sommelier i l’Ester (jove) acompanyant la sogra a la cuina. Tots ben avinguts i confiant que la segona generació pugui continuar durant molts anys amb el llegat de qualitat i professionalitat dels pares.

Demanem consell, però finalment deixem que el senyor Josep faci la seva. Per anar obrint boca ens serveix un plat de seitons en vinagre, un d’anxoves de Laredo i un parell d’ostres gallegues per a cadascú. Ens explica que les ostres estan triades i que segons l’època s’ha de tenir molta cura de no servir-ne cap que estigui “grassa” ni que estigui “rentada”. Coneixement i professionalitat. Seguim amb uns calamarsets a l’andalusa en què l’arrebossat embolcalla un producte extremadament deliciós.

Ara és l’hora d’un dels plats estrella de la cuina del Boccatti: el gall de Sant Pere amb patates. Les patates són tan bones com el gall i des de la cuina ens comenten que és molt important que el vinagre sigui de Xerès, molt curat i que no sigui àcid. Secrets de família, en diuen... Mentrestant ens deixem acompanyar durant tot l’àpat per una ampolla de Mar de Frades que amalgama la frescor de l’Atlàntic i el cos d’un vi potent.

Acabem amb els dolços, un plat de neules i galetes d’ametlla amb gelat de vainilla que rematem amb un vi dolç hongarès, el 1413 Disznókó. Un cop endrapats tots els suggeriments de la família Girabent és l’hora de tornar a parlar amb en Josep: “Jo gaudeixo veient com gaudeix el client. Intento personalitzar els plats al seu gust. Fa uns dies va venir la Carmeta de Sant Pol (Carme Ruscalleda). Ella volia la truita de gambes feta, i el seu marit, crua, així que els vam fer mitja truita per a cadascú. Sempre comento que el peix se l’ha de menjar el comensal, no la planxa, però ha de ser al gust del client”.

Els vigatans tenen el paladar molt ben desenvolupat, i això per als restauradors és molt d’agrair. El Boccatti té una clientela fidel bàsicament d’Osona, el Bages, el Vallès Oriental i uns quants barcelonins que s’aturen aprofitant el trajecte cap a la Cerdanya. El local és acollidor i un pèl vintage, però per a molts dels clients històrics aquest restaurant és el lloc de les celebracions familiars i dels grans àpats. Nosaltres hi vam anar per comprovar si tots els elogis cap al Boccati i la família Girabent eren certs. Tots ho són i alguns potser es queden curts. Producte de màxima qualitat ben treballat i un tracte exquisit defineixen dues generacions de restauradors que després de 43 anys al peu del canó segueixen repartint felicitat a tothom que entra per la porta.