Agressions masclistes: sí, n'hi ha per tant

"Ho sento noia, la vida és dura. Jo no sé com estàs ni vull un informe de l’amic del papa que digui que la nena no està bé". Aquesta va ser la resposta de la cap d’estudis de la facultat on la Jèssica, de 25 anys, està estudiant. Feia poc més d’un any que havia sigut violada per dos desconeguts als entorns d’aquesta facultat, de nit, quan anava a buscar el cotxe per tornar a casa.

Quan acabi la carrera portarà aquests fets als tribunals. Mentre es reserva, comença a narrar la seva història: "Caminava sola i vaig sentir que em cridaven però no vaig fer-ne cas. Ni em vaig girar, però eren molt insistents i em vaig posar nerviosa i caminava més de pressa. De cop vaig notar com m’estiraven pels cabells i pel coll. Va ser molt ràpid. M’estaven ofegant i em van començar a pegar; primer, a la cara i, després, per tot el cos".

Inspira i continua: "Em deien que no em girés i quan intentava defensar-me em pegaven més fort. Em van destrossar la cara, la mandíbula, un ull, i el coll em va quedar marcat. No els vaig veure la cara". Pausa llarga: "Em van arrencar la roba i em van agredir sexualment". Amb els ulls negats, abaixa la mirada. "Notava que tenia molta sang a la cara, encara no sé com, vaig tirar una coça i vaig fugir corrents sense mirar enrere. Vaig pujar al cotxe i, fins a arribar al meu poble, no recordo res més".

Des de llavors no ha deixat de lluitar ni un sol dia per sortir de l’infern on la van abocar aquells dos homes. A pesar de la insistència de la família, no va voler denunciar-ho i reconeix que no sap ben bé per què, que potser tenia por d’haver d’admetre els fets. I coneixia casos de noies que no s’havien sentit ben tractades durant tot el procés i en aquell moment no es va sentir capaç d’afrontar-lo.

Al cap de dos mesos va iniciar teràpia amb un psicòleg i va intentar seguir la vida que duia amb normalitat. Un any després, però, la violència patida es va manifestar en una depressió que la va portar a tenir pensaments suïcides. Explica que el tracte que va rebre de la facultat, la mala atenció del departament de psiquiatria del CAP del seu poble, així com comentaris de l’entorn, la van enfonsar encara més. La cap d’estudis va negar el canvi de grup perquè considerava que les raons de la Jèssica no tenien prou pes: "La vida és dura però és que ja fa un any de tot això", li va respondre. Anar al grup de tarda li suposava haver de fer, de nit, el mateix recorregut del lloc on la van agredir. Finalment, a mig semestre l’hi van concedir, no sense recordar-li: "Ja veurem si aproves aquesta assignatura". Va acabar el semestre, aprovant l’assignatura, i aquell curs no es va tornar a matricular. En plena depressió era incapaç d’aixecar-se del llit i no podia dormir. El psicòleg li va recomanar que anés al CAP perquè li donessin medicació. Allà s’hi va trobar un altre mur: "Em van receptar una medicació que em va fer una mala reacció. Vaig intentar tornar a veure la psiquiatra, fins que vaig anar-hi personalment i la recepcionista em va dir: '¿Et penses que la gent no té vida social? Quan pugui ja et trucarà'". I mai no la van trucar.

Jèssica: “M’enfonsaven, em feien sentir culpable per estar malament”

"No estan gens preparats per tractar amb víctimes d’agressions sexuals. Les persones que treballen en serveis públics o institucions haurien de tenir uns mínims. M’estaven enfonsant, em feien sentir culpable per estar malament! -exclama ara amb la mirada enfosquida-. Jo només vull tornar a ser la d’abans, no vull estar marcada per aquest fet. Lluito cada dia per tirar endavant però la societat no m’ajuda". I remarca: "Avui sóc aquí gràcies a la meva parella, la meva família i a mi mateixa, que sóc la persona més valenta del món. Si fos pel tracte extern, m’hauria quedat tancada en aquella habitació sense ganes de viure". Reflexiona que se sent malament per no haver-ho denunciat i que totes les dones ho haurien de fer però que, després de tot el que ha hagut d’afrontar, no sap què faria ara: "I és trist pensar així, però vull que se sàpiga com em sento i com m’han tractat serveis que d’alguna manera, dins el seu àmbit, tenen una part de responsabilitat perquè han d’acompanyar, ajudar, sanar. I no jutjo les persones, sinó que critico el sistema. Se m’ha victimitzat constantment quan jo necessito just el contrari per poder superar-ho".

A Catalunya es denuncia una agressió sexual cada tretze hores. L’any passat se’n van denunciar 680 casos als Mossos d’Esquadra, en el 96% dels quals la víctima és una dona. Quan una dona ha sigut víctima d’una agressió masclista, necessita un procés de recuperació. Una de les conseqüències més freqüents és que desenvolupi un estrès posttraumàtic que en el pitjor dels casos pot ser crònic. La resposta dels equips professionals que tracten amb la víctima, policia, SEM, judicatura, serveis socials, és molt important per a aquesta recuperació, així com responsables de centres públics on la víctima té un vincle fonamental per al seu desenvolupament social. La realitat, però, és que moltes dones han de tractar amb persones que no estan preparades per atendre víctimes de violència masclista. No entenen l’impacte psicològic que suposa haver sigut agredida sexualment al portal de casa, apallissada i forçada per dos desconeguts en un carrer fosc o anul·lada, maltractada i violada dia rere dia durant anys.

A Europa un terç de les dones han patit violència sexual a mans d’una parella o exparella. Les agressions a mans de desconeguts representen un percentatge baix i es calcula que només un 20% del total de víctimes acaben denunciant els fets. "Després d’una agressió es demana a les víctimes que, de manera gairebé immediata, quan estan encara amb una greu afectació per l’agressió patida ho denunciïn", diu Carla Vall, advocada i membre de Dones Juristes. "Però la denúncia no hauria de ser al principi del camí sinó que hauria de ser al final del procés de recuperació. Les dones saben que el procediment judicial és lent, complicat i ple de dificultats, de manera que no es pot exigir que travessin dos procediments plens de greuges i paral·lels". I afegeix: "La societat ha d’aspirar a destruir l’estigma de ser víctima de violència sexual i atribuir una nova identitat, plena de reconeixement, la de supervivents".

L’Angie és infermera i té 25 anys. Una nit va ser agredida per un desconegut a l’ascensor de casa seva. "Va pujar amb mi, em va agafar per darrere i em va començar a donar cops molts forts. Vaig defensar-me amb totes les meves forces. Va arrencar-me la roba i em tocava per tot arreu i li vaig dir amb fúria: 'Abans em mates que no em violes'. Em feia molt mal però jo no deixava de lluitar. Finalment, es va obrir la porta i amb una cama la vaig poder aguantar. Jo cridava molt i els veïns van sortir a l’escala i en veure la situació van reaccionar i van reduir l’agressor fins que va arribar la policia. No sé quanta estona va durar". Explica que l’actuació de la policia i l’ambulància van ser correctes, i va denunciar l’agressió. Va esperar més d’un any per al judici. Els dies posteriors a l’atac, va voler fer vida normal creient que "estava bé", però quan va començar un tractament psicològic -al servei de l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte (OAVD)- es va adonar que no ho havia superat. Quatre anys després, quan veu un home pel carrer amb característiques similars a les del seu agressor s’angoixa.

Angie: "N’hi havia que qüestionaven per què tornava a casa de matinada"

"La policia em va explicar que el noi no havia aconseguit penetrar-me perquè era un principiant i em va molestar que ningú, ni del meu entorn, assenyalés la possibilitat que no ho hagués fet perquè em vaig defensar molt. I vaig haver de sentir comentaris que qüestionaven per què tornava a casa de matinada o em preguntaven com anava vestida". Quan recorda el procés judicial, s’inclina cap a la taula i, indignada, explica: "Va ser molt lent, fred, i vaig estar molt poc informada. A l’advocat d’ofici només el vaig veure una vegada i no estava especialitzat en casos com el meu. No en tenia ni idea de com em sentia jo. A més, el jutge va denegar la petició de posar un separador a la sala del judici. Vaig sentir molta angoixa pensant que hauria de tornar a veure l’agressor i, pitjor encara, si ell no recordava la meva cara, llavors la tindria ben present. No puc descriure com em va fer patir això. I destaca un neguit que haurà d’afrontar durant molts anys: "Al meu agressor, a part de presó, el van condemnar a pagar una indemnització fraccionada, i durant trenta anys, cada mes, hauré de recordar que vaig ser agredida sexualment al portal de casa. Trenta anys".

Rubén Sánchez, psicòleg de l’OAVD i agent d’igualtat, explica l’impacte sobre les víctimes quan es denega una mampara en un judici: "Pot afectar la declaració judicial. El neguit, l’angoixa, el malestar poden condicionar l’estat de la víctima durant les preguntes i arribar, fins i tot, a bloquejar-la i perjudicar la declaració. En algunes ocasions he sigut testimoni de situacions que han desembocat en una crisi d’ansietat i s’ha hagut d’aturar el judici. La mampara és un mitjà, juntament amb la videoconferència, que ha d’estar dins el procediment de manera ordinària, no pot ser excepcional".

La Xihui ha hagut d’afrontar un procés judicial llarg durant el qual es va haver de defensar a ella mateixa perquè ningú la va informar verbalment del seu dret de disposar d’un advocat d’ofici. Malgrat que a l’atestat policial sí que consta que la víctima n’havia sigut informada. La Xihui, de 22 anys, feia un any que estudiava a Barcelona, havia vingut d’Alemanya i de processos judicials no hi entenia però en va haver d’aprendre de pressa.

L’agressor la va atacar de matinada: "Estava entrant al portal de casa i ell va fer com si fos un veí més. Em va agredir per darrere. Em sento molt orgullosa de mi mateixa, vaig lluitar moltíssim". S’enretira els cabells negres cap a un costat amb un gest de confiança i continua: "Em feia molt de mal, estava tirada a terra i lluitava per mantenir la porta oberta de l’ascensor. Ell em feia de tot i em va arrencar la roba i... Bé, en aquell moment vaig entendre com sóc de forta. Vaig defensar-me tant que es va espantar i va fugir". Va córrer a tancar bé el portal i, amagada i molt espantada, va trucar a una amiga. "No volia que em veiés ningú, no volia causar problemes a la comunitat i, sobretot, a la senyora gran amb qui vivia. La meva amiga em va convèncer d’avisar la policia. Van arribar de seguida i ja dins l’ambulància vaig fer-los la descripció de l’agressor. El van trobar dues setmanes més tard".

"Durant tot el procediment em vaig sentir sola i impotent. Però vaig entendre que el judici era una oportunitat que tenia per defensar-me i vaig fer-ho enèrgicament". També li van denegar un separador: "Notava la seva mirada fixa però no em vaig girar en cap moment. Estava molt nerviosa i sentia ràbia per dins però vaig contestar a totes les preguntes que em va fer l’advocat defensor, fins i tot les més insultants i humiliants. Gairebé no em deixava parlar i insinuava amb fermesa que jo estava confosa i que segurament no era cert que hi havia hagut penetració digital. Això em va ofendre molt". I afegeix agreujada: "Sobre el tema de la penetració, que encara que no sigui de penis, és una penetració. Però vaig tenir problemes amb l’informe forense que em van fer a l’hospital perquè van ometre aquest fet i em vaig sentir molt malament. Cada detall era molt important. I al judici, tot i que vaig insistir en els fets, no ho van tenir en compte".

Xiui: "De l’Audiència Provincial vaig sortir plorant moltes vegades"

Plorosa i amb un to de rancúnia recorda les moltes vegades que va anar a l’Audiència Provincial a demanar informació sobre l’estat del seu cas. "Vaig sortir plorant d’allà tantes vegades… Ni un sol funcionari d’aquell edifici em va tractar amb atenció. No vaig aconseguir mai res".

Dos anys després del judici va rebre una carta de l’OAVD dels jutjats en què la informaven que tenia dret a rebre atenció psicològica. Havien passat tres anys de l’agressió. Sánchez remarca la importància de rebre atenció psicològica immediata: "Una supervivent d’una agressió masclista pot desenvolupar un trastorn d’estrès posttraumàtic crònic amb greus conseqüències per a la salut mental i la qualitat de vida. Es pot fer prevenció i evitar que passi d’agut a crònic amb una bona intervenció com més aviat millor". L’Angie i la Xihui van rebre atenció psicològica de la mateixa Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte però en moments diferents del seu procés i amb un període de temps molt diferenciat. L’àrea de comunicació del departament de Justícia n’explica el funcionament: "Depèn del moment en què han arribat les víctimes a l’oficina, s’emplacen a una fase o una altra". El cas de la Xihui hi va arribar per via del Punt de Coordinació d’aquesta oficina quan s’hi va posar en contacte per fer-li saber l’estat del seu agressor -que havia complert la condemna i quedava en llibertat-. Des de Justícia recorden que qualsevol persona afectada per un delicte té dret a aquest servei i no cal posar denúncia. L’any passat se’n van atendre 8.000 i es van dur a terme més de 26.000 actuacions.

La Xihui explica que arran del que li va passar va entrar en contacte amb altres víctimes de violència sexual, i va constatar la manca de suport social i humà que reben. "En aquest país m’he adonat que les persones no són educades per tenir capacitat de defensar-se", reflexiona. I afegeix que "les víctimes no s’haurien de sentir avergonyides ni culpables per haver sigut agredides sinó que haurien de defensar-se en un jutjat i si cal també de la societat”.

Cap dels serveis que van atendre les dones que parlen en aquest reportatge les va informar sobre l’Associació Assistència Dones Agredides Sexualment (AADAS), que ofereix una atenció integral especialitzada així com assistència psicològica i assessorament jurídic. Glòria Escudero, coordinadora de l’AADAS, constata que la violència sexual masclista és "una violència social" i remarca: "El debat social s’hauria d’enfocar a preguntar-nos per què la gran majoria de les agressions no es denuncien, ja que això és un problema greu".

La denúncia pública que va fer fa dues setmanes la regidora de la CUP Maria Rovira, víctima d’una agressió sexual, en què expressava malestar pel tracte rebut dels Mossos d’Esquadra, que van descriure l’atac com un "comportament habitual d’homes que no estan bé del cap", ha posat a peu de carrer el debat sobre uns fets existents com són, d’una banda, les agressions masclistes i, de l’altra, el tracte que reben les víctimes dels agents que intervenen en el procés de denúncia i recuperació. El seu cas, lluny de ser aïllat, dóna veu a gairebé tres terços de les dones que viuen un procés judicial, tal com constatava, en un article en aquest mateix diari, l’advocada Carla Vall: "L’estudi criminològic de Mont i Miller indica que fins a un 70% de les dones que arriben a judici es penedeixen d’haver iniciat el procediment pel tracte rebut de les institucions".

Durant les Festes de la Mercè d’aquest any, l’Ajuntament de Barcelona, dins el marc de la campanya La Mercè Antimasclista, va instal·lar una parada informativa i d’atenció a la víctima que va atendre un total de 501 persones, de les quals 11 explicaven episodis de violència sexista -un d’ells greu- i la resta volien informació. L’èxit d’aquest servei posa de manifest la necessitat social que hi ha de rebre informació i atenció especialitzada tant per prevenir com per atendre les víctimes. Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI, manifesta la voluntat de continuar treballant en aquesta línia: "Per petició expressa dels joves, tindrem més presència en espais d’oci nocturn i crearem aliances amb entitats per prevenir la violència sexista. També reforçarem els protocols d’actuació en casos d’agressions amb els diferents agents que tracten amb la víctima i ampliarem recursos al Punt d’Informació d’Atenció per a les Dones, PIAD, i al Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida, SARA". Referint-se a les consultes que es van registrar a la parada, assegura: "Moltes dones ens preguntaven si un acte o gest determinat era una agressió sexista, i t’adones que estan tan normalitzats en la nostra societat certs comentaris, agressions, que a vegades ens costa identificar-ho".

Sílvia: “Em vaig dissociar: a casa era una merda i a la feina manava”

"Vaig arribar al CAP i quan la metge em va fer un reconeixement i va veure les lesions internes i externes que tenia, em va dir: ho denuncies tu o ho faig jo?" El cos de la Sílvia delatava la violència que havia estat patint durant 18 anys a mans de la seva parella. Amb l’informe mèdic que concloïa que patia "síndrome del maltractament", va anar a interposar una denúncia al seu agressor. No l’hi van admetre per falta de proves. "¿Vols dir que si torno un altre dia amb la cara destrossada o el braç trencat me l’acceptareu?", li va dir a la mosso d’esquadra que la va atendre. "Sí". En aquell moment el seu agressor la va trucar, li demanava que tornés a casa. "Em fas por", va respondre ella tremolosa. "Tu no tens ni puta idea del que és tenir por, ara ho sabràs". Tot i que la mosso va ser testimoni de l’amenaça, la resposta va ser la mateixa. La negativa es va repetir en una segona ocasió. Era l’any 2009. La Sílvia, 51 anys, llicenciada en dret, va entendre de seguida la situació: "Estaven vulnerant els meus drets com a ciutadana". Va escriure a la conselleria d’Interior i el mateix conseller es va posar en contacte amb ella i es va assegurar personalment que pogués tramitar la denúncia.

Relata una odissea judicial i institucional, a estones irada, a estones se li entretalla la veu i demana perdó perquè plora, i en altres li surt encara més la ràbia per tot el dolor que aquesta situació li està causant. "Quan vaig caure en mans de les institucions vaig veure clar que d’entrada jo era culpable i havia de demostrar que el culpable era ell", diu. Durant els anys d’horror en què la seva parella, a poc a poc al principi i desenfrenat els últims temps, la va estar anul·lant, humiliant, controlant, pegant i abusant-ne físicament, ningú del seu entorn la va ajudar. N’hi feien sentir responsable. I ella, confosa, va cedir al seu agressor i va acceptar aquella culpa. "Em vaig dissociar: a casa era una merda, una dona que es mereixia aquella violència perquè no era digna de ser tractada d’una altra manera, i a la feina ocupava un càrrec de responsabilitat com a international manager i em valoraven. Això va ser un detonant de l’agressivitat de la meva exparella".

La violència que exercia sobre la Sílvia era sobretot psicològica, però també física: les pallisses i els cops sempre semblaven accidents, excepte les agressions sexuals. "Quan em pegava, ell sempre justificava cada cop i jo ho acceptava. Tenia cinc gossos que m’estimava per damunt de qualsevol cosa -ara només li queda en Shy- i ell els pegava molt, els maltractava per fer-me mal a mi, i quan em posava davant per protegir-los em pegava a mi, molt fort: 'Ho veus? Has rebut perquè t’ho has buscat', em deia". La Sílvia estava tan anul·lada que, d’una banda, va reaccionar a aquell infern assumint que no podia veure patir més els seus animals, mentre que, de l’altra, va començar a tenir "petites alarmes" que li feien veure que "realment ell era molt perillós".

Explica tensa: "Una nit va tornar molt col·locat, va començar a insultar-me, em va agafar mentre m’amenaçava amb un objecte contundent amb molta fúria, estava fora de si. Aterrida em vaig tancar en una habitació i vaig posar un moble davant la porta. M’hi vaig passar hores. Estava a les fosques i ell cridava: 'No em facis això!' Com vaig poder vaig escapar-me i vaig córrer al cotxe. Quan estava a punt d’entrar-hi ell em va atrapar i em va suplicar que no marxés, que no em faria res. Jo no sabia on anar i ni tan sols duia la documentació a sobre. Em vaig quedar. Durant una setmana vaig fer com si res i un dia em vaig mirar al mirall i, literalment, no em vaig veure. Em vaig espantar tant que el meu cervell va fer una mena de clic i vaig entendre que havia de posar-hi fi. Però encara tenia una percepció esbiaixada perquè entenia que era culpa meva, fins que un dia vaig veure un vas a sobre la taula i em vaig adonar que no tenia la distància que ell voldria amb el contorn de la taula i el vaig moure. 'El mous perquè tens por', vaig pensar". Va decidir que la millor sortida era la mort. Mentre preparava el suïcidi, en silenci, de sobte algú la va rescatar: "Una amiga em va trucar i va dir que l’endemà venia a dinar. Vaig pensar que era una bona ocasió per donar-li el meu testament". Però l’amiga tenia uns altres plans: només d’obrir-se la porta es va encarar a l’agressor mentre la Sílvia, amb un atac d’ansietat, es va tancar a l’habitació fins que, finalment, aquella dona se la va endur mentre de fons se sentien els crits de l’agressor: "Si marxes faré que et fotis un tret!"

Es va instal·lar a casa de l’amiga. I a poc a poc va començar a assumir què havia estat passant durant tots aquells anys i per primera vegada en va parlar. Abocada en un desconcert absolut, va veure com emmalaltia greument i perdia la feina, mentre el seu agressor continuava vivint a casa seva i li buidava el compte corrent. Confiada en el fet que el sistema judicial l’ajudaria va treure forces d’on creia que ja no en quedaven i va lluitar per recuperar-ho tot. Casa seva, la seva vida, a ella mateixa. Però no va ser així.

"Tot i que estava de baixa, constava que tenia feina, així que no tenia dret a advocat d’ofici i, fent recerca, vaig saber que hi havia un servei d’atenció a la dona, el PIAD. Allà em van proporcionar una advocada especialitzada. Vaig confiar en ella però no em va ajudar gens. Gairebé no va estar pendent del meu cas, no em contestava els correus, les trucades i, pitjor, va insistir per evitar el judici i pactar amb l’agressor. Jo no entenia res. Estava absorta". I encara va haver de treure més forces, de no se sap on, per defensar-se a ella mateixa; de tot i als tribunals.

S’encén un cigarret, un glop de cafè i relata pausadament: "Al jutjat de la dona primer em van jutjar a mi i vaig haver de demostrar que jo era la víctima. Durant la fase d’instrucció, que es va allargar molts mesos, el dia a dia del meu agressor com a imputat no es va alterar: tenia la seva feina, continuava vivint al mateix domicili, malgastava els meus diners i estava obsessionat amb mi. Qui em protegia? El fiscal, durant la vista on es decidia si es donava credibilitat a la meva denúncia, em va preguntar si em constava que la meva exparella tingués arma de foc a casa. 'No', vaig dir. I no van considerar el meu cas com una situació de risc per a la meva vida. Durant l’entrevista clínica, el forense al principi va ser molt brusc i em qüestionava i m’havia de defensar d’ell, però de seguida va veure les meves seqüeles, sobretot psicològiques, i va canviar de to, va ser amable i va demanar un separador per al judici".

I afegeix: "El procés va alentir-se molt per incompetència del sistema i fins i tot alguns funcionaris m’ho van admetre. Vaig haver d’insistir per estar informada i encara sort que sóc advocada i entenia els processos, però pensava en les dones que no en saben res d’això i van perdudes per allà, no estan ben assessorades, no coneixen els seus drets".

"El dia del judici va ser horrible. D’entrada estava confinada en una habitació molt petita, sense ventilació ni aigua, és la sala de víctimes. Des d’allà se senten els crits de presumptes agressors que esperen en cel·les. Molt desagradable. T’hi passes hores. Sense saber res. En una ocasió va entrar una funcionària i va cridar una dona dient: 'La de l’agressió sexual, et toca!' I els imputats estan en una sala d’on poden entrar i sortir lliurement i tenen serveis com màquina de refrescos i snacks".

"El jutge va dir: sàpigues que tinc molt bon olfacte per les denúncies falses"

Explica que a l’inici del judici, durant el qual una funcionària va estar fent papiroflèxia, el jutge li va dir: "Sàpigues que tinc molt bon olfacte per les denúncies falses". (Segons un estudi del Consell General del Poder Judicial, les denúncies falses per violència de gènere no arriben al 0,2%.) Es va quedar glaçada. A mesura que anava avançant, però, va anar mostrant interès pel cas. En un moment de recés, va anar al servei i allà, abatuda per l’ansietat i el dolor, es va desmaiar. A l’agressor el van condemnar a una mesura penal alternativa, i així evitava presó, i té una ordre d’allunyament. Havien passat dos anys de la denúncia. Fa poc la Sílvia es va assabentar que la seva exparella s’havia empadronat en un habitatge a pocs metres del seu domicili actual i afegeix amb la veu cansada: "I sé que em segueix".

Mentre s’acomiada a la porta afegeix amb un desaire tendre: "Necessitaria descansar i recuperar-me de tot però ara no tinc temps, estic preparant escrits i denúncies. El sistema no ens protegeix, a les dones, i no puc permetre que ni una més passi pel que he hagut de passar. L’estructura falla i jo em pregunto: qui n’és el responsable?"