MALGRAT QUE SÓN ELS ANIMALS MÉS ALTS DE LA TERRA, les girafes passen desapercebudes amb una gran facilitat. El seu emblemàtic pelatge de tons ocres i les seves dimensions arbòries es confonen a la perfecció amb les acàcies de què s’alimenten incansablement. A més, són tan silencioses com els arbres: no gemeguen, no grunyen, no fan sonar la trompa i tampoc udolen. “Bàsicament, són mudes”, afirma Kerryn Carter, zoòloga de la Universitat de Queensland, a Austràlia. “L’únic so que els he sentit fer és un esbufec”. Ara bé, el festeig majestuós de les girafes a camp obert és un espectacle d’una grandesa operística: cada caiguda en picat, cada entrellaçament i cada balanceig pendular és una autèntica ària.

Malgrat la popularitat de les girafes (són omnipresents als zoos, als logos d’empreses i com a peluixos), fins fa poc han sigut poc estudiades. “El 2008, quan em vaig començar a interessar per les girafes i vaig repassar la literatura científica, em va sorprendre molt els pocs estudis que se n’havien fet”, comenta Megan Strauss, que n’analitza el comportament i l’evolució a la Universitat de Minnesota. Les girafes són “la megaespècie oblidada”, comenta Julian Fennessy, que investiga aquests animals i és director executiu de la Giraffe Conservation Foundation.

UN ANIMAL AMABLE

Però cada cop hi ha més científics que miren d’entendre l’espectacular biologia i el complex comportament del que Fennessy anomena “un gegant amable, l’animal més gràcil del món”. Fa poc s’ha descobert que la reputació d’ineptes socials o de pares indiferents que arrossegaven les girafes no es correspon amb la realitat. Al contrari, aquests animals tenen molt en comú amb un altre gran herbívor carismàtic, l’elefant, conegut pels seus hàbits gregaris. S’ha descobert que les girafes femelles, per exemple, estableixen estretes relacions d’amistat que poden durar anys i s’han observat mostres d’aflicció en mares girafes que han perdut les cries devorades pels lleons. “Se les ha menystingut, fins i tot se les ha considerat estúpides”, comenta Zoe Muller, biòloga especialista en fauna salvatge de la Universitat de Warwick, a Anglaterra.

L’estudi de les girafes ha pogut avançar gràcies als progressos de la tecnologia de seguiment per aire i per satèl·lit, de les proves hormonals i de la descodificació de l’ADN, que han permès obtenir totes les dades possibles de la femta, la saliva i el pèl de girafa, així com analitzar les interaccions entre individus d’una manera més rigorosa des del punt de vista estadístic, explica Muller.

S’ha descobert que les girafes mascle, sempre a la recerca d’una oportunitat d’aparellament, avaluen amb astúcia els seus competidors i adopten una estratègia sexual adaptada a la situació.

En general, amb l’edat, els mascles ascendeixen de rang i obtenen més accés a femelles fèrtils. Els mascles alfa fan ostentació del seu estatus tant des d’un punt de vista físic com conductual. Així, les dues protuberàncies que broten del cap de les girafes com les banyes d’un cargol es tornen més gruixudes i perden l’encant que els donava la seva suavitat; al mig del front, els creix una massa òssia; la musculatura del coll passa a ser visible, i la postura del mascle esdevé encara més orgullosa i decididament vertical. André Ganswindt, de la Universitat de Pretòria, a Sud-àfrica, i els seus col·legues han descobert que, quan es deixa sols mascles joves en zel, imiten els comportaments bàsics dels més grans: mantenen el cap ben alt, inflen el coll, empaiten les femelles, les provoquen i n’ensumen l’orina per saber si estan receptives. Ara bé, així que veuen un mascle dominant, els mascles joves deixen estar les seves entremaliadures sexuals i miren de semblar petits i innocents.

UNA MIRADA ÀMPLIA

Les girafes habiten a tota l’Àfrica subsahariana. Actualment es considera que n’hi ha una sola espècie amb un total de nou subespècies que es diferencien per la forma del cap o el pèl de les potes, que pot presentar clapes o no. No es considera que estiguin en perill d’extinció, però els investigadors assenyalen alarmats que hi ha indicis que durant els últims 15 anys la població de girafes s’ha desplomat. Ha caigut un 40% i ha passat de 140.000 a menys de 80.000.

Els investigadors també destaquen la importància ecològica de les girafes. “Consumeixen grans quantitats de matèria vegetal i, per tant, canvien l’hàbitat”, assegura Fennessy. “Passen moltíssim temps alimentant-se, podant, escampant llavors per l’entorn, mantenint l’hàbitat obert perquè altres animals en facin ús”. A més, afegeix que, atès que van d’arbre en arbre i de flor en flor, fins i tot fan de pol·linitzadores.

Kerryn Carter i els seus col·legues han seguit més de 400 girafes al llarg de sis anys. Van identificar el territori per on es movien i qui es relacionava amb qui. En un article publicat a la revista Animal Behaviour, els investigadors van revelar que les femelles mostraven preferències socials clares i persistents. Així, mai no es veien juntes algunes girafes que vivien en territoris que se solapaven, mentre que a d’altres se les veia juntes un 80% del temps.

Les cries de girafa són extremadament vulnerables als depredadors. La meitat o més moren durant el primer any de vida, per bé que les mares lluiten amb valentia per salvar-les: claven coces endavant i endarrere amb les seves potes fortes, capaces de trencar d’un sol cop la mandíbula d’un lleó. Strauss, la investigadora de Minnesota, explica un cas que coincideix amb altres observacions: una mare es va passar quatre dies deambulant per l’indret on un lleó havia caçat la seva cria, sense menjar i sovint acompanyada de dues altres femelles adultes. “Tot just estem començant a mirar d’entendre aquesta mena de comportament”, apunta la investigadora.

SISTEMA CIRCULATORI

Un altre element d’interès de les girafes és el seu sistema cardiovascular. Una girafa corpulenta pot fer sis metres d’alçada, igual que una finestra d’un segon pis. El coll correspon aproximadament a un terç de la seva alçada total i les seves potes llargarudes a un altre terç. Així doncs, es presenta un repte d’alta volada: com envien la sang tan amunt i la capten de tan avall tot evitant que els capil·lars del cervell esclatin o s’acumuli sang al voltant de les peülles. Investigadors d’un projecte danès han mesurat la tensió arterial en diferents parts del cos de l’animal i han detectat alguns nivells alts i altres d’ínfims.

Tot i això, els òrgans dels animals no presenten cap dels danys que se solen observar en els dels pacients hipertensos: la girafa té uns vasos sanguinis extremadament gruixuts per evitar que es produeixin vessaments als teixits dels voltants. A més, disposa de fibres de col·lagen resistents i flexibles al coll i a les potes que ajuden a mantenir el corrent sanguini en marxa, d’una manera semblant als vestits antigravetat dels astronautes i els pilots d’avions de combat, que mantenen el flux sanguini malgrat estar sotmesos als canvis gravitacionals més extrems. Al coll de l’animal hi ha una xarxa complexa de capil·lars i vàlvules que reté i allibera sang, fet que permet a la girafa inclinar-se per beure aigua i tornar a aixecar el cap tot seguit sense desmaiar-se. Quan la girafa està dreta, uns esfínters situats al capdamunt de les potes limiten la circulació en direcció a la part inferior de les extremitats, fet que minimitza el risc que s’acumulin fluids a les peülles.

Una altra constatació és que les girafes no tenen un cor extremadament gros per la seva mida. L’òrgan representa un 0,5% de la massa corporal, la mateixa proporció que en les vaques, els gossos i els ratolins. El cabal cardíac de la girafa és discret. Això explica per què gairebé mai corren molta estona: el cor no pot alimentar d’oxigen els músculs a prou velocitat per suportar un esforç aeròbic gaire prolongat.