LA MAMBOYA KISIKA ES VA CASAR QUAN TENIA TRETZE O CATORZE ANYS, va tenir sis fills i va perdre el marit molt jove. La seva història és, amb particularitats pròpies, la de moltes viudes massais que viuen a Tanzània i Kènia, els dos països on resideix aquesta cultura de tradicions ancestrals.

En el món massai la riquesa de l’home es mesura segons el nombre de vaques que posseeix i si té més bestiar pot tenir més descendència, cosa que implica casar-se amb més dones. És habitual que siguin matrimonis concertats en els quals ella és menor i ell és molt més gran. Així, quan l’espòs mor, deixa soles diverses esposes que no tenen propietats, ja que passen a la família de l’home.

Quan la Mamboya va quedar viuda, al patiment per la pèrdua del cònjuge s’hi va afegir el fet que ja no tenia ni terra, ni casa, ni ramat, ni diners. Va haver de demanar caritat per menjar. Dona, mare i sola va patir maltractaments i, fins i tot, explica, un intent d’assassinat a mans d’un parent que la va atacar amb un ganivet. Encara avui té cicatrius dels talls al braç i la mà, que té parcialment immobilitzats.

A l’agressor el van fer fora de la boma (que vol dir poblat en la llengua dels massais, el maa ) i finalment el pare de la Mamboya la va acollir amb tots els fills. Ara viu amb gran part de la família a Arkadia, una localitat de la regió d’Arusha situada al nord de Tanzània. No hi ha partida de naixement, però per l’edat del fill petit, que té 18 anys, i el gran, que va morir, es calcula que la Mamboya té prop de 60 anys.

A la manyatta (cabana) del costat hi viu la Koko, de qui moltes noies diuen que va tenir sort, perquè va tenir un marit que se l’estimava molt i que va morir amb més de 90 anys, i és que si bé les viudes són un dels col·lectius més castigats a Tanzània, també és cert que els massais són molt familiars i es cuiden els uns als altres.

VIDA QUOTIDIAN A

La María Carpio va néixer a Salamanca i fa cinc anys que es va traslladar a Arusha, on va conèixer la cultura massai i va crear la Fundación Carpio Pérez, especialitzada en la millora de la situació de les viudes d’aquesta comunitat. “Tradicionalment -explica- quan la dona queda viuda, com que no té res propi, tots els béns passen a la família del difunt. És una situació molt dura però, afortunadament, està canviant. Si és molt jove, torna a casa dels pares, que la cuidaran; si és adulta i té fills grans, ells la cuidaran. Tristament, si la família materna és molt pobra, llavors s’ha de tornar a casar”.

En paraules de María Carpio, es tracta d’un col·lectiu oblidat i invisible, amb una mitjana de sis fills per dona: “Des que es lleven a trenc d’alba han d’ocupar-se de les tasques de la neteja de la boma i de preparar, si és que en tenen, una mica de te per a elles i els seus fills. Si els nens poden anar a l’escola, preparar-los, i un cop han marxat, han d’anar a recollir aigua i llenya, en molts casos a distàncies de més de set quilòmetres, i carregar-se-les a l’esquena. Quan tornen a casa, i si hi ha alguna cosa per menjar, han de començar a preparar el sopar, que acostuma a ser blat de moro bullit, mongetes bullides o farina de blat de moro barrejada amb aigua. Si tenen alguna cabra, també es fan càrrec de l’alimentació dels animals i s’han d’assegurar que dormin en un recinte tancat, ja sigui dins de casa o amb animals d’altres veïns”. I és que els massais no maten animals per consumir-los cada dia, sinó que els sacrifiquen per a alguna de les seves cerimònies i llavors, sí, se’ls mengen.

L’estiu passat la fundació va dur a terme un projecte per donar cabres a les viudes, amb un cost per cap de 35 euros. És un animal comú a la zona i se’n pot treure llet per beure i per vendre, a més que poden parir més cabrelles. D’aquesta manera, obtenen ingressos per a despeses d’alimentació, mèdiques i escolars.

Van implicar-hi diferents entitats i, via donació, cursa esportiva o repte solidari, van recaptar 5.110 euros per comprar 118 cabres i tretze ases per a les poblacions d’Arkadia, Lendikynia i Eluwai, on resideixen 415 viudes. Ja tenen més de 200 cabres, gràcies a programes anteriors, i tenen com a objectiu que cada viuda en tingui una, de manera que el projecte no s’atura.

Les viudes han creat un comitè per treballar plegades i prendre les decisions de manera col·lectiva, com ara que els ases seran per a les dones més grans o més malaltes, i així no hauran de carregar l’aigua i la llenya durant quilòmetres, com és el cas de la Mamboya, que té una cabra i un ase.

El Mibaku Mollel és un dels fills de la Mamboya. Estudia dret i treballa pels drets de la dona massai a través de l’ONG Eretore, que en maa significa ajuda. Ell ha optat per casar-se una sola vegada, per sempre i per amor. Es defineix com un guerrer massai, encara que visqui a la ciutat, encara que tingui mòbil, encara que no vesteixi amb teles vermelles. Participa de les cerimònies i ritus de la comunitat, a la qual visita sovint perquè viu a una hora en cotxe d’Arkadia.

EL CANVI

El Mibaku Mollel reconeix que és difícil canviar la mentalitat de la societat massai perquè “tradicionalment les dones tenen pocs drets, no poden ser propietàries i no poden decidir”. La seva feina no és senzilla: “He tingut reunions amb líders locals i amb el govern municipal per parlar dels drets de les viudes i dir-los que elles han de tenir llibertat per participar en la presa de decisions que les afecten. Requereix temps, però des que vaig començar fa quatre anys, quan anava tot sol, poble per poble, hem fet grans progressos”. Com se’ls convenç? Respectant la jerarquia i evitant la imposició, resumeix el Mibaku.

Entre els avenços, destaca els comitès de viudes. “No va ser fàcil al principi, no hi estaven acostumades, però ho vam aconseguir. Ara tenen presidenta, vicepresidenta, secretària i tresorera. Ara són més fortes perquè pertanyen a un grup de persones com elles. Les dones es protegeixen i s’ajuden entre elles”.

Han començat un projecte de joieria massai amb el qual fabriquen braçalets, collarets i altres accessoris per vendre’ls a Europa, i n’estan obtenint beneficis econòmics. A més, s’ocupen de la salut amb un programa de prevenció de la malària, la deshidratació i la pneumònia.

Fill de viuda, el Mibaku cuida les dones i els seus fills. “Perdre algú que t’estimes és molt dur, però el dolor creix pel fet que els ingressos que portava el marit desapareixen. Es queden soles i busquen el refugi de la família. És molt dur si tens molts fills, si ets molt jove o si ets molt gran i no saps com aconseguir ajuda. En el meu cas, la mare va haver de pidolar; podíem estar dies sense menjar; no teníem roba i no anàvem a l’escola perquè la mare no podia comprar bolígrafs ni uniformes”.

EL CONTEXT

L’arqueòleg, antropòleg i escriptor Jordi Serrallonga viu a Barcelona i ha passat diverses temporades amb els massais a Tanzània. Incideix en els canvis maritals, ja que si feia vint anys feien casar les noies amb dotze o tretze anys, ara ho fan més cap als divuit i dinou.

És diferent si viuen a prop de la ciutat i zones turístiques o bé en llocs llunyans. En el primer cas, la vida pot ser semblant a abans de perdre el marit, mentre que en el segon és molt difícil que decideixi una dona. Per a aquestes transformacions socials, Serrallonga considera que “la clau és que no hi hagi un intervencionisme radical, tant d’ONGs, com d’assessors”. “Cal tenir converses, explicar el modus vivendi d’altres societats. Un consell és anar-hi com a convidat, no de «Jo sóc el savi i fes-me cas», sinó amb l’objectiu d’intercanviar informació, de dialogar. No s’ha de criminalitzar”.

“Com a científic, no faig valoracions personals. Com a antropòleg, primer descric què passa, i després escullo com a persona què penso que és bo. És a dir, no s’ha de jutjar un massai per una cosa que socialment i culturalment no veiem correcta, encara que no ho volguéssim per a nosaltres”, afegeix.

Com a exemple, Serrallonga afirma que també “hi ha coses al·lucinants” a les residències de gent gran de casa nostra. “En un món on hi ha universitaris i bons llocs de treball, què s’està fent amb les viudes? Viudes, perquè l’esperança de vida de les dones és més alta. Aquí les viudes depenen de la pensió o dels fills. En el món massai els fills poden fer-se’n càrrec, però si no tenen diners, qui ho farà?”

Si bé els massais arrosseguen tòpics, com el masclisme, i es diu que són un poble primitiu, per Jordi Serrallonga són tan contemporanis com nosaltres, tot i regir-se per normes tan antigues com quan tenien immensos camps de pastura i eren nòmades. Argumenta que en convertir-se en un poble productor, van passar a una economia de subsistència amb sentit de la propietat privada, que són els animals, les vaques, que havien de protegir. I, així, l’home acumula riquesa i dones. Entre les mullers no existeix un component de gelosia, sinó que quan en ve una de nova, valoren que participarà en les tasques de la casa.

I, en aquest context, les viudes col·laboren entre elles i ho fan especialment bé a les bomes on reben turistes i venen productes fabricats per elles. A Maji Moto, que és a tres hores de Nairobi (Kènia) i a una de la Reserva Nacional de Massai Mara, hi ha una comunitat formada per les viudes i els seus fills. Diverses empreses turístiques organitzen visites per conèixer aquesta experiència i, si bé no és obligatori comprar els seus productes, és la manera més segura de saber a qui es destinen les aportacions.

Soledad Vieitez és professora d’antropologia social a la Universitat de Granada, responsable del grup d’investigació AfricaInEs i experta en estudis de gènere. Remarca que a les zones rurals africanes l’accés de les dones als recursos econòmics, com la terra i altres béns de la família, es fa mitjançant el matrimoni, que és la manera com s’organitza el patrimoni familiar. Amb les crisis econòmiques i els canvis socials, moltes viudes que s’estan a casa dels sogres i no tenen fills queden desemparades i se’ls posa tot tipus d’obstacles per compartir recursos sobre els quals haurien de tenir drets. Segons el treball de camp de Soledad Vieitez, “hi ha dones que, quan poden, són bones comerciants i molt capaces de buscar alternatives a la seva situació”. Malauradament, conclou, “ la majoria no en tenen l’oportunitat”.