Una de les moltes excentricitats de les campanyes de premis modernes és que pot durar molt més que el rodatge de la pel·lícula en si. L'any 2010 vaig parlar amb Mark Ruffalo a la meitat de promoció d'Els nois estan bé i em va dir, amb certa sorpresa: "Kyle, només vaig ser sis dies a la pel·lícula".

Així i tot, la majoria dels actors estan encantats de traslladar-se a Los Angeles i promocionar la pel·lícula durant mesos. (Va funcionar força bé per Ruffalo i el seu film, ja que tots dos van ser nominats als Oscars). I per això últimament he vist molt Kieran Culkin, que és considerat el candidat ideal a guanyar un Oscar a millor actor de repartiment per Un dolor real, que s'estrena el 10 de gener als cinemes. Per promocionar la pel·lícula ha conversat amb crítics de cine en un sopar íntim al restaurant Spago de Beverly Hills, ha assistit al ball dels Governors Awards i s'ha reunit amb mi per fer un cafè al bar Sunset Tower de Hollywood.

Tot això sembla tan fàcil com respirar per Culkin, que és xerrairer, intel·ligent i encantador, habilitats que va aprofitar durant el rodatge de la sèrie d'HBO Succession, que va acabar la primavera passada i amb la qual va guanyar un Emmy. Tanmateix, l'actor, de 42 anys, està frustrat: la gira de premsa l'obliga a perdre's una reunió de pares i professors a la ciutat on viu, Nova York. "La meva dona em va dir: «Podem posposar-ho i fer-ho per Zoom», i jo li vaig dir: «No, no, fes-ho com cal, quan ho programin. Ves-hi»", explica Culkin. "Vull ser aquella mena de persona que pot marxar un cap de setmana per treballar, però també aquella que es reuneix amb els professors. Però crec que estic arribant al punt d'acceptar que no sempre puc arribar a casa".

La família és important per a Culkin, que va créixer a Nova York amb set germans (inclòs el seu germà Macaulay, famós per Solo en casa) i ara viu allà amb la seva dona, Jazz Charton, i els seus dos fills. Confessa sense problemes que va intentar retirar-se d'Un dolor real quan es van canviar les dates del rodatge, ja que el nou cronograma significava que la seva dona i els seus fills només podrien visitar-lo al principi del rodatge a Polònia, cosa que el deixaria sense ells durant gairebé un mes. "Em vaig dir: «No puc estar tant temps lluny de la família», i vaig perdre el cap", diu.

És una sort que convencessin Culkin de quedar-se, ja que és difícil imaginar Un dolor real sense ell. A la pel·lícula, ell i Jesse Eisenberg, que també va escriure i dirigir la cinta, interpreten dos cosins que solien tenir una relació estreta que es reuneixen per fer un viatge per Polònia en un esforç per comprendre millor la seva difunta àvia, que va créixer allà. Des de la seva mort, el personatge de Culkin, Benji, es troba a la deriva, tot i que mai ha estat del tot bé. És carismàtic i desconcertant a parts iguals, propens a canvis d'humor que irriten el seu cosí. Benjo pot ser l'ànima de la festa o qui absorbeix tot l'oxigen d'una habitació, i el que resulta tan convincent de la interpretació de Culkin és que aquests moments resulten imprevisibles i, a la vegada, s'ajusten totalment al personatge.

Què et va semblar el guió d'Un dolor real quan et va arribar?

— Em vaig fer un fart de riure, cosa que gairebé mai em passa. Era un guió tan encertat i meravellós que no vaig necessitar fer cap tasca extra per omplir forats. Només volia arribar i no assajar ni pensar, perquè el personatge és espontani. De debò, mai vaig pronunciar cap diàleg en veu alta fins al rodatge.

Mai?

— Ni una sola vegada. No repassava les escenes ni la nit anterior ni aviat al matí. De camí al plató deia: "Quina escena estem fent? Genial". M'aprenia les línies de pressa, i quan començàvem a rodar deia: "Ostres, suposo que això és el que passa en aquesta escena? No ho sabia". Però aquest personatge em permetia fer això. No puc fer-ho amb altres.

No pots fer-ho amb tots els projectes, però sé que a Succession també tenies molta llibertat. Abans de la sèrie, el teu mètode era més normatiu?

— Era més com al teatre, on t'adaptes a les paraules. Però després d'un temps a Succession, vaig sentir que tenia certa propietat, i [el seu personatge, Roman Roy] és de la mena d'home que pot parlar per sortir o entrar en qualsevol situació. Així que vaig adoptar el mètode d'aprendre'm el text ràpidament sense pensar-hi gaire. Hi va haver una escena en la qual [Nicholas Braun, que interpretava el cosí Greg] va entrar i va dir el seu diàleg i jo no vaig respondre, només el vaig mirar. Així que va passar a la següent línia i jo vaig continuar mirant-lo. I ell va continuar intentant que jo intervingués. Simplement, em vaig rentar les mans i vaig començar a eixugar-me-les a la seva camisa, i van deixar aquesta part. Va ser una manera divertida de jugar amb l'escena i ens van deixar fer-ho.

Fins i tot abans que poguessis treballar de manera tan espontània, consideraves l'actuació com un joc?

— És interessant. Potser quan era un nen, sí. La meva dona es burlava de mi fa 10 anys perquè quan estava cansat, deia: "Estic estressat i a sobre he d'anar a treballar". I ella deia: "Treballar? Jo he d'anar a treballar. Jo vaig a una oficina a treballar, tu fingeixes que ets una altra persona. Literalment la teva feina es diu actuar".

Llavors, si haguessis rebut Un dolor real abans de Succession, amb la qual vas aprendre aquesta manera d'actuar, la teva actuació hauria estat gaire diferent?

— Probablement molt. Recordo que vaig pensar: "Hauré de tornar a actuar com sempre, i probablement em frustrarà amb les marques T a terra". A Succession no teníem marques. Les càmeres eren a algun lloc, tu simplement actuaves. Era molt lliure. A Un dolor real, en Jesse i jo vam trobar un ritme. Vaig intentar entregar-me completament a la seva manera i no va funcionar, i ell va intentar entregar-se a la meva i tampoc. I jo deia: "Podem no fer les marques?". I ell: "Què tenen de dolent?". Així que vam haver de trobar un nou ritme, perquè el personatge necessitava estar viu i ser espontani.

Fas millor la teva feina quan se't permet trencar algunes regles. Tems ser percebut com un actor difícil?

— Sí.

Llavors, com trobes l'equilibri adequat?

— Treballant amb els altres actors, sempre que no els importi. Si preguntes a qualsevol a Succession, et diran que ens vam compenetrar molt bé i que mai vaig ser un actor difícil, segur. Podem apostar si vols.

A Un dolor real, el teu principal company d'escena és Jesse Eisenberg, que també és el guionista i director. Com afecta això a la teva dinàmica?

— El que és difícil és rebre instruccions d'un actor, perquè no se suposa que un actor et miri i et digui: "Seria millor si ho fessis així". Això ès una gran ficada de pota, et poden donar una bufetada per això, i cada cop que ho feia, em desconcertava: de debò, em sortia del pit, estrenyia el puny i em posava a la defensiva en pla: "M'està dient aquest [improperi] com fer-ho millor? Perquè jo també tinc coses a dir d'ell". Llavors m'adonava que realment ell ho feia molt bé: sabia quina era la petita solució exacta per a l'escena si no estava funcionant. També és molt divertit jugar amb ell. Tornem al joc, perquè això és el que crec que és quan està en el seu millor moment. He sentit a dir que algunes persones es concentren en l'actuació com si fos gairebé una baralla o alguna cosa així: ens n'anem als nostres racons i després sortim i ens desafiem a l'escena. Jo tinc una filosofia totalment diferent.

A alguns directors els agrada fomentar aquesta atmosfera d'enfrontament entre els actors.

— Això és frustrant perquè es tracta els actors com i fossin nens. No fa falta crear tensió al plató: els actors poden inventar-se-la. L'exemple perfecte és que no pots trobar dues persones més diferents dels seus personatges que la Sarah [Snook] i el Matthew [Macfadyen] com a Shiv i Tom [a Succession]. La tensió que creen en els personatges és tan poderosa, tan real... i tots dos són persones adorables i grans amics. No hauria de ser una baralla. Però si ha de ser-ho, intenta no perdre.

Un dolor real et va arribar quan estaves a punt de rodar l'última temporada de Succession. Ho vas agafar perquè tenies una idea de com volies que fos la teva carrera després de la sèrie?

— No, no va ser cap estratègia. Durant tot el temps que vam rodar la quarta temporada teníem un debat de si seria l'última o no.

Quan es va emetre el final de Succession, eres a Polònia treballant. Com et vas sentir?

— M'hauria agradat ser a casa per mirar-lo. Vaig poder veure set capítols abans de marxar a Polònia, i una part de mi pensava: "Esperaré fins a tornar a casa per veure el final". I encara no ha passat i estic molt frustrat.

Creus que el veuràs mai?

— Fa uns mesos, estàvem de vacances i vaig dir: "Quan arribem a casa i ens instal·lem, veuré el final. I la meva dona va pensar que podriem tornar a veure tota la sèrie abans. “És una feinada, ens portarà uns quants mesos. Però fem-ho", li vaig dir. I encara no hem començat. No tenim gaire temps per veure la televisió i quan ho fem, ens hem de posar d'acord. Sempre surt alguna cosa nova i és difícil prioritzar una sèrie que ja hem vist. Quan pensàvem que anàvem a veure Succession, va sortir la nova temporada de The Boys i vam dir: "Comencem per aquesta primer".

No has estat en un plató des que vas acabar Un dolor real. Hi ha altres actors que embogeixen si no tenen constantment un projecte.

— Això, per a mi, és molt estrany. També m'han dit que hi ha gent que se sent molt malament si la seva pel·lícula no va bé. Això no ho entenc. Per què t'hauria d'importar si la teva pel·lícula va bé? Aquesta no és la meva feina. Si jo fos el productor, potser m'importaria, però la meva feina és presentar-me al plató i actuar. La resposta no té res a veure amb mi, així que crec que és estrany.

Molts actors creuen que l'èxit es reflecteix en ells i afecta la seva imatge d'estrella.

— Si el que et preocupa és la teva imatge d'estrella, és probable que tinguis una visió de la feina molt diferent de la meva. De fet, crec que a la majoria dels bons actors que veig, els d'èxit, no els importa això i s'apropen a la interpretació perquè és la seva vocació.

Em pregunto si el fet d'haver estat tan exposat a la fama del teu germà Macaulay quan eres més jove, t'ha fet tenir-ne menys ganes.

— Potser sí. Personalment, no conec ningú que hagi arribat a un nivell de fama que li agradi. Tinc un amic que es va fer famós de la nit al dia i es va adonar que la seva vida era una història de terror. Va haver de fer ajustos per esbrinar com estar bé amb el fet de ser famós, i de fet, ho està fent bé. Però recordo que quan em va explicar la seva vida fa anys, vaig dir: "Home, espero que això no em passi mai".

Més que la majoria dels actors amb qui parlo, sembla que dones prioritat a la teva vida per damunt de la feina.

— Sí. Per exemple, vaig ser a Varsòvia i vaig demanar un dia menys de premsa per poder anar un dia a casa. Vaig estar a casa 32 hores —vaig estar malalt, així que el viatge no va tenir sentit—, però simplement necessitava ser a casa i veure els nens. La feina és per poder estar a casa, no per poder estar a la feina. Per això, amb aquesta pel·lícula em vaig dir: "Per què he dit que sí a aquest projecte? Aquí no hi ha diners, no veig com això em pot beneficiar a mi o a la meva família de cap manera". No tinc la mateixa mentalitat de quan tenia 26 anys i estava solter, i pensava: "Marxo a Shreveport a fer una pel·lícula durant unes setmanes, a qui li importa?". Ara he de preguntar-me: "On es roda i per quant de temps? Puc portar-hi a la meva família? Quan, perquè els meus fills estaran a l'escola?". Totes aquestes coses importen abans fins i tot d'iniciar la conversa de si ho faré o no.

Et consideres ambiciós?

— No.

Mai ho has estat?

— Per la feina, no. Però crec que apunto alt quan es tracta d'altres coses. Em vaig arriscar a demanar-li una cita a la persona més bonica i carismàtica que he conegut i em va dir que sí. Ara estic casat amb ella, així que vaig apuntar molt alt en aquest aspecte i vaig acabar amb la meva millor amiga i una gran persona. Tinc dos fills preciosos. Vull ser el millor pare del món i m'esforço molt per ser-ho.

Així que, siguin quins siguin els guardons que t'arribin per la teva carrera o per un paper determinat, pots relativitzar-los.

— Aquestes coses estan bé, però el que realment m'importa és estar a casa amb els meus fills, quan els llegeixo llibres i els canto cançons fins que s'adormen. Aquest és tot el sentit de la vida. La resta ho faig per poder tornar a això.