Una vista aèria mostra una carretera que condueix a una ciutat de desafiants gratacels. Entra una sintonia triomfal. La pantalla es divideix en tres parts. A la dreta, uns pous de petroli; al centre, unes vaques en un ranxo, i a l’esquerra, més gratacels. La música va in crescendo i les imatges es mouen. I al centre sorgeixen de sobte unes lletres en majúscules i enrivetades en groc que conformen la paraula Dallas.

Aquesta era l’obertura de Dallas, la mítica telenovel·la nord-americana que TV3 va començar a emetre el mateix dia de l’estrena del canal, el 10 de setembre del 1983. Des d’aquell precís moment i per a tota una generació de catalans, la ciutat texana de Dallas va esdevenir un indret associat a cowboys plens de cobdícia, edificis metàl·lics i ranxos sumptuosos. Les dones catalanes dels 80 copiaven els pantalons de cintura alta de l’elegant Pamela i els cabells crepats de l’erràtica Sue Ellen i pensaven que no hi havia res més genuïnament texà que tramar venjances assegudes al costat de la piscina. I els homes? Ells volien ser capaços de fer afirmacions lapidàries com les que pronunciava J.R. Ewing, el malvat tycoon del petroli que, malgrat la llegenda popular, mai no va dir la famosa frase de “Sue Ellen, ets un pendó!”

La gran oblidada de Texas

La sèrie va fer famosa una ciutat que sempre havia estat la gran oblidada de Texas, a l’ombra d’Austin (la capital de l’estat) i de Houston (la més poblada). “Als anys 60 i 70 Dallas probablement només era coneguda arreu per una cosa tan sòrdida com ser la ciutat on va ser assassinat el president Kennedy”, explica a l’ARA el Chris B., alma mater de la web Dallas Decoder i gran coneixedor (i fan) de Dallas. “Però amb l’arribada de la sèrie, als 80, tot va canviar. La ciutat va començar a ser percebuda com un indret pròsper, glamurós i cosmopolita”. El Chris, de 40 anys i resident a Washington, ha entrevistat en nombroses ocasions els protagonistes de la sèrie i se sap fil per randa tots els detalls del xou televisiu. “Crec que, en un principi, els texans van tenir certes reticències cap al J.R. i companyia. Consideraven que podien arribar a projectar estereotips negatius sobre la indústria del petroli i sobre la ciutat. Però, amb el temps, es van començar a sentir orgullosos de la imatge que se’n donava a la televisió”, assegura.

Un estil de vida 100% capitalista

El Chris B., que va començar a mirar la sèrie quan tenia sis anys i recorda amb tendresa el dia en què li van regalar una samarreta amb la pregunta “Qui va disparar al J.R.?”, apunta que Dallas no només es va convertir en la millor ambaixadora de la ciutat al món, sinó també en el canal de difusió d’un estil de vida 100% capitalista. “En molts dels països on es va emetre la sèrie als anys 80, els teleespectadors van identificar els Ewing amb la típica família nord-americana”, explica. I continua, amb to divertit: “Van assumir que tots els habitants dels EUA vivíem en ranxos, portàvem barrets de cowboy com el del J.R. i teníem a càrrec grans i exitoses empreses. Fins i tot Larry Hagman (l’actor que interpretava el J.R.) va arribar a afirmar en una ocasió que la sèrie havia contribuït a la fi del comunisme perquè va ensenyar als teleespectadors de l’Europa de l’Est un estil de vida luxós al qual no podien aspirar”.

Més enllà de l’ombra del J.R. i de l’emissió, fa un any, d’una no gaire exitosa continuació de la sèrie, Dallas torna a ser avui al centre de l’imaginari mediàtic gràcies a Dallas Buyers Club, una pel·lícula que arribarà aquest mes a les cartelleres. El film està protagonitzat per un texà, Matthew McConaughey, que enguany aspira a l’Oscar a la millor interpretació pel seu paper al film. Dallas Buyers Club projecta una imatge que té poc a veure amb el triomfalisme i la flaire de diners fàcils de la sèrie. A la pel·lícula, el protagonista no és cap petrolier sense escrúpols sinó un electricista homòfob i drogoaddicte que contreu la sida als anys 80 i que està inspirat en un personatge real. Al món de Dallas Buyers Club res no recorda el glamur del J.R. i els seus acòlits. Aquí el capitalisme no resulta la salvació, sinó un sistema que arracona els malalts i fabrica perdedors històrics. La Dallas del film de McConaughey és hostil, sense floritures ni còctels afruitats a peu de piscina.

Però, malgrat les diferències entre la sèrie dels 80 i Dallas Buyers Club, hi ha certs detalls que ens recorden que l’estètica Dallas continua estant en plena forma. No en va tant J.R. Ewing com Ron Woodfrod llueixen el mateix barret de cowboy.