___Ens portes aquesta obra: Amb veu pròpia.

___Això d'obra sona molt gros. Pot ser que el lector digui: "Ara la Nina ha escrit un llibre. ¿I sobre què ha escrit?" Parla sobre un ofici, el d'actriu i cantant, i de l'instrument que el fa possible, que és la veu. És un elogi al meu ofici i alhora hi ha una voluntat claríssima de fer divulgació sobre la veu. Ara, no em facis dir a quin gènere pertany. L'he trobat al costat d'una biografia de la Belén Esteban, entre unes d'Aznar i Clinton... Però no és un llibre autobiogràfic.

___¿Que siguis inclassificable és un elogi o una crítica?

___No ho sé. Jo estic molt tranquil·la amb tot el que he fet. És cert que faig coses molt diferents, toco moltes tecles, i ara a sobre he escrit un llibre, això pot despistar. Ja veurem què passarà. Però crec que al públic no el despistarà, perquè penso que el públic que et segueix ho té claríssim i vindrà a veure't facis el que facis, tot i que li pugui agradar més o menys.

___Et semblarà una broma, però jo pensava que has inventat un gènere. Si això és una biografia a partir de la veu, és una veugrafia.

___Que bo! M'ho quedo, t'ho robo, ho faré servir. La veu ho és tot, la veu és la nostra targeta de presentació. És que jo no tenia cap mena d'interès a fer una biografia, a escriure sobre la meva vida. Res més lluny, Déu me'n guardi, no. Però sí que he agafat les experiències artístiques i professionals que per a mi han sigut rellevants. No parlo de temes personals, no ho he fet mai i tampoc no ho faria ara. Però sí que hi surt la família, perquè ara que ja fa 30 anys que estic en aquest ofici m'adono de la importància que hi han tingut els meus avis i els meus pares. Són figures clau.

___El llibre té alguna cosa d'homenatge al teu avi Joan, i als teus pares...

___Totalment. Un homenatge a una manera de fer. Sóc una mica propensa a la melangia. Trobo a faltar certes maneres de fer, certes normes de respecte, certa dèria per fer les coses bé pel gust de fer-les bé. Això ho vaig mamar molt a casa. I sembla que alguna coseta, alguna, me'n deu haver quedat.

___Dius que la teva mare t'ha donat suport sempre, i té mèrit, perquè has fet uns canvis bastant grans a la vida.

___La meva mare és clau, és la peça clau de tot això. Tenia molt clar que començaria el llibre amb ella i l'acabaria amb ella. Cada vegada que a casa guanyava quatre calés i podia arreglar el parquet o posar calefacció els deia que els tornava una petita part del que ells havien fet per mi. I sempre els deia: "Mai us podré tornar ni de bon tros tot el que heu fet per mi". I ara sento que amb aquest llibre li torno a la meva mare una part bastant important. Perquè això quedarà per sempre.

___Dius que de nena ja sabies que eres cantant.

___Quan ets nen i estàs cantant o estàs taral·lejant per tu i veus que la gent s'atura i t'escolta, això és molt potent. Com ho és que vingui un veí i que et digui: "Canta'm aquella cançó". Quan cantava passava alguna cosa, el món s'aturava i la gent s'aturava a escoltar-me.

___Tu ets una persona apassionada.

___Una mica massa. Quan estic amunt, sóc al terrat i m'ho passo molt bé. Però quan estic avall, pateixo molt. És com un Dragon Khan que, per sort, amb l'edat es va tranquil·litzant.

___Al llibre et despulles bastant. I es nota que has patit, per exemple, amb algunes crítiques.

___Quan has treballat molt un espectacle i l'endemà, després d'haver assajat dos mesos, llegeixes una cosa que a més a més és mentida, fa molt de mal. Si un crític té raó i ho argumenta, cap problema. No he defugit explicar la cara amarga de l'ofici. El que no pots fer és parlar de la cara amable de l'ofici i no parlar de l'amarga. Fer-ho em va alleugerir molt.

___Parles de la crueltat mediàtica.

___La que parla aquí és l'Anna. La gent coneix la Nina i té una imatge de la Nina. I aquí parla l'Anna Maria Agustí, que ha fet un ofici durant 30 anys, a qui li han passat un seguit de coses, jo crec que totes molt bones... Jo miro enrere i penso: "Que afortunada que ets", perquè és fantàstic viure això, fins i tot aquestes coses més punyents. L'endemà de l'Un, dos, tres semblava que els 23 milions [de persones que veien el programa] estiguessin al darrere cridant el meu nom. Tot el que he viscut em permet reflexionar sobre l'èxit, em permet reflexionar sobre la fama. Al llibre en alguns moments ha sortit una bèstia. Quan ha passat, la meva reacció ha sigut: "Val, ara ha sortit la bèstia. Reflexionem sobre això, analitzem-ho".

"Quan ja he après el que em sembla que he d’aprendre busco altres coses. Per això em quedo poc temps als llocs"

___Dius que ets afortunada.

___Sí. Hi ha una part que és l'ofici, que és preciós. I hi ha una part que envolta i encercla l'ofici i no és tan agradable, però són altres fronts que has d'aprendre a governar. I si no vols estimbar-te pel camí, com més aviat aprenguis a governar-los, millor. Has de gestionar l'èxit extern, el de fora, i després l'intern. Perquè també pot passar que tinguis molt èxit i siguis un infeliç. I que, per tant, no tinguis èxit.

___Et quedes poc als llocs, no? Ets inquieta.

___Quan ja he après el que em sembla que havia d'aprendre busco altres coses. Per això em quedo poc als llocs.

___Els últims anys has estudiat.

___He anat combinant els estudis amb la feina, perquè l'any 2004 vaig començar els assajos de Mamma mia! i vaig treballar en aquest espectacle fins al 2011. El curs 2003/2004 vaig fer l'accés a la universitat: era un dels meus desitjos, una necessitat vital que havia de satisfer. Vaig començar els estudis de filologia catalana i encara no els he acabat, però els acabaré. Després vaig decidir estudiar logopèdia i aquest any em graduaré. En paral·lel he anat estudiant moltes altres coses que m'ajuden en la meva formació de professora de veu i logopeda.

___Aquí ja és on et quedaràs?

___Jo crec que m'hi quedaré bastanta estona. Sóc feliç fent això. Si no tingués aquest ofici pesaria 120 quilos, perquè m'encanta menjar. Vull dir que a mi l'ofici m'ha obligat a cuidar-me. Aquests últims anys d'estudi han vingut a omplir el meu desig d'entendre com faig el que faig amb la veu. I la barreja de l'experiència d'aquests 30 anys amb la formació acadèmica ha fet que arribi a desenvolupar un projecte en el qual estic absolutament abocada. És un centre d'educació, entrenament i rehabilitació de la veu, el Nina Studio.

___No som conscients de la importància de la veu?

___Un problema de veu no es percep com un problema de salut. I ho és. Tu et fas mal en un braç o en una cama o tens una contractura o una lesió i te'n vas corrents al traumatòleg, al fisio o a qui pertoqui. Costa molt anar a un foniatre o a un otorrino per un problema de veu.

___Dius que tu a vegades fas vacances de veu, ho necessites.

___Sí, sí. Si no tinc feina em puc passar dos dies callada, ho necessito. Em van operar de molt joveneta d'un pòlip, que per cert és una patologia molt més habitual en homes que en dones. Callar és bo, és estrictament necessari, com també ho és dormir, beure aigua...

___Vas mirar de fer ràdio a RAC1 i vas dir que no era el teu mitjà.

___Necessito el públic i necessito el feedback. Sóc un animal d'escena. Parlant i cantant en un escenari domino els fils i tinc controlats els tempos. I a la ràdio no. Això em va desbordar. La gent m'ho notava a la veu. La veu reflecteix el nostre estat emocional.

___El Pilates també t'ha canviat.

___A mi m'agrada la tècnica, i el Pilates és un tipus d'exercici molt analític. M'ha anat molt bé per al cos i també per a la veu. La veu necessita unes estructures, una musculatura forta on poder recolzar-se per existir com a so. En funció de la fortalesa i la flexibilitat d'aquestes estructures, la veu funcionarà d'una manera més o menys sostenible.

___Quin record tens dels teus inicis en envelats?

___Crec que és una escola magnífica, una gran escola. Tot el que explico d'aquella època vessa estimació i admiració per l'ofici de músic, per uns músics en concret, que són els de Girona, gent amb qui em vaig criar i amb qui vaig créixer musicalment. Les coses bàsiques d'aquest ofici, les fonamentals, les més importants, les vaig aprendre durant aquells cinc anys. Va ser una experiència fonamental.

___Digues un nom propi que t'hagi marcat.

___La primera persona que es va llegir aquest llibre quan encara era un esborrany, un manuscrit: el meu amic Jordi Bosch. Per a mi el Jordi ha sigut sempre una persona clau. Li vaig demanar que llegís el llibre i que fos sincer, i li vaig dir: "Jordi, no em deixis fer el ridícul". Recordo el dia que vaig anar al Teatre Lliure i el vaig veure a l'obra El barret de cascavells , amb la seva dona, amb l'Emma. Jo era molt joveneta, deuria tenir 24 anys o així. Aquell dia vaig entendre què és ser actor. I dos anys més tard, el Joan Bas em crida a TV3 per fer la primera sèrie que hi vaig fer, Pedralbes Centre, i em diuen: "El Jordi Bosch serà el teu partenaire". Quan vaig entrar al plató vaig mirar el Jordi, i com que em moria de vergonya perquè jo sóc molt vergonyosa, li vaig dir: "Jordi, abans que vinguin els càmeres i hàgim de fer l'escena, t'ho he de dir: t'admiro tant! Estic tan al·lucinada de poder fer aquesta sèrie amb tu, i tan agraïda a la vida perquè m'hagi portat aquest regal..!" I el Jordi, que encara és més vergonyós que jo, em va respondre: "Ah, bé, molt bé, molt bé". Va ser un moment preciós.

___Estimes molt el teu ofici.

___Hi ha una dèria que em persegueix. I és la de dignificar el meu ofici. Potser vaig errada, però fa massa anys que tinc la sensació que el meu ofici no està valorat. I no ho dic per mi, que he sigut una persona amb molta sort, que he sortit als mitjans, que quan he fet una obra de teatre he fet entrevistes... Estic farta de veure morir companys i que [només] el dia que moren tenen una primera pàgina en un diari, o són portada en un telenotícies. Em fa mal, em sap un greu de l'ànima.

___La culpa és dels mitjans.

___No vull donar la culpa als mitjans, també seria injust. Valdria més fer una reflexió. Fixa't que amb tot el que està passant des de fa dos anys, des que ha començat tot aquest camí cap a una consulta, hi ha moviment al voltant de certes patums. I per què no abans? Aquestes persones les tenim a la ciència, a la medicina, i també les tenim a la cultura. Vas al Brasil i te'n vas a la botiga més matada que trobis de música i qualsevol venedor et sabrà dir tota la discografia de qualsevol músic que li puguis demanar. Tenen autèntic amor per la música, pels compositors. És impressionant.

___I això com es canvia?

___Estimant-nos el que som, el que tenim, que tenim gent molt bona. Tenim grandíssims actors de teatre, tenim grandíssims músics de qui ningú es fa ressò. Tenim un jovent que està fent unes coses brutals en el món de la cultura, i jo no els veig als diaris. Com és possible que a les pàgines de cultura sempre hi hagi de sortir l'estranger? A l'ARA esteu fent moltíssim per canviar això. Em sap greu, perquè sembla que et faci la pilota, però he sigut subscriptora de l'ARA des del número 1.

___D'aquí deu anys on seràs, Nina?

___El 2023, espero que en un lloc tranquil. Jo vull tranquil·litat, vull pau.

___Però estaràs en escenaris?

___Sí, si la veu m'aguanta sí.

___Estaràs fent Pilates?

___Sí! Espero estar fent Pilates, estar fent classes de cant, classes de Pilates. Espero haver escrit algun llibre més. M'agradaria fer un programa de tele sobre veu. Un programa d'entreteniment i divulgació.

El perfil

Anna Maria Agustí i Flores (1966), Nina, va començar la seva carrera musical quan era una adolescent. Cantava als envelats dels pobles de la Costa Brava quan un dia Xavier Cugat la va abordar. Impressionat per la seva potència vocal, el músic havia decidit convertir-se en el seu padrí professional.

Dit i fet. El 1987 la Nina va debutar a televisió cantant al programa Un, dos, tres: havia nascut una estrella. Poc després va participar al Festival d'Eurovisió i va obtenir els primers papers com a actriu. El 2001, el programa Operación Triunfo, on feia de directora de l'Acadèmia, va donar una nova dimensió a la seva fama.

Ara la Nina aplega els records de 30 anys de carrera al llibre Amb veu pròpia i està totalment bolcada en el seu projecte Nina Studio, un centre d'educació, entrenament i rehabilitació de la veu.