Diumenge  /  Planeta 06/11/2015

Les cares femenines de la pau

Dones que han plantejat estratègies per acabar amb conflictes

Marta Rodríguez
4 min

Mares de Serbia: Són tan sols 10 dones però carreguen els 10.000 morts assassinats el 1995 a Srebrenica, una població de Bòsnia a qui li va servir de ben poc comptar amb la protecció d’un batalló holandès de l’ONU quan les forces del general Ratko Mladic ho van arrasar tot i tothom. El 2007 van presentar una demanda civil davant del Tribunal de Districte de l’Haia per exigir compensació econòmica de les Nacions Unides i Holanda, responsables per l’omissió en l’ajut al poble. Malgrat que el TPI descarta que hi hagués genocidi a Srebrenica, les mares mantenen l’afany de trobar justícia per a una massacre que cada any es recorda al món l’11 de juliol.

Advocada iraniana, Shiri Ebadi ha rebut el premi Nobel de la pau i el reconeixement de la revista Forbes com una de les 100 dones més influents i poderoses del món. La seva història és la de moltes iranianes que amb l’arribada dels aiatol·làs en la revolució del 1979 van haver de deixar les seves carreres professionals i tancar-se a casa. Ebadi havia sigut una de les primeres jutges de l’Iran. Perseguida pel règim, es va dedicar a defensar activistes dels drets humans fins que es va exiliar a Londres, on segueix la lluita per la igualtat dels drets de les dones.

Anab Dahir diu que “és el temps de les dones” perquè a la seva Somàlia natal fa 25 anys que els homes manen i “no han fet res”. Aquesta metge de 42 anys, mare de sis fills, va arribar als Estats Units amb la carta d’asil però ara ha fet el pas per tornar a aquest país de la Banya d’Àfrica, fallit i amb una guerra i fam enquistades, i competir per ser-ne la primera presidenta. Des de Minnesota, on encara viu, lluita per empoderar les dones de la colònia somali i per construir cases per als desafavorits.

De petita va patir la guerra civil liberiana i va haver de fugir a Ghana amb la seva família. De tornada a Libèria el 2002 Leymah Gbowee es va convertir en l’ànima de Dones de Libèria Acció de Masses per la Pau, una entitat de musulmanes i cristianes. El grup va començar la seva protesta contra la guerra convocant cants i precs davant d’un mercat de peix. Van anar més lluny, organitzant una vaga de sexe, més mediàtica que efectiva, i van acampar en un solar davant d’on els homes negociaven la fi de la guerra. La persistència va facilitar l’arribada de la pau.

Madres de Mayo: La dictadura del general Videla matava, torturava i segrestava quan una dotzena de mares de joves activistes d’esquerra es van atrevir a sortir als carrers de Buenos Aires per reclamar saber on eren els seus fills. D’això fa 38 anys i l’associació encara continua en lluita per donar justícia a les víctimes i restablir les identitats perdudes dels néts, que el règim militar va lliurar il·legalment a altres famílies. Les madres ja són abuelas però encara es manifesten els dijous amb el seu distintiu mocador blanc al cap i les pancartes amb les cares dels desapareguts.

Rigoberta Menchú és filla d’una “família massacrada”, com ella mateixa va dir en la cerimònia de recollida del premi Nobel de la pau el 1992. Llavors Guatemala estrenava gairebé democràcia després de dècades de dictadures militars. Els Menchú van patir tortures, assassinats i desplaçaments, i això va fer que la jove Rigoberta es conscienciés de la necessitat de la lluita: d’una banda, com a indígena per recuperar la propietat de les terres, i, de l’altra, com a dona. En contrast amb els seus germans homes, que es van afegir a les guerrilles, Rigoberta va optar sempre per plantar cara a la situació de discriminació de manera pacífica.

La periodista Caddy Adzuba s’ha erigit en la cara visible de les dones de la República Democràtica del Congo, que durant la guerra civil han patit crims atroços, les conseqüències dels quals arrossegaran tota la vida, perquè no tenen ajut econòmic ni mèdic ni psicològic que les curi. Així que Adzuba és la veu de les seves compatriotes que ja s’han cansat de dir “que són víctimes” i ja no demanen l’ajut sinó que agafen el timó de la seva vida. “Ens van donar lleis, resolucions, condemnes, això és tot”, diu sense queixar-se. Ara ja no hi ha llàgrimes. “Hem plorat massa”, conclou.

El 1955 els sudafricans blancs vivien en una bombolla de privilegis legals, mentre que els compatriotes no-blancs (en l’argot del règim de l’apartheid) eren discriminats. Aquell any un grup de blanques es plantaven als carrers amb grans pancartes per reclamar la fi de la segregació racial, sense dir una paraula, vestides del catàleg de la burgesia -vestits impecables- amb una banda negra, que les va batejar com a Black Sash. La seva protesta era pacífica i moderna perquè estava pensada per a l’impacte fotogràfic. En realitat, anaven disfressades per demostrar que l’activisme i la justícia són universals.

La seva fràgil figura amaga una lluitadora nata. Aung San Suu Kyi, filla d’una família benestant birmana que es va educar al Regne Unit, va heretar del seu pare la consciència política i, malgrat ser perseguida per la junta militar, va descartar exiliar-se i viure al país. Entre el 1989 i el 2010 -amb petits períodes en llibertat- va estar sota arrest domiciliari, sense rebre visites, alhora que el seu prestigi i reconeixement a nivell internacional creixia fins al punt que ha sigut durant anys la imatge dels presos de consciència. Ja lliure, ha sigut vetada per presentar-se a les eleccions com a presidenciable.

stats