Afirma Tiffany Ma, de Project 2049 Institute, organització especialitzada en polítiques de seguretat, que l’única diferència entre els minerals anomenats de sang i les drogues -des de l’opi fins a la cocaïna-és que aquestes tenen una ruta amagada i il·lícita des de l’origen fins al moment que arriba a mans dels consumidors. En canvi, el coltan, els diamants o l’or que s’han pogut extreure il·legalment de la mina, a costa de molta sang i violació de drets humans, acaben el seu trajecte venuts per fabricar “productes inocus” que la majoria dels ciutadans consumeixen sense sospita.
I és en aquesta penúltima etapa de la ruta, la que va dels ports de Kènia i Tanzània fins a les fàbriques i tallers del sud-est asiàtic, on sorgeix la connexió xinesa. Els minerals de sang entren a la roda del consum legal i de marca després de ser tractats i processats per convertir-se en un de la trentena components d’un telèfon mòbil que qualsevol persona porta a la butxaca. Coincidint amb el boom dels aparells tecnològics -de jocs a música, de telefonia a ordinadors-, la Xina ha viscut el seu propi auge com a punt de manufactura de la tecnologia que es consumeix arreu. De fet, el 1999 el govern de Pequín va fundar NNIEC, una empresa dedicada a la importació de minerals, majoritàriament africans.
Entre gener i desembre del 2013, sis de les vuit companyies que van comprar estany o tàntal de Goma i Kivu Nord (a l’est del Congo) eren de la Xina continental o d’empreses amb seu a Hong Kong, en el 90% del material extret. Una desena de països de la regió treballen en aquest sector de transformació, el pas previ per fer el salt a Europa i els Estats Units sota una marca blanca o un logo reconegut.
No tot el mineral que arriba fins a la Xina té una procedència il·legal o sospitosa, però la poca transparència del país a tots els nivells no ajuda a poder-los distingir, adverteixen les organitzacions humanitàries, que han pressionat perquè els Estats Units (2010) i la Unió Europea (aquest estiu) facin legislacions que certifiquin que els components que s’utilitzen per a la fabricació de tecnologia no provenen de zones de conflicte. Aquest és el quid de la qüestió, per intentar evitar que continuï el comerç amb minerals tacats de sang. Això al marge de denunciar la falta de condicions laborals de molts dels treballadors en aquesta part de la cadena. Però la pressió cada cop més forta d’una societat conscienciada i les legislacions que castiguen i persegueixen l’ús dels minerals de conflicte han fet que moltes multinacionals s’hagin posat les piles aquests últims anys.
