Diumenge 21/02/2015

El cinema que veuen 4.000 milions de persones

L’Índia i Nigèria estrenen el triple de pel·lícules que el potent Hollywood

Marta Rodríguez
6 min
El cinemA que veuen  4.000 milions de persones

EL CINEMA ÉS EL GRAN CONSTRUCTOR de l’imaginari col·lectiu. La idea que tenim del plistocè, de la guerra o fins i tot d’una història d’amor ens l’anem configurant, molts cops, segons els guions i els diàlegs de les pel·lícules. Hollywood, la gran indústria cinematogràfica que tenim com a referència, és responsable que s’associï l’estil de vida californià amb rossos de cossos d’escàndol lligant en una d’aquelles platges paradisíaques, tot i que a la vida real l’aigua és tan freda que només els intrèpids surfers s’animen a submergir-s’hi. Hollywood és la gran fàbrica dels somnis, diu el tòpic; però hauria de dir que és la gran fàbrica dels somnis occidentals, per ajustar-se a la realitat. Els estudis de Los Angeles han sigut àmpliament superats per altres indústries de països emergents, encara que sigui només a nivell de producció, i, de fet, s’han vist relegats a la tercera posició mundial.

La primera indústria cinematogràfica del món és la que surt de la ciutat índia de Bombai, que, seguint la nomenclatura, va canviar la h per la b i va batejar les seves produccions com a Bollywood. Cada any treuen al mercat 1.200 cintes en llengua hindi. Una autèntica bogeria que deixa curtes les 800 de Hollywood o les 300 i 200 que es produeixen, respectivament, al Regne Unit i a Espanya. A gairebé 8.000 quilòmetres ha sorgit un altre punt que ha fet forat. És Nollywood, la segona gran productora de pel·lícules del món, amb seu a Lagos, la capital econòmica de Nigèria -d’aquí l’ús de la n en una ostentació d’originalitat-. Bollywood i Nollywood produeixen una tercera part de les pel·lícules que s’estrenen cada any.

AQUESTS TRES GRANS CENTRES de producció cinematogràfica tenen poc en comú. El naixement de Hollywood es remunta al 1910 amb la pel·lícula muda In Old California, de D.W. Griffith. La incipient indústria cinematogràfica nord-americana va deixar la plujosa Nova York per instal·lar-se a la càlida Costa Oest i assegurar-se així uns rodatges d’exteriors sense inclemències que retardessin el calendari i encarissin el producte. Des de llavors, de les grans majors n’han sortit milers de títols que tothom té al cap, fins al punt que n’hi ha que asseguren que la gràcia de visitar els Estats Units és sentir-se protagonista d’una realitat autènticament made in Hollywood.

A Bombai no van trigar gaire a posar-se a fer cinema. El 1913, tres anys després que ho fessin els EUA, s’estrenava Raja Harishchandra, una pel·lícula també muda dirigida per Dadasaheb Phalke. No és, però, fins a la dècada dels 70 que aquest cinema es configura tal com el coneixem ara. Hi ha una frase del productor i director Manmohan Desai que resumeix la filosofia dels promotors d’aquesta autèntica fàbrica de cinema: “Vull que la gent s’oblidi de la seva misèria, vull portar-la a un món de somni on no hi ha pobresa, no hi ha captaires, on el destí és amable”. Amb aquesta declaració d’intencions és fàcil deduir que Bollywood es caracteritza per l’opulència de colors, bellesa i, sobretot, cançons i coreografies. El musical és la marca de la casa “del Bollywood comercial, conegut com a cinema masala [barreja d’espècies], en què hi ha una trama, generalment romàntica, amb tres o quatre subtrames de diferents gèneres”, matisa Gloria Fernández, codirectora de la web CineAsia.

AQUESTS MUSICALS AMB TRANSGRESSIÓ de gèneres són una de les particularitats del cinema de Bollywood, a diferència del “fàcil etiquetatge de Hollywood”, assenyala Iván Gómez, professor de comunicació audiovisual de la Blanquerna. I en part és una de les barreres que impedeixen que les cintes hindis conquereixin el mercat occidental, “l’únic que encara se’ls resisteix”, puntualitza Fernández. Bollywood exporta amb èxit al Sud-est Asiàtic i al Pròxim Orient, i també a l’Àfrica; a més, té programació estable a Londres per atendre la immigració índia.

Però des de fa una dècada Bollywood està canviant per adaptar-se als “cànons i codis” del públic occidental, i les pel·lícules tendeixen a ser molt més curtes, al voltant de les 2,5 hores de metratge. L’audiència índia veu en el seu cinema “una manera d’evadir-se de la misèria però també de socialitzar”, explica la responsable de CineAsia, que subratlla que el cinema és una diversió popular gràcies als preus reduïts de l’entrada, fins i tot per als estàndards indis.

L’ÚLTIMA DE LES GRANS INDÚSTRIES que es va crear va ser la de Nollywood. Arrenca el 1992 amb el thriller de Chris Obi Rapu Living in Bondage, encara que n’hi ha que situen l’origen un any abans. No hi ha cap dubte que la tècnica digital és el veritable motor del cinema popular nigerià. La benzina que fa moure aquesta maquinària és el petroli que unes dècades abans s’havia descobert al delta del Níger i que va convertir el sud del país en un petit oasi, amb una classe mitjana desitjosa de trobar referents propis. L’imaginari col·lectiu. En aquells moments hi havia un boom del vídeo digital i, com escriu Jonhathan Haynes, els nigerians de la capital es compren un DVD encara que no tinguin aigua corrent o nevera. Haynes és investigador a la Universitat de Long Island, als Estats Units, i ha signat diversos estudis sobre el fenòmen Nollywood. L’Àfrica ha sigut un continent molt cinematogràfic, però fins a la irrupció de Nollywood els africans veien pel·lícules però no en feien.

Les metròpolis van tenir en el cinema una via per fer propaganda entre els seus colonitzats i a partir dels anys 60, amb els processos d’independència en marxa, comencen a sorgir directors africans. Hereten sales, càmeres i ensenyaments però tracten temes com l’emigració i els problemes socials. “És un cinema que mai ha sigut rendible i sobreviu per les donacions estrangeres”, assenyala Haynes. Són pel·lícules que triomfen a la Berlinale, apunta el professor Gómez, però els costa connectar amb la massa popular, que durant anys s’ha hagut de conformar amb la sèrie B de Hollywood, els musicals de Bollywood o les arts marcials provinents de Hong Kong.

COM DEIA LA CANÇÓ, EL VÍDEO va matar l’estrella de la ràdio però va fer créixer una indústria cinematogràfica a Nigèria que avui en dia ocupa més d’un milió de persones i ja és un dels sectors més consolidats de l’economia més gran de l’Àfrica. Les xifres de Nollywood són impressionants perquè en menys de dues dècades ha aconseguit crear marca i, sobretot, perquè les gairebé mil cintes anuals desplacen del pòdium el germà nord-americà. La taquilla és una altra lliga, i sembla que només hi jugui Hollywood, amb recaptacions que deixen a anys llum les de Nigèria i l’Índia. Segurament una sola pel·lícula californiana serviria per costejar tota la producció de les altres dues. Els germans pobres són també més modestos, amb produccions més barates, sobretot les africanes, que funcionen gairebé com els culebrons televisius. Són rodatges gairebé domèstics, com també ho són els mitjans de postproducció, indica Gómez, que subratlla que sovint “el truc és massa evident”.

De mitjana, una pel·lícula de la factoria nigeriana costa al voltant d’uns 40.000 dòlars, que no cobririen ni el pressupost del càtering de les majors. En les dues setmanes posteriors a l’estrena, els productors confien recuperar la inversió inicial. Saben que la maquinària de la pirateria es posa a funcionar immediatament per estar presents als mercats de carrer de tot el continent, on el públic se sent identificat amb actors negres, tot i que de vegades el guió estigui farcit de codis ètnics locals.

UNA ALTRA DIFERÈNCIA ENTRE LES TRES INDÚSTRIES és la manera de distribuir-les. Hollywood té en els DVD la meitat dels seus beneficis, mentre que les grans pantalles es queden amb un 20%, similar als drets televisius. Res a veure amb l’Índia, on les grans pantalles són les reines absolutes, amb el 60% de l’audiència, seguides del vídeo i de la televisió. Bollywood té un negoci discogràfic paral·lel i abans de l’estrena apareixen els CD perquè el públic conegui les cançons i les canti a la sala.

Els films nigerians mereixen un capítol a part. Al voltant del 90% es miren a casa o en cinemes itinerants, ja que el país té una xarxa de sales estables molt precària. L’altra part del pastís legal se l’emporten les televisions, per cable o satèl·lit; Sud-àfrica i els Estats Units tenen canals 100% Nollywood, per exemple. Jason Njoku és un jove nigerià que es va fer milionari perquè la seva mare volia veure Nollywood a Londres, on van emigrar. El 2010 va fundar iROKOtv, que amb 10.000 hores de títols nigerians és la principal plataforma online que ofereix films en streaming gràcies “a la millora de l’internet a l’Àfrica”. També els ven a televisions de 172 països, explica des de Londres el propietari, que la revista Forbes considera un dels africans a tenir en compte. El límit del negoci? “Tan gran com sigui la diàspora”, afirma. El salt a les pantalles occidentals, però, és una altra pel·lícula.

stats