Arran de la catàstrofe del Columbia ara fa 13 anys, l’Agència Espacial Nord-americana (NASA) va retirar del servei tota la seva flota de transbordadors. En quedaven només tres naus (Discovery, Endeavour i Atlantis), que ja no tornarien a volar en missions purament científiques, ni tan sols militars. Només tenien previst fer-ho per complir els compromisos internacionals amb l’objectiu de completar el muntatge de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Això va obligar la NASA a programar vols durant 8 anys més, fins a mitjans de l’any 2011.

El transbordador no havia complert totes les expectatives que s’havien creat. Seguia sent un mitjà de transport car i poc àgil. I, sobretot -segons l’opinió de molts experts-, un mitjà insegur. En trenta anys de servei s’havien perdut dos vehicles i catorze tripulants. En aquest context, el 2004 l’administració Bush va anunciar la posada en marxa d’un nou programa que incloïa el disseny d’una nova càpsula i dos coets amb l’objectiu posat en la Lluna, alguns asteroides propers i potser fins i tot Mart. L’únic problema és que aquest programa no tenia finançament. El 2010, l’administració Obama el va abandonar i el va substituir per la iniciativa COTS (Commercial Orbital Transportation Services). En aquest cas es tractava d’obrir les portes dels viatges espacials -fins llavors monopoli governamental- a la iniciativa privada. La NASA es limitaria a finançar el desenvolupament de noves càpsules i a pagar pels serveis d’avituallament de la ISS. A la primera convocatòria s’hi van presentar unes vint companyies i se’n van seleccionar tres, de les quals una va quedar descartada perquè no va poder complir els terminis establerts. En total la NASA va invertir en aquesta primera operació uns 500 milions de dòlars, una xifra que equival al cost d’una única missió del transbordador espacial. Un cop comprovat que la idea era operativa, els anys següents la xifra d’inversió va pujar a milers de milions de dòlars.

Una de les guanyadores del concurs va ser l’empresa Orbital Sciences Corp, actualment Orbital ATK, fundada el 1982 per David W. Thompson, Bruce Ferguson i Scott Webster, tres companys d’estudis a Harvard que no eren uns nouvinguts en aquest negoci. Havien construït més d’un centenar de satèl·lits de mida mitjana i fins i tot havien desenvolupat els seus propis llançadors, destinats a muntar motors de míssils militars que havien sigut destruïts seguint acords internacionals de desarmament. Un d’aquests aparells, el Pegasus, és un coet alat que es llança horitzontalment des d’un avió en vol i que s’ha utilitzat per posar en òrbita dotzenes de satèl·lits, incloent-hi l’espanyol Minisat-01.

Actualment, Orbital ATK proporciona a la NASA càpsules de transport de subministraments a l’Estació Espacial Internacional. Les tres primeres càpsules, que tenen el nom de Cygnus, es van llançar mitjançant coets Antares, també desenvolupats per Orbital aprofitant antics motors russos. Alguns d’aquests motors tenen més de quaranta anys: són els que haurien d’haver impulsat el gran coet lunar N-1, amb el qual l’URSS pensava avançar-se als astronautes de l’Apol·lo. Però l’octubre del 2014, el nou model d’Antares va explotar durant el llançament. Fins que torni a entrar en servei, Orbital ha estat complint el seu contracte de proveïment a l’ISS utilitzant coets de l’empresa aeronàutica Lockheed/Boeing, que normalment es fan servir en projectes militars.

SpaceX, l’altra companyia que va aconseguir el contracte inicial de la NASA, és molt més recent. Va ser creada el 2002 per Elon Musk, l’emprenedor sud-africà cofundador d’altres projectes pioners com PayPal, el gegant dels pagaments per internet, o Tesla Motors, fabricant d’automòbils elèctrics. Ara també té el projecte de creació d’Hyperloop, un nou mitjà de transport d’alta velocitat en fase de disseny i desenvolupament. Musk va anunciar des del primer moment que el seu objectiu era abaratir dràsticament els costos de viatjar a l’espai. Per a això, el pas immediat era construir coets recuperables que poguessin utilitzar-se en diversos vols.

SpaceX ofereix transport a l’Estació Espacial Internacional mitjançant les seves càpsules Dragon. Encara que està previst que puguin transportar astronautes, de moment són només naus de càrrega. Per simplificar el procés, les naus no atraquen automàticament com ho fan les Progress russes. Simplement realitzen una maniobra d’aproximació fins a pocs metres i llavors són els mateixos ocupants de l’estació els que les capturen amb un braç mecànic i les guien fins a l’escotilla d’amarratge.

Pel que fa als coets recuperables, SpaceX va perdre per molt poc la cursa enfront del seu competidor Blue Origin (una altra empresa de nova creació, fundada per Jeff Bezos, el creador d’Amazon). El 23 de novembre passat, el coet New Shepard aconseguia aterrar suaument al desert de Texas després d’haver enviat a l’espai un prototip de càpsula amb capacitat per a quatre passatgers. La companyia d’Elon Musk es va rescabalar menys d’un mes més tard, quan finalment el seu Falcon9 aconseguia aterrar en una plataforma de Cap Canaveral. La porció recuperada era la primera etapa del vehicle, la de més pes i dimensions. Mentrestant, la segona etapa posava en òrbita d’una sola vegada 11 petits satèl·lits de comunicacions. Musk es va afanyar a assenyalar la diferència que hi ha entre pujar i baixar de l’espai, com havia fet Blue Origin, i transportar una càrrega útil real.

I és que els objectius de les dues empreses són molt diferents: Blue Origin aspira a obrir el que sembla ser un prometedor mercat de turisme espacial: vols curts, sense arribar a entrar en òrbita, que proporcionin als seus clients quatre intensos minuts d’ingravidesa a poc més de cent quilòmetres sobre la Terra.

En aquest segment del turisme espacial es mou Virgin Galactic, que pertany al grup que encapçala el magnat britànic Richard Branson. En aquest cas el vehicle és un futurista avió espacial que s’eleva fins a l’estratosfera penjat d’un bimotor de transport. Un cop assolits els 15.000 metres, la nau espacial es desprèn, i el coet, amb el seu propi motor, s’eleva a més de 110 quilòmetres sobre terra. Per què 110 quilòmetres? Perquè es considera que qualsevol que superi la línia de Kármán, a 100 quilòmetres d’altura, és creditor del títol d’astronauta. De moment es preveu que els primers vols no durin més de mitja hora. Els sis passatgers a bord, a més dels dos pilots, podran gaudir de cinc o sis minuts d’ingravidesa, a part d’unes vistes espectaculars. Cada passatger haurà pagat uns 200.000 euros pel gust de gaudir d’aquesta experiència.