DILMA ROUSSEFF VA PLORAR EN PÚBLIC.Va ser el desembre passat, quan la Comissió de la Veritat va lliurar-li l’informe final sobre la violació dels drets humans durant la dictadura militar que va viure el Brasil entre el 1964 i el 1985. En els anys més foscos de la repressió, Estela, un dels noms de Rousseff en la clandestinitat, va passar dos anys i deu mesos empresonada, entre el 1970 i el 1972. Durant els interrogatoris de la policia va rebre tortures de les quals encara conserva seqüeles físiques a l’arc dental. No és gens habitual que la dirigent traspuï emotivitat, i encara menys en un acte presidencial. En una societat paternalista i ensucrada per les telenovel·les, la llàgrima, sincera o no, és d’acceptació social. La primera presidenta del país, però, ha cultivat una imatge aspra i dura, sense circumloquis, que defuig la indefinició ideològica en què tan còmodes neden els brasilers. Rousseff no és tropical. El físic, la determinació i el cognom són l’herència paterna d’un emigrant búlgar que va fer fortuna establint-se a Belo Horizonte.

L’ESCOLLIDA. Lula da Silva és un animal polític carismàtic, que captiva les masses amb el verb fàcil i, com tot sindicalista, pactista. Rousseff, en canvi, prové d’una altra cultura política. Com a ministra, l’exguerrillera es va mostrar com una bona gestora, honesta, implacable i objectiva. Lula sabia que la companheira Dilma no era el seu alter ego, però que tenia les virtuts per perllongar de manera racional el pla de govern. Per això la va triar a dit i amb l’embranzida de la seva popularitat la va col·locar el 2010 al Palácio do Planalto. El bateig polític de Rousseff va ser a la dècada dels seixanta, en moviments escolars inflamats pel cop d’estat militar. Ja a la universitat, va exhibir dots de lideratge en grups marxistes que practicaven la lluita armada. Va viure en la clandestinitat i va ser detinguda a São Paulo quan tenia 22 anys. Ja en llibertat, havent sobreviscut a les clavegueres de la dictadura, es va establir al sud del país, a Porto Alegre, on residia qui va ser la seva parella sentimental durant 30 anys i amb qui va tenir la seva única filla, Paula Rousseff. A Rio Grande do Sul, un dels bastions de l’esquerra brasilera, va seguir la militància política, ara dins de la legalitat. Apadrinada per l’històric dirigent Leonel Brizola, va ajudar a fundar el PDT (Partit Democràtic Laborista), en el qual va fer carrera més de dues dècades exercint càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament de Porto Alegre i a l’estat de Rio Grande do Sul. El 2001 va decidir afiliar-se al Partit dels Treballadors (PT), on es va convertir en una de les protegides de Lula. Quan, un any després, l’exsindicalista va guanyar les eleccions, la va nomenar per sorpresa ministra de Mines i Energia. Ningú no la veia com una líder nacional. A Brasília, però, va tenir un ascens fulgurant i abans d’acabar la legislatura ja era ministra de la Casa Civil -una figura comparable a la del primer ministre-, en una reformulació forçada pels escàndols de corrupció. Sent presidenta va demostrar que no era un titella de ningú. Va marcar estil propi i distàncies amb el lulisme, cosa que no va agradar gens a l’aparell del PT. El seu intervencionisme va deixar sense marge de maniobra els ministres i va acabar la primera legislatura amb el mercat financer en contra i el Congrés i el Senat d’esquena, sentint-se menyspreats per la falta de cintura i diàleg. Amb un partit desgastat per dotze anys de poder, una economia estancada i una dreta mobilitzada com no s’havia vist mai abans, Rousseff va guanyar l’octubre passat la reelecció amb un frec a frec d’alt voltatge amb Aécio Neves. En va sortir reforçada davant dels seus. En la composició del nou govern, aquest cop, no va fer concessions. La guerra freda amb Lula era evident.

TOT ES TORÇA.Ara, després de menys de dos mesos del segon i últim mandat, la seva popularitat s’ha enfonsat vint punts. L’escàndol de corrupció a la petroliera estatal Petrobras, en què estan vinculats dirigents del PT, les retallades, la crisi econòmica i la campanya sobre la seva hipotètica acusació, que s’ha fet a través de les xarxes socials i de la premsa conservadora (majoritària al país), l’han empetitit. Mentrestant, un Congrés i un Senat radicalitzats aprofiten la conjuntura per fer-se valer. En un escenari del tot negatiu, Rousseff s’ha tornat a acostar a Lula. L’històric dirigent ja ha fet una crida a la mobilització popular i treballa per enfortir aliances. No ha sigut un pas enrere, ni una claudicació, sinó una mostra més de la racionalitat i l’objectivitat que ha marcat tota la trajectòria política de Dilma Rousseff, des de la clandestinitat fins a la presidència.