WashingtonL'estiu de 1976 el Partit Republicà estava dividit i cap dels seus candidats tenia els vots necessaris per obtenir la nominació presidencial. Els republicans més conservadors donaven suport al llavors governador de Califòrnia, Ronald Reagan, mentre que els més moderats preferien el president dels Estats Units, Gerald Ford. Finalment, els delegats dels diferents estats reunits a Kansas City, Missouri, per la convenció del partit, es van decantar per Ford.

“Hem de sortir d’aquí units, segurs que el que va dir fa uns anys un gran general és cert: no hi ha substitut per a la victòria, senyor president”, va dir Reagan en un discurs de la derrota que va eclipsar l’elecció de Ford, però va unir tots els republicans darrere el seu candidat. Aquell novembre, dos anys i dos mesos després de la dimissió del president Richard Nixon per l’escàndol Watergate, el partit va perdre la Casa Blanca. Malgrat la derrota contra el demòcrata Jimmy Carter, els republicans havien evitat una fractura i havien vist néixer el seu futur líder, que recuperaria la presidència quatre anys després.

Avui el Partit Republicà s’encamina cap a una altra convenció que, com la del 1976, potser haurà de negociar i elegir un candidat. Però aquest cop ni tenen un Reagan. En els últims 40 anys, les convencions del Partit Republicà, i gairebé totes les del Partit Demòcrata, han servit per encimbellar el seu candidat després d’unes eleccions primàries. La convenció del 1976 va ser l’última “negociada” ( brokered convention ) dels republicans. I, per tant, el que pot passar si al juliol celebren la seva convenció sense un candidat clar és incert.

El lideratge de Donald Trump, un outsider de la política -sense experiència en aquest camp-, en les primàries republicanes ha desconcertat les elits del partit. Però també revela un sentiment general al país que afecta els dos partits: una frustració amb la classe política. Els nord-americans no confien en els seus polítics, estan tips que la millora de la seva economia no s’hagi notat a casa seva i que només beneficiï els més rics. La desigualtat econòmica ha crescut, i la demografia del país canvia. Demòcrates i republicans, per raons diferents, estan desil·lusionats i preocupats pel futur.

És per això que l’ex primera dama i ex secretària d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, la favorita en les primàries demòcrates, té tantes dificultats per convèncer els votants. I ha vist créixer el suport al seu màxim rival, el senador de Vermont, Bernie Sanders. La seva victòria als caucus d’Iowa de l’1 de febrer, que inauguraran el procés per escollir els candidats presidencials dels dos partits, és dubtosa i haurà d’esperar uns mesos per veure si és capaç de desfer-se de l’ombra de la derrota del 2008 contra Barack Obama.

Si les primàries demòcrates es presenten com un duel entre Clinton i Sanders, les republicanes seran molt més complexes. Trump continua guanyant adeptes en una carrera atapeïda amb 12 candidats. I, de moment, només el senador de Texas, Ted Cruz, amb l’ajuda dels votants més conservadors i evangelistes, és capaç de plantar-li cara.

Les elits del Partit Republicà encara esperen que un candidat més moderat, com el senador de Florida, Marco Rubio, o el governador de Nova Jersey, Chris Christie, obtingui la nominació. Veuen gairebé perduda la seva aposta pel fill i germà d’expresidents Jeb Bush.

La cursa encara ha de començar i Donald Trump haurà de demostrar que el seu suport en els sondejos és real. El magnat immobiliari i exestrella d’un reality show ho té tot de cara per guanyar a Nou Hampshire i aconseguir un bon resultat en els caucus d’Iowa. Tot i així, no vol dir que la seva nominació sigui “inevitable”. “El candidat que, finalment, guanyi les primàries pot ser Ted Cruz o el candidat de l’establishment que s’acosti més a Trump” -afirma el professor de ciència política de la Universitat de Virgínia, Larry Sabato-. “Després d’Iowa i Nou Hampshire [els estats que celebren el primer caucus i les primeres primàries], el nombre de 12 candidats es podria reduir a tres o quatre i permetre el sorgiment d’un candidat anti-Trump (i anti-Cruz)”.

La cursa per succeir Barack Obama, doncs, és oberta, incerta i es pot tornar caòtica en el costat dels republicans. En els pròxims mesos veurem si Clinton és capaç de complir les expectatives i aconseguir la nominació demòcrata i si Trump és capaç de traduir assistència en els seus mítings amb vots. Els conservadors, però, també fan front a una amenaça de trencament, ja que podrien arribar a la convenció del juliol dividits.

Una victòria de Trump podria canviar el Partit Republicà i fer-lo més populista, menys business friendly, i més dur amb els immigrants i en política exterior. Però si Cruz és el guanyador, es podria tornar més conservador i allunyat de l’elector mitjà. Mentre que els demòcrates han de decidir si continuen amb l’herència d’Obama, els republicans hauran d’escollir quin partit volen. Al novembre els votants tindran l’última paraula.