BarcelonaL'Espanya dels 80 era l'Espanya de la Transició. Un país en construcció on tots els somnis semblaven abastables. Res ni ningú era capaç de truncar el desig popular de llibertat i democràcia que flotava en l’ambient després de la fosca dictadura franquista, ni tan sols un cop d’estat o la dura campanya d’atemptats d’ETA. Potser per això l’entrada d’Espanya a l’OTAN va ser com un bany de realisme que, encara avui, costa de pair. La integració al pacte militar liderat pels EUA, en plena Guerra Freda, no era una qüestió menor. Les aspiracions de mantenir Espanya com un país neutral -no alineat amb cap dels dos blocs enfrontats (els EUA i la URSS)- van quedar en no res quan Leopoldo Calvo Sotelo va impulsar el 1982 la integració d’Espanya a l’Aliança Atlàntica. “Ho va fer, tot i l’amplíssima oposició popular, responent a una demanda insistent de les mateixes forces armades espanyoles, que acabaven de protagonitzar el cop d’estat del 23-F, amb la voluntat d’apaivagar els ànims a l’exèrcit”, explica Pere Ortega, del Centre Delàs.

Un cop el govern de la UCD va consumar l’entrada d’Espanya a l’OTAN, totes les mirades es van girar cap al líder del PSOE, Felipe González, que el desembre d’aquell mateix 1982 va guanyar les eleccions generals amb una aclaparadora majoria absoluta. Resulta que González havia fet bandera (calculada) del no a l’OTAN durant la campanya electoral i havia promès un referèndum sobre la qüestió que -encara que fos a contracor- es va veure obligat a convocar. Amb la paradoxa que va refer el camí per demanar finalment el sí a les urnes. I va guanyar.

Màxima tensió

“La tensió entre els blocs nord-americà i soviètic en aquells moments era màxima. Hi havia el risc real que esclatés una guerra nuclear a Europa. L’entrada d’Espanya a l’OTAN era prendre partit i no afavoria la distensió”, recorda José Luis Gordillo, investigador del Centre Delàs. “Era el moment del desplegament dels euromíssils [nuclears] en territori europeu i això va decantar l’opinió pública europea clarament contra l’OTAN. Al nostre país l’argument era que no era indispensable una entrada a l’Aliança Atlàntica, que Espanya es podia mantenir com un país d’Europa no alineat, seguint el model d’Àustria, Finlàndia, Suècia, Suïssa o Iugoslàvia”, explica Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB.

L'oposició popular a l'entrada d'Espanya a l'OTAN era majoritària des del minut zero de l’accés a l’Aliança Atlàntica el 1982. I tot i que Felipe González va endarrerir al màxim els terminis i va convocar la consulta el 1986, poc abans de la votació el no continuava liderant les enquestes. “El govern espanyol va fer servir tota la potència de l’Estat per capgirar una opinió pública clarament contrària a l’OTAN”, recorda Pere Ortega. “Els referèndums els carrega el diable -reflexiona Pere Vilanova-, i poc abans del dia de votació, Felipe González va convertir tot allò en un plebiscit sobre ell. Va ser gràcies a ell i al seu lideratge que va aconseguir el sí”.

Quatre anys després

Esgotar els terminis i convocar el referèndum el 1986 també va permetre a Felipe González situar l’entrada a l’OTAN com un etapa més en el camí de la integració d’Espanya a la comunitat internacional, després de l’accés del país -el gener d’aquell any- a la Comunitat Econòmica Europea, ara la UE. “La reflexió era: hem entrat a Europa i el preu que hem de pagar és entrar a l’OTAN”, assegura Gordillo, que sospita que el mateix González ho va vincular tot quan negociava les dues integracions amb els socis europeus i els aliats.

Per contrarestar els arguments dels contraris a l’entrada d’Espanya a l’OTAN, el govern espanyol va incloure en la papereta de votació tres condicions per quedar-se dins de l’Aliança Atlàntica. I trenta anys després es fa difícil valorar si mai s’han complert. “La primera era que Espanya quedaria al marge de l’estructura militar integrada i sempre hi ha estat”, explica Xavier Bohigas, del Centre Delàs. La segona impedia que es poguessin instal·lar, emmagatzemar o introduir bombes nuclears en territori espanyol, però els EUA, segons els convenis de cooperació militar vigents amb Espanya, “no té cap obligació de dir quina mena d’armament té aquí”, alerta Bohigas, que recorda -tot i que era d’una etapa anterior- l’incident de Palomares. I responent a la tercera condició, la “reducció progressiva de la presència militar dels EUA a Espanya”, es van tancar les bases de Torrejón de Ardoz i Saragossa però “des del 2008 hi ha hagut un augment enorme del personal militar dels EUA, d’una banda a Rota, que acull el component naval de l’escut antimíssils nord-americà, i de l’altra a Morón, que és la base de la força de desplegament ràpida dels EUA a l’Àfrica”, explica Bohigas.

El sí es va imposar en el referèndum amb un 53,1% dels vots davant del 40,3% del no i el 6,6% de paperetes en blanc. Un resultat ajustat, encara més tenint en compte que a quatre territoris va guanyar el no: Catalunya, el País Basc, Navarra i les Canàries. Però malgrat tot, Espanya es va quedar a l’OTAN.