Uns mars a punt d'ebullició. Aquesta és, cada vegada més, la imatge que acompanya els mars de la Xina Meridional i Oriental. Les disputes que susciten aquestes aigües no són sorprenents. A més del pes simbòlic i l’alt valor en termes de legitimitat que té la defensa de la seva sobirania per als països riberencs, aquests mars concentren algunes de les reserves de gas natural i cru més importants del món, molt apreciades en una regió depenent de les exportacions de recursos energètics per garantir el model de desenvolupament industrial i el ritme de creixement econòmic. Per si això no fos prou, les seves aigües acullen grans reserves pesqueres i hi navega prop del 50% del volum global de mercaderies.

A la recent escalada de tensió a les aigües dels mars de la Xina, no obstant, hi han contribuït diversos factors. En primer lloc, el fet que les autoritats de Pequín pel que fa a les reivindicacions de sobirania sobre aquestes aigües siguin més assertives. La reclamació no és nova, però sí que és més recent l’enduriment del to i la construcció de les anomenades illes artificials per acollir material militar. Al desig de la Xina de jugar un paper més actiu en les relacions internacionals s’hi sumen la creixent percepció que molts altres actors de la regió han començat a moure peça i encara més la voluntat d’enfortir la posició de la cinquena generació de líders -davant els ciutadans xinesos i la resta del món, però també davant les faccions del partit-. Aquesta assertivitat no passa desapercebuda per als veïns que, com el Japó, veuen amb por la consolidació de la Xina com a potència regional hegemònica. En segon lloc, el renovat interès dels EUA per aquests mars i per l’ascens polític de la Xina. Si durant els anys 90 la potència nord-americana va optar per un perfil baix i a principis del nou segle la seva agenda de seguretat a la regió es va concentrar en la lluita contra el terrorisme al Sud-est Asiàtic, Washington no ha amagat la seva preocupació per aquest espai geogràfic durant els últims cinc anys. Així, no només no ha dubtat a incrementar la presència militar a les aigües de tots dos mars o a impulsar les seves aliances històriques, sinó que també ha fet esforços importants per millorar les seves relacions amb els que, com el Vietnam, tradicionalment s’havien mostrat contraris a la seva implicació activa en els afers asiàtics. En tercer lloc, i en part com a resposta als dos factors anteriors, l’augment de les inversions en la modernització i ampliació de les capacitats militars de la majoria dels països riberencs als mars de la Xina Meridional i Oriental. El Sud-est Asiàtic concentra avui prop d’un 30% de la despesa militar anual del món i no són pocs els estudis que apunten cap a un augment superior al 55% de la despesa militar dels principals aliats dels Estats Units a l’Àsia-Pacífic fins a l’any 2018.

A aquests factors cal sumar-hi també la proximitat de dos fonts potencials de conflicte. Als mateixos mars, la llarga disputa entre la República Popular de la Xina i Taiwan. Tot i que els dos governs han fet notables esforços per contenir les tensions i afavorir un discret acostament, la calculada ambigüitat mostrada per Tsai Ing-wen després de la seva victòria a les eleccions presidencials taiwaneses del gener d’aquest any genera alguns dubtes respecte a la seva voluntat de mantenir l’anomenat Consens del 1992 i, per tant, el clima d’estabilitat.

Més al nord, l'obstinació del rèfim nord-coreà a seguir avançant en el programa militar nuclear i l’estancament del marc de diàleg tensen encara més el fràgil equilibri regional. La fragilitat d’aquest equilibri obliga tots els actors a sospesar amb cautela totes i cadascuna de les seves accions. El malabarisme que resulta d’aquest escenari és tan perillós com conegut. Si bé qualsevol pas en fals pot fer trontollar la continuïtat del joc i conduir a un enfrontament armat, ara per ara cap dels jugadors té interès a trencar l’equilibri. És en aquest sentit que l’escenari més probable a curt i mitjà termini es caracteritzarà per un estira-i-arronsa que barregi moments de tensió amb discrets actes d’acostament. No és, però, un joc lliure de riscos: amb més maces a l’aire, els malabarismes es compliquen i esdevenen menys previsibles.