BarcelonaLa vida és capritxosa i t’enfronta a situacions inversemblants. A mi, un dia, el destí em va portar a enlairar-me amb un avió, a aterrar a Pequín i em va convidar a donar una conferència sobre com és la joventut del món. Era el maig del 2013 i recordaré la sensació d’entrar nerviós a un auditori ple de joves que esperaven amb atenció el què els podia dir.

La culpa és del meu primer llibre, La volta dels 25 (La Magrana), un retrat de 25 joves de 25 països que s’ha acabat publicant en cinc llengües i que ha tingut un èxit notable a l’Àsia. Quan vaig conèixer en persona l’editor que ha publicat la versió de més tirada, la xinesa, el primer que li vaig preguntar és... “Per què?” De seguida ho vaig entendre: el trobaven útil.

Els xinesos tenen fama de ser una societat per sobre de tot pragmàtica, i això ho apliquen també a la literatura, on donen preferència als textos que els poden fer avançar. El que aquí alguns es pensaven que era un llibre de viatges i aventures, allà ho trobaven estratègic: conèixer els joves d’avui ens permet entendre com serà el demà. La xerrada va anar molt bé, l’expectació es va mantenir i al final hi va haver tantes preguntes com el temps va donar de si. Era el començament d’una gira de deu dies per tres ciutats xineses, firmant llibres, concedint entrevistes a tort i a dret i, fins i tot, fent-me una sessió de fotografies glamurosa per a la revista Elle xinesa. Cinc anys després, el llibre em segueix perseguint i encara em pregunten com és aquesta generació de joves que d’aquí ben poc liderarà el planeta. A base de parlar-ne, he après a no col·lapsar-me. Quan primer em demanaven com és la joventut d’avui en dia, el cap començava a centrifugar a gran velocitat sense ser capaç de respondre res en concret. M’apareixien noms, sensacions, comentaris, olors i emocions desordenades dels joves que havia conegut. Ara tinc clar que els que intenten resumir tota una generació amb una paraula o, fins i tot, amb una lletra... ens estan prenent el pèl.

Joventut estigmatitzada. Som els millennials (EUA), la Generació Y (Regne Unit i Austràlia), Generació Joan Pau II (Polònia), ken lao zu [els que es mengen els vells] (Xina), nagara-zoku [els que fan dues coses a la vegada] (Japó), la Generació Potser -carregada de dubtes i opcions- (Alemanya) i la Generació 500 € (Grècia), encara pitjor que mileuristes. Vam néixer entre el 1980 i el 2000 i no només volen simplificar-nos, sinó que també ens acaben caient clatellades perquè sí. La revista Time ens va dedicar una portada titllant-nos de ganduls i narcisistes. Articles i vídeos virals escampen la brama que som una generació perduda. I no, companys, no és això. No som fulles seques que se’ns pot emportar una ventada i que, si algú ho decideix, ens pot deixar sense feina ni esperança. Som i serem el que vulguem ser. O, per ser més exactes, el que votem, mengem i decidim consumir. Perquè per això molts conservem unes ganes intactes de canviar les coses, i perquè tots junts som més plurals, complexos i diversos del que molts ens volen fer creure. Som inclassificables per molt que hàgim sigut exhaustivament radiografiats, especialment perquè als EUA ja som els més nombrosos i perquè d’aquí 10 anys conformarem el 75% de la força de treball global. Diuen que vivim connectats a les noves tecnologies, que canviem moltes vegades de feina, que entenem el matrimoni com una relació entre individus i no famílies, que ens casem més tard i tenim menys fills, que volem accedir més que no pas posseir, que estem acadèmicament més ben preparats i que som menys puritans. La realitat desmenteix la majoria d’aquestes generalitzacions. Les idees fàcils es repliquen amb tanta rapidesa i profusió per les xarxes socials que, encara que siguin de matriu nord-americana, ens acabem pensant que són nostres.

Món occidental o món global? El 85% dels joves del món viuen en països en desenvolupament, preocupats per qüestions ben elementals, com sobreviure, formar-se o trobar feina, i no encaixen en la majoria d’aquests patrons occidentals. El 60% del món no té accés a internet i sembla que això no afecti els de l’altra meitat. Ens creiem víctimes d’una crisi global, quan hi ha molts països amb una precarietat permanent.

Diem que aquesta generació és més viatgera perquè una de cada deu persones al món treballa en el sector del turisme, però no pensem que la majoria de passaports no permeten creuar fronteres. Cada vegada que esmenten si som una generació amb menys tribus urbanes i més smartphones, oblidem preguntar com fer amainar la crisi energètica que pateixen també els joves a Colòmbia o Veneçuela.

Potser sí que gràcies a tota aquesta colla de cibergurus acabarem llegint més tuits que llibres, i quan ocupem els llocs de poder ara en mans de la generació tap serem els més destralers i violents. Però encara som a temps de pensar-nos-ho millor. Hi ha països on la joventut és cada vegada més exigua, passa de la infància a una maduresa forçada. On l’esperança de vida és de 50 anys, tenir-ne 25 és trobar-se a l’equador, potser amb 2 o 3 criatures. Sense temps per a vel·leïtats digitals.

A occident ens entabanen amb conferències sobre com ser emprenedor tenyides d’un darwinisme social que, per als que han quedat a la cuneta, resulten fins i tot ofensives. Però que recordin que també podem emprenyar-nos i impulsar revolucions, com ha passat al nord de l’Àfrica. Ens veuen com a simples consumidors, menystenen el que podem fer. Queda poc, fins i tot a Espanya, on ni el 2% dels joves d’entre 18 a 25 anys van votar al partit que governa. Ara sí que podem dir que molts joves estem absorts adquirint habilitats i coneixements que ens puguin servir a llarg termini, conscients que la fenia que fem avui canviarà. Podem ser insegurs, ambiciosos i ansiosos. Potser necessitem despertar dels nostres somnis de Peter Pan. Però tenim clar que ens toca pensar com volem que sigui el món quan, fins i tot als dinars familiars, tinguem l’última paraula.