PequínDurant tres dècades, l’espectacular creixement de la Xina ha actuat com a motor de l’economia mundial i especialment dels països emergents. Els BRICS venien matèries primeres i energia per proveir l’anomenada “fàbrica del món”, d’on sortien les exportacions, i per alimentar la necessària construcció d’infraestructures a la Xina. Però després d’esquivar amb relatiu èxit la crisi financera del 2008, la Xina, a més de bregar amb l’alentiment de l’economia mundial que llasta les seves exportacions, ha de fer front a canvis profunds en el seu model econòmic que impedeixen que continuï mantenint aquest paper estel·lar de motor del creixement.
L’any passat el gegant asiàtic va créixer un 6,9%, el ritme més baix dels últims 25 anys, i per al 2016 preveu una expansió d’entre un 6,5% i un 7%. La Xina viu un moment delicat de transformació. L’èxit del seu model econòmic, que ha convertit el país en la segona economia mundial i ha tret 500 milions de persones de la pobresa, s’ha esgotat.
La República Popular mira cap al seu mercat interior. Vol impulsar la transformació de la seva economia -fins ara enfocada a la producció de manufactures barates per a l’exportació- cap al consum i els serveis. Al mateix temps, ha d’esmenar els greus problemes que ha generat un creixement tan desmesurat, que inevitablement frenen la seva expansió. El govern xinès està obligat a fer una reconversió industrial mastodòntica per tancar empreses estatals obsoletes i retallar l’excés de capacitat en sectors com el de l’acer, l’alumini, el ciment, la química o les drassanes. També ha de controlar l’escandalós endeutament dels governs locals i fer front al greu problema de la contaminació apostant per energies verdes. En el particular i de vegades poètic llenguatge xinès, el “somni” del president Xi Jinping és crear per al 2020 una societat “moderadament acomodada”. És a dir, una societat amb una àmplia classe mitjana que demanarà llocs de treball més qualificats i voldrà consumir més. La Xina aspira a incentivar aquest consum intern i a convertir-se en una economia més desenvolupada, en què el sector serveis guanyi pes en el PIB respecte a les manufactures. Però aquest objectiu genera dubtes, ja que els sous no creixeran tant com ho han fet en els últims 20 anys, i els xinesos, tremendament estalviadors, pot ser que continuïn sense llançar-se a consumir.
El govern confia que el sector serveis generi molts llocs de treball i oportunitats de negoci per a una població que cada dia reclama productes més sofisticats. A més, la piràmide d’edat ha evolucionat i cada vegada entra menys gent nova al mercat laboral. És per aquesta raó que Pequín ha revertit la política del fill únic.
Créixer per sobre del 6,5% és una dada envejable per a qualsevol economia occidental, però en el cas de la Xina sembla insuficient per als mercats insaciables. La Xina ha deixat de generar titulars amb les seves enlluernadores xifres de creixement i ha passat a protagonitzar alarmants portades amb enfonsaments de la borsa, depreciació de la moneda, fuita d’actius i acomiadaments de milions de persones.
El primer ministre, Li Keqiang, assegura que tot està sota control i que l’economia segueix el camí del que ha batejat com la “nova normalitat”. I és cert que, tot i que la desacceleració de la Xina afecta directament els seus veïns, a causa de la mida actual de l’economia xinesa, un creixement del 6,9% el 2015 aporta molt més al PIB mundial que un creixement del 10% els anys noranta.
