“NO ÉS UN PLA MARSHALL XINÈS”, es defensava aquesta setmana un portaveu del govern comunista. S’ha especulat molt des que l’octubre del 2013 el president de la Xina, Xi Jinping, va anunciar el seu projecte per a una nova Ruta de la Seda Cinturó Econòmic i un mes més tard va afegir que ho complementaria amb la Ruta Marítima de la Seda del Segle XXI, potenciant l’actual corredor naval pel sud-est asiàtic. “Un cinturó, una ruta” -com se l’ha definit- que connectarà 18 països directament i 40 de manera indirecta, una extensió de territori que agrupa fins a 4.400 milions de persones (el 63% de la població mundial) i suma un PIB acumulat d’1,8 bilions d’euros (29% de la riquesa mundial), segons càlculs publicats als mitjans xinesos.

Travessant les Repúbliques exsoviètiques que separen la Xina del mar Caspi, a més de l’Iran, l’Iraq, Síria i Turquia, els xinesos volen estrènyer relacions amb els seus veïns i assegurar la connexió amb els seus principals proveïdors de gas i petroli. “Però no és un càlcul merament econòmic: hi ha uns components geoestratègics molt importants”, adverteix l’analista d’Àsia i el Pacífic del Real Instituto Elcano, Mario Esteban. Un dels principals és “estabilitzar” el seu pati del darrere. La nova ruta travessa la província conflictiva de Xinjiang, escenari d’atacs terroristes que Pequín atribueix a la minoria musulmana dels uigurs, un grup ètnic que reclama la independència i que també està present als estats veïns de l’Uzbekistan, el Kazakhstan i el Kirguizistan, per on passarà la futura ruta. “El govern de la Xina necessita la col·laboració d’aquests països per evitar que siguin un santuari d’aquests grups separatistes”, diu Esteban.

L’ALTRE GRAN OBJECTIU ESTRATÈGIC, segons tots els analistes, és evitar una ruta marítima poc segura. Fa anys que el govern xinès parla del “dilema de Malaca”, segons la directora d’afers polítics i de seguretat de l’Oficina de Recerca Asiàtica dels Estats Units, Nadège Rolland. A més de ser un dels punts calents de la pirateria, amb el golf d’Aden, aquest coll d’ampolla del comerç internacional està envoltat de països aliats dels EUA. Per això, molt abans de plantejar-se fer renéixer la Ruta de la Seda, la Xina va impulsar una altra estratègia coneguda com el collar de perles, que intentava enllaçar per mar els ports de països aliats -Cambodja, Birmània o Bangla Desh- i obrir el canal de Kra, que travessa Tailàndia i permet evitar Malaca. També construeix un tren per connectar amb ports de Birmània i Bangla Desh (vegeu-ho al mapa de les pàgines 2-3). Finalment, però, Xinping ha anunciat una Ruta Marítima de la Seda que seguirà passant per Malaca, per reforçar la seva influència a la zona.

La nova ruta eurasiàtica “també busca convertir la Xina en el país més poderós de l’Àsia en contraposició amb els EUA”, admet Rolland. El desembarcament de la Xina a l’Àsia central arriba just quan la influència dels Estats Units a la zona està en hores baixes, amb la retirada de l’Afganistan. La seva inversió en aquests països serviria al gegant asiàtic per unir-los a la seva òrbita, és el que analistes com Rolland defineixen com “la diplomàcia de les infraestructures”. De fet, el concepte de Ruta de la Seda per aquella regió ja l’havia utilitzat el 2011 la llavors secretària d’Estat Hillary Clinton amb la idea d’estabilitzar la regió a través de la inversió en infraestructures. Fins i tot la UE va impulsar fa anys un programa per al Caspi que preveia el renaixement d’antigues rutes de comerç. Una batalla d’influències -en una zona vital per les seves reserves energètiques i la seva situació geoestratègica entre Orient i Occident- on és la Xina qui juga ara la carta de la Ruta de la Seda. L’altre competidor és Rússia, que veu aquesta regió com la seva àrea d’influència natural. Tot i l’acostament a Pequín amb què Moscou vol compensar el refredament amb la UE per la crisi d’Ucraïna, “Rússia té por de la Xina”, apunta Esteban, i la seva és una aliança de conveniència.

PERÒ LA PARTIDA QUE JUGA LA XINA va molt més enllà del mar Caspi. Xi Jinping ja ha anunciat una inversió de 40.000 milions de dòlars per aquesta Ruta de la Seda a través del seu Banc d’Inversions en Infraestructures de l’Àsia, una entitat que molts veuen com un desafiament a les institucions financeres dominades pels EUA al continent asiàtic, com l’FMI o el Banc Mundial. “En lloc d’intentar dominar aquestes institucions, la Xina crea les seves pròpies”, reconeix Rolland.

L’analista adverteix que si el pla de Xinping es portés a l’extrem “Europa es pot convertir en una mera península al final del continent asiàtic”, un escenari probablement exagerat. Però el cinturó econòmic xinès, que preveu connexions comunicatives, ferroviàries, viàries i energètiques, sí que pot aconseguir -com diu Rolland- que finalment al segle XXI “tots els camins portin a Pequín”.