BarcelonaLa inclusió de Sud-àfrica, el 24 de desembre del 2010, en aquest club d’emergents va ser tardana i encara és qüestionada, fins i tot dins de les seves fronteres. Les dades del seu perfil s’allunyen de la resta de socis: ni per població ni per volum de la seva economia nacional. Per a l’analista local Frans Cronje, es va tractar d’un gest per “sumar l’Àfrica”, el continent oblidat i silenciat en les institucions i en la planificació a escala mundial que ha sigut vist únicament com un sòl ple de matèries primeres. A més, amb la s de la inicial ni tan sols es desvirtuava el significat de les sigles de l’originari BRIC, al contrari del que hauria passat donant entrada a Nigèria, l’estat africà més poblat que fa poc que s’ha convertit en la primera potència econòmica regional. Però també hi havia un altre factor que no es pot obviar. Des d’un any abans, els sud-africans tenien la Xina com el millor company de viatge a l’hora de fer negocis i a Pequín l’hi van voler agrair.

Sigui com sigui, Sud-àfrica no és només un país amb recursos -les reserves mundials més importants de platí, i també molt ric en or, diamants, ferro, etc.- sinó que és un dels referents morals i polítics del continent. Des que el 1994 va entrar en un altre club selecte -el dels estats democràtics després d’enterrar l’apartheid-, ha fet les paus amb els veïns i ha ajudat a fer de l’Àfrica austral una de les zones més tranquil·les i pacífiques del continent. I, sobretot, ha fet la transició abraçant el capitalisme en majúscules, una herència directa de l’enyorat Nelson Mandela que va optar per una economia de lliure mercat per atreure inversors estrangers, que fins aleshores havien obviat el país pel bloqueig. La Sud-àfrica moderna presenta les millors infraestructures del continent -carreteres, autopistes, aeroports i línies fèrries-, un sistema bancari equiparable a l’occidental, un marc legal garantista per als negocis. Ras i curt, Sud-àfrica és un país business-friendly i en aquestes dues dècades de democràcia ha fugit de les nacionalitzacions, privatitzacions de terra i de recursos, com sí que han fet altres països del seu voltant.

Amb creixements superiors al 5%, l’economia local s’ha ressentit amb la baixada de preus de les matèries primeres i el Fons Monetari Internacional (FMI) acaba de rebaixar les seves previsions per al 2016, amb un augment del PIB del 0,7%, massa poc per dur a terme les reformes estructurals que necessiten, en un país on l’economia informal és peça clau i els nivells oficiosos de l’atur arriben al 40%, acarnissant-se sobretot en la població negra, encara en desavantatge a l’hora d’accedir a bones escoles i uns llocs de treball qualificats.

En els últims anys, les tensions racials han fet evident que el somni del vell Mandela continua sent un somni. És cert que no hi ha violència però les desigualtats en els ingressos d’una família negra és sis cops inferiors als d’una blanca (el 9% de la població). A la crisi econòmica s’hi afegeix la política i moral, amb un Congrés Nacional Africà (la formació de Mandela) que sovint actua més com el vell moviment d’alliberament amb el qual va néixer que com un partit de govern. La corrupció més que esquitxar el partit, l’ha acabat corcant i el mateix president, Jacob Zuma s’ha vist involucrat en 700 causes i, fins i tot, el Constitucional l’obliga a tornar part dels 15 milions d’euros públics que va gastar en la seva residència particular. No obstant això, el 2014 va guanyar amb un 62% dels vots d’una població que perdona la falta d’inversions en serveis bàsics, en habitatges dignes o en sanitat i educació pels serveis prestats contra l’apartheid. Sud-àfrica ha guanyat la batalla al Brasil i és el país més desigual.