Periodista culturalÉs una de les grans del teatre català, una actriu que omple l’escenari o la pantalla amb la seva presència, amb la seva classe, per més que en les distàncies curtes sembli l’antítesi de l’estrella que enlluerna el públic amb actuacions sempre brillants. Acudeix a la nostra cita vestida gairebé d’incògnit, pantalons, jersei i anorac prim negres, gens cridaners, i un gest educat que frega la timidesa. Ha escollit un cafè tranquil de Gràcia per poder conversar, i es disculpa cada cop que la màquina de la barra brama en fer un tallat, o quan els altres clients alcen una mica la veu. “Em sap greu, em pensava que estaríem tranquil·les”, s’excusa sense cap necessitat. I m’adono que, per a ella, l’entorn, la discreció, són tan importants a l’hora d’estudiar un paper com de concedir una entrevista.

Comença la segona temporada de ‘Cites’, a TV3, i tu hi ets. I en més d’un episodi.

C.E. Sí, apareixeré en dos capítols, en dues històries boniques, molt potents. N’estic contenta, he treballat amb un equip de gent molt jove, gent a qui no coneixia però que s’implica molt en la feina. I això m’agrada.

Implicació, treball. Exigència. Són paraules habituals en el vocabulari de Carme Elias, conceptes que la defineixen molt bé. Confiança en l’equip, responsabilitat, aprenentatge. “Això de ser actriu és com la vida, constantment estem aprenent. Els personatges, els directors, els companys, tots t’ensenyen coses. A més a més, jo tinc un defecte enorme, sóc molt exigent amb mi mateixa, no em conformo amb el primer que trobo, vull anar més lluny, més lluny, més lluny... De vegades, això em col·lapsa, m’aixeca una barrera al davant, perquè pot ser que m’obligui a canviar una cosa que ja flueix. És un problema [somriu]”.

Què t’ensenya un personatge?

C.E. Més que ensenyar-me res, si de cas el que fa és obrir un canal que em remet a la realitat, a la vida, i em fa veure coses que tota sola no hauria vist. Algunes vegades es produeix de manera inconscient i d’altres conscientment: potser el personatge viu una situació que jo he viscut abans i m’empeny a fer memòria... Això estreny llaços amb el personatge, m’hi sento més implicada. El nostre ofici està fet d’això, no només d’aprendre un text i dir-lo amb convicció, amb sentit comú o amb gràcia, sinó també d’implicació personal. L’actuació s’alimenta de les teves vivències.

Tot i que el cinema –com també la ficció televisiva– ocupa un espai destacat en la carrera de Carme Elias, el teatre és, com diu ella, la casa mare. “És l’arrel, i les arrels alimenten les altres branques, que també són meravelloses. Del teatre m’agrada tenir l’oportunitat d’assajar, de dedicar-hi temps, d’estudiar, de provar, de relacionar-me amb l’energia dels companys. l el contacte amb el públic, sobretot. Al principi, al cinema, el vaig trobar a faltar, em va sobtar que el director fos l’únic públic...”

I a la casa mare va tenir l’oportunitat de viure algunes aventures que han sigut claus en la configuració de l’actual teatre català. Va entrar a l’Institut del Teatre quan l’entitat, dirigida per Hermann Bonnín, vivia una transformació pedagògica: “Hi vaig anar per pujar en un escenari i em vaig trobar que l’havien tirat a terra... Era com trencar velles estructures”. Va estar al Grec del 1976, l’origen del festival que avui tots coneixem, nascut per reivindicar un sector maltractat durant el franquisme i que les promeses democràtiques no acabaven de rehabilitar. Una insurrecció festiva. En paral·lel, va debutar al cinema a 'L’orgia' (Francesc Bellmunt, 1978), “l’expressió de la llibertat que vivíem en aquell moment”, recorda, però aquest debut també va estar relacionat amb l’entorn teatral. “Érem tots a l’Institut del Teatre, i el Bellmunt, que preparava la pel·lícula, ens anava proposant papers i ens hi anàvem afegint. La meva intervenció va ser molt puntual però molt graciosa”.

De fet, malgrat que en la seva formació hi ha hagut mestres com John Strasberg, Carlos Gandolfo i Juan Carlos Corazza, el seu conseller i guia, encara avui, la revolució artística de la Barcelona dels 70, aquella vitalitat que va enfervorir la ciutat, centra la conversa.

És tot un privilegi començar en l’ofici en un moment de tanta efervescència.

C.E. Sí, a l’Institut vaig descobrir el compromís de l’actor amb el que fa, amb el seu acte artístic, en aquest cas amb el teatre, amb la societat. Vaig entendre que un text no només és el que hi ha escrit, sinó tot el que hi ha al darrere, un missatge que també envies socialment, políticament... Venien professors d’arreu del món per fer cursos, grans professors, va ser una experiència extraordinària. I al Grec 76 va ser com si ho reinventéssim tot en aquell moment. Generacionalment això ja passa, quan tens 18 o 20 anys creus que ho estàs reinventant tot [riu]. Però sí, vaig travessar fronteres que em van obrir molt els ulls i m’han fet estar sempre molt desperta.

I encara vas travessar més fronteres. Vas treballar als primers dramàtics en català a la televisió, per exemple.

C.E. I tant, vaig fer moltes coses a la tele en aquell temps. L’Antoni Chic era professor a l’Institut del Teatre i treballava amb actors que hi érem. Vaig començar a la televisió de la seva mà, fins que ell mateix, el Terenci Moix i l’Enric Majó em van incorporar a una sèrie que es deia 'Mare i fill'[una 'sitcom' protagonitzada per Majó i Mary Santpere, per la qual van desfilar grans noms de l’escena catalana]. Hi va haver un moment en què la cultura d’aquí aconseguia aquestes fites, i jo era una nena que començava i que s’ho va trobar. A més, vaig tenir la sort que algú cregués en mi i em donés aquestes oportunitats.

No és el primer cop que la nena Carme Elias irromp en el cafè, i tampoc serà l’últim. Li parlo d’una fotografia que anys enrere em va ensenyar, un retrat d’infància en què la Carme, amb vuit o deu anys, mirava somrient a càmera amb l’expressió franca, innocent, d’una nena feliç. La recorda molt bé, i es reafirma amb el que em va explicar aleshores: que malgrat el temps passat, encara es reconeix en aquella nena. “Tots anem creixent, ens fem adults, aprenem de la vida, però crec que dintre nostre sempre portem aquella nena o aquell nen que vam ser. Els actors estem acostumats a treballar amb material sensible, com he dit abans, ens nodrim molt de nosaltres mateixos per donar al personatge el que necessita en cada moment. I la nena de la foto de vegades surt i m’ajuda”.

Hem emprès un viatge al passat, però en cap moment es percep un indici de nostàlgia a la seva mirada, a la seva veu. “És una cosa que també he après amb el temps”, explica. “El que compta és viure en el present, estar present en el present. La nostàlgia et pot assaltar quan veus una foto, una postal... però només és un segon, perquè la realitat, l’avui i l’ara, s’imposa de seguida. Cal aprofitar el que ens ofereix la vida. Hi haurà moments més difícils, tràngols pels qual haurem de passar, i els moments fàcils, benvinguts seran. Porto una vida molt activa, sé que hi ha personatges que ja no puc fer i ho accepto, però n’hi ha molts d’altres que m’esperen i quan vinguin aquí em trobaran”.

Abans has parlat de la llibertat que es respirava a la Barcelona de la Transició. De la llibertat

artística, creativa. Què en queda d’allò?

C.E. Penso que després d’aquell esclat tot es va estabilitzar més, la cultura va rebre alguns ajuts, es van poder construir grans equipaments teatrals, l’Institut del Teatre va créixer, van obrir-se altres escoles... La professió es va dignificar, es va fer sòlida. Va arribar un moment en què treballar com a actor va ser fàcil, era possible. Molt més que avui dia.

Amb la crisi ha tornat la inestabilitat.

C.E. Conec actors joves amb talent que no troben el seu lloc i és cruel, i d’altres amb molts anys d’ofici i un talent increïble que gairebé no arriben a final de mes. Què es pot fer contra això? Persistir. Sempre explico que José María Rodero, a qui vaig conèixer a Madrid a principis dels vuitanta, quan era una actriu jove que venia de Barcelona i que estava emocionada fent cine, em va dir un dia: “Carmen, lo más importante en este oficio es persistir”. I això no se me n’ha anat mai del cap. Quan passes èpoques dolentes, i jo també en passo, has d’estar allà sabent que aquest és el teu camí i que cal aguantar com sigui per seguir la teva vocació.

Acabem parlant de guardons, arran del premi Jordi Dauder que acaba de recollir per la seva feina cinematogràfica. “Els premis els rebo com un reconeixement a un treball concret, i això sempre és gratificant. Per a una persona molt insegura, com jo, adonar-te que has fet viure i sentir al públic una emoció és molt reconfortant, et dóna forces”. I també li pregunto pel seu moment vital. Un moment de plenitud. “Em sento molt viva, en el millor sentit de la paraula. Estic en la lluita de la vida, gaudeixo més dels amics, de la gent que estimo, de les coses més íntimes, i m’envolto del que em fa sentir bé. És un altre aprenentatge”. El més important.