Barcelona*Aquest reportatge va ser publicat al 'Rar' del 6 de juliol del 2014, quan Carmen Balcells estava a punt de fer 84 anys

--------------------------------------------------

Com qualsevol divinitat, Carmen Balcells, l’agent literària més important de l’àmbit hispanoamericà, provoca una barreja d’admiració reverencial (ha assolit un poder colossal) i por proverbial (tant de poder acumulat a les mans d’un caràcter tan fort provoca tremolors). La seva tendència a anar blanca reforça el seu vincle amb els habitants de l’Olimp, que, ja se sap, tenen la còlera com un dels seus elements definitoris: d’aquí que tot aquell qui ha orbitat al seu voltant tingui alguna anècdota sobre una tempesta de llamps i trons. Ara bé, el blanc també és sinònim de puresa i els seus clients donen fe que ha lluitat pels seus drets amb un cor tan net com el de Joana d’Arc contra les tropes anglo-borgonyeses: al seu pas hi deu haver deixat reguitzells de sang però amb la santa intenció d’evitar que els seus protegits es taquessin les mans.

Un estil diferent

Sense ella, resulta impossible entendre l’últim mig segle en les sistemàticament complexes relacions entre autor i editor, que suposen una amplificació dels conflictes presents en les paterno-filials i les d’amistat en reunir elements de totes dues. En termes generals, fins que va arribar, un llibre era un partit de futbol en què una de les parts exercia també d’àrbitre (l’editor) i al seu contrincant (l’autor) li era vetada la moviola: s’havia de refiar del criteri humanament parcial del rival. Carmen Balcells va decidir implicar-se en el joc, no fent d’àrbitre (ja hem suggerit que el negre no és precisament un color que li escaigui), sinó batallant des dels despatxos i amb un cert ànim de revenja: l’equip sempre damnificat, el seu, seria compensat pels abusos (contractes vitalicis, percentatges ínfims…) amb un nou reglament que giraria la truita en benefici seu. Als seus no els marcarien més gols fantasma: Balcells exerciria d’ull de falcó.

Si per als seus autors la seva figura representa una sort d’àngel de la guarda, per a la causa feminista podria ser perfectament un estendard. Que en un món tan sospitós de desequilibris de gènere com el literari, una dona sigui la més temuda a Espanya i Llatinoamèrica suposa una ironia feliç que hauria de convidar les integrants del moviment Femen a alternar els seus característics torsos nus amb portar samarretes amb la cara de la Balcells.

Nascuda el 1930 a Santa Fe, una petita localitat de la Segarra, en una família de modestos terratinents rurals, el fet que fos la gran de quatre germans, tots homes, ja la va obligar des de petita a dirigir i posar ordre en ambients de franca minoria. Encara que era de casa bona, els seus pares la van modelar en la cultura pagesa de l’esforç i en la burgesa de la rectitud moral. Amb setze anys, havent completat només els estudis primaris, es va instal·lar amb els seus a Barcelona, encara que va anar de cap interna a les Teresianes de Ganduxer. Un primer amor de Cervera, un professor que escrivia teatre, la va fer enamorar encara més de la lectura. Va ser alumna de la Escuela de Altos Estudios Mercantiles i secretària d’un gremi de fabricants de maquinària tèxtil de Terrassa durant tres anys, però el seu destí es va encarrilar coneixent gent i fent amistats, que per a alguna cosa havia de servir ser una persona tan expansiva.

Contactes clau

El poeta Jaime Ferrán la va portar a Alfonso Costafreda, ell a Carlos Barral, Mario Lacruz i Josep Maria Castellet, i aquest últim, al distribuïdor Joaquín Sabrá, que la va posar en contacte amb el seu gendre, l’editor Miracle, que al mateix temps la va connectar amb Vintila Horia, un escriptor romanès que tenia una agència literària i que la va fitxar el 1956. Ella no sabia ben bé de què anava allò d’una agencia literària, entrava títols i més títols en un llibre de registre, però començava el mite. Pocs anys després obria oficina pròpia i el binomi escriptor-segell deixava enrere l’edat de pedra.

Una relació espetegant amb Carlos Barral

Abans, però, d’arrencar la seva aventura en solitari, Carmen Balcells ja havia donat una clara pista que no havia aterrat al món del llibre per veure-les a venir o per plegar-se a les directrius establertes. Així ho demostra el fet que protagonitzés un xoc de trens amb Carlos Barral, poeta i editor de Seix Barral, un home també de caràcter tel·lúric i tot un virtuós a l’hora de sortir-se amb la seva. Tots dos van acordar que ella gestionaria els drets internacionals dels autors del seu segell. Donat que, des de bon començament, l’objectiu de Balcells va consistir a ampliar significativament els marges de llibertat i de beneficis dels seus, les relacions amb Barral espetegaven. Qui llegeixi les 'Memorias' de Barral haurà de col·locar-se una màscara ignífuga quan arribi als passatges dedicats al tornado lleidatà Carmen. Els editors lògicament no estaven preparats per a una força de la natura que fes trontollar el vell règim. Per als escriptors, en canvi, havia arribat el seu Abraham Lincoln.

Si pronunciar el nom de Carmen Balcells fa que tots els presents a la sala es quadrin és, sobretot, perquè va saber guanyar-se la confiança dels pesos pesants de la literatura llatinoamericana des del mateix instant que, sent una colla de més o menys joves talents amb ganes de menjar-se el món, van començar a forjar un boom amb la ciutat de Barcelona com a epicentre. Va ser, doncs, una qüestió de mà esquerra i de geografia que l’agent atragués al seu negociat una constel·lació de genis com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso, Carlos Fuentes o Julio Cortázar, entre molts d’altres.

Si els pintors impressionistes van tenir en el marxant Paul Durand-Ruel, i la Generació Perduda en Gertrude Stein, els seus orientadors i catalitzadors, aquella collita de sud-americans disposats a capgirar les lleis de la ficció i que van fer de Barcelona i París els seus principals refugis creatius van trobar en Carmen Balcells una barreja de mare, amiga, esposa, psicòloga i confessora. El seu poder d’atracció es va ampliar de seguida a autors espanyols de renom, alguns sortits de la factoria Seix Barral, com és el cas dels Tres Juanes –Goytisolo, Marsé i García Hortelano–. Si s’hagués de resumir en una sola frase la lleialtat que sempre li han demostrat els seus apoderats, podria ser la que ella mateixa va llençar: “Jo els era fidel i per això els feia arribar flors quan no hi tenia contractes”.

El tracte maternal amb els autors

Més de mig segle després, Balcells continua organitzant àpats pantagruèlics i regalant flors i ampolles de cava als seus pollets. No en va se la coneix com la Mamá Grande. Parafrasejant Arthur Miller: “Tots eren fills meus”. En aquest temps ha continuant defensant amb dents i ungles els drets de la seva extensa nòmina d’adoptats, que amb els anys s’ha ampliat amb estrelles com Eduardo Mendoza, Isabel Allende, Rosa Montero o Javier Cercas. Propensa a sulfurar-se per després calmar-se en el temps que triga a arribar el pròxim autobús, comenten que és una mestra en allò de la tàctica passiva-agressiva, capaç d’enviar-te a un gulag a l’esmorzar i de compondre’t un panegíric abans de dinar. En dies de calor i finestres obertes, més d’un passejant per la Diagonal, on té la seu l’agència, ha fet un bot en sentir els seus crits, però no és menys cert que García Márquez o Vargas Llosa haurien canviat abans de dona que d’agent.

Preservar la privacitat dels 'pollets'

Poc donada a concedir entrevistes perquè assegura que no té mesura per filtrar el que es pot dir i el que no, un cop sí que es va animar a comparar el seu ofici amb el d’administrador de finques. Va dir: “No té la categoria d’un psiquiatre o d’un metge, donat que no està estructurat ni es necessita un batxillerat, una carrera o unes oposicions. Per això em fa riure tant quan posen solemnitat al que fem. Si recaptem menys que les castanyeres el 30 de novembre! És més important el gremi de les castanyeres que el de les agents literàries!” Fot-li castanya!

Carmen Balcells mai escriurà les seves memòries atès que preservar la privacitat dels seus pollets ha estat un dels motors de la seva existència. Això sí, tampoc deixarà mai de brindar titulars, com quan el desembre del 2013 nomenava per sorpresa com a nou director de l’agència Guillem d’Efak, de 38 anys, un nom que no era a cap de les travesses. O quan, fa menys de dos mesos, començava a negociar un acord amb Andrew Wylie –el seu bessó masculí en el món anglosaxó- per crear una agencia internacional de representació d’autors que, si es fes realitat, seria com si uns lletraferits Godzilla i King Kong unissin forces.

El mes vinent Carmen Balcells farà 84 anys. Ningú es creu que s’hagi retirat del tot com ella proclama. ¿O no ens la imaginem pilotant la nau fins al final des de la seva cadira de rodes, igual que Charles Xavier lidera els X-Men? Per a ella els escriptors també són éssers meravellosos que cal protegir.

------------------------------------------------

*Aquest reportatge va ser publicat al 'Rar' del 6 de juliol del 2014, quan Carmen Balcells estava a punt de fer 84 anys