Durant anys el públic català s’ha mirat les sèries de casa amb una cella aixecada, entre la condescendència i l’escepticisme. Aquest judici rigorós s’ha anat relaxant en les últimes temporades, a mesura que les produccions estrenades pujaven uns quants graons en ambició i en mitjans. 'Nit i dia' és una baula més d’una cadena evolutiva d’origen imprecís i futur prometedor. Les vivències de la forense Sara Grau han permès combinar el costumisme amb les trames més pertorbadores d’un thriller. Sovint el marit de la doctora, un Pablo Derqui posseït, resultava tant o més temible que el bomber ressentit amb la tercera edat que encarnava Marc Martínez. Lluís Forés i Marc Ramos, dues cares d’una mateixa moneda de curs il·legal. Tirar endavant 'Nit i dia' era un repte agosarat aprovat amb nota. En paraules d’Oriol Paulo, codirector de 'Nit i dia' al costat de Manuel Huerga, “semblava que fins ara TV3 vivia en una bombolla que la protegia de determinades maldats”. És evident que la bombolla ja ha petat.

Exceptuant el serial diari de les sobretaules i alguna variant setmanal com 'Estació d’enllaç' o 'Ventdelplà', d’entrada l’aposta de TV3 per la producció pròpia havia sigut la comèdia de situació amb públic. Era el temps de Cassen a 'De professió API' o José Sazatornil a 'Tot un senyor', en l’estela del 'Doctor Caparrós' de Joan Capri vist a TVE a Catalunya. Aquest gènere sempre va tenir un aire de teatre filmat i era lògic que acabés en mans de les companyies més famoses. A 'Oh, Europa!', Dagoll Dagom va convertir les evidents limitacions de producció (aquell autocar que no es va moure mai del plató) en una marca d’estil (“Me l’imaginava més gran”). Pel que fa a 'Teresina S.A.', de La Cubana, un almanac de festes populars passat pel filtre de les perruques i les dentadures postisses, és impossible no recordar-ne la cançó d’inici. Fidel a la seva manera de fer aparentment d’estar per casa, el grup ens va convèncer que tots som una mica Teresines.

L’arbre genealògic de la 'sitcom' catalana té moltes més branques, no totes igual de robustes ('Jet lag', 'Majoria absoluta', 'La memòria dels cargols', 'Lo Cartanyà'...), i un tronc de salut envejable. 'Plats bruts' és la sèrie més reposada de la història de TV3, amb permís de 'Mr. Bean', infal·lible per captar l’atenció de les criatures estiu rere estiu, amb l’avantatge que encara no s’ha destenyit tant com 'Verano azul'. Al cap i a la fi, Joel Joan, Jordi Sánchez i Mònica Glaenzel feien de 'clowns' compartint pis i experiències a l’Eixample.

Una comèdia realment trencadora la vam veure no fa gaire al 33. A 'Pop ràpid' les relacions del personal i els clients del bar Estraperlo se salpebraven amb gloriosos cameos, actuacions d’alguns músics catalans de l’escena més avançada. Com si 'La Granja' hagués estat traspassada als responsables de l’'Sputnik'. 'Pop ràpid' era molt més que una sèrie per a públic juvenil i va tenir el mèrit afegit d’impulsar les carreres de Marc Crehuet, Alain Hernández, Miki Esparbé, Betsy Túrnez..., tots ells triomfant ara amb 'El rei borni'.

Passem a les sèries dramàtiques. No podem oblidar una 'rara avis' del 1991, inusualment ambiciosa tot i que acabés sent un nyap. 'Quan es fa fosc' va ser una coproducció amb la nord-americana Lorimar, coneguda aquí sobretot per 'Dallas'. La protagonitzava un jutge que de nit es passava els tribunals per sota la toga i actuava com a justicier motoritzat per collar els acusats que s’havia vist obligat a absoldre. Seria el més proper a un superheroi amb doble identitat que hem vist mai en una sèrie amb participació de TV3 (una participació sempre subordinada a les decisions preses per Lorimar, amb molt poca presència autòctona al repartiment). Com Clark Kent, sa senyoria en tenia prou amb treure’s les ulleres per transfigurar-se. El que va ser més difícil de creure per als espectadors d’aquí, amb ulleres o sense, era que els escenaris catalans on es va rodar poguessin passar per californians.

Una de les actrius secundàries de 'Quan es fa fosc' era Carrie-Anne Moss, anys abans d’enfundar-se la gavardina de cuir que lluïa la Trinity de 'Matrix'. Una peça molt similar a la que portaven Emma Vilarasau i Ramon Madaula a 'Crims', anunciada en el canvi de segle com la sèrie més cara de TV3. La trama de 'Crims' se situava en una ciutat sense nom i un futur indeterminat. L’estètica plujosa i l’ambientació remetien, encara que fos modestament, a 'Blade runner', 'Twin Peaks', 'Expedient X' o 'Seven'. Si bé la proposta no va funcionar, és just recordar que per primera vegada es volia trencar el motlle.

Alguns dels cops més decisius per trencar aquest motlle es van donar a 'Porca Misèria'. Joel Joan es posava agredolç per oferir un relat coral sobre l’amor, l’amistat i les relacions professionals, el trípode sobre el qual reposa qualsevol vida que passi de la trentena. Els protagonistes, reflex dels espectadors, tenien una àmplia cultura serièfila, havien seguit 'The Soprano' o 'Lost' i en podien parlar sense problemes. Fugia del fals costumisme de sèries en què cada setmana els personatges patien fets dignes de la crònica negra. Tan important com el fons era la forma: cada imatge de 'Porca Misèria' estava planificada al mil·límetre. Una línia similar la va intentar seguir 'Infidels', desgranant les vides de cinc amigues i companyes de piscina. ¿Cosines llunyanes de les de 'Sexo en Nueva York'? O de 'Mujeres desesperadas'?

Aquestes produccions van anar aplanant el camí per a la introducció de temes més delicats. Amb elements d’aventura iniciàtica i drama lacrimògen de superació (ara se’n diu 'dramèdia'), 'Polseres vermelles' no només es va convertir en un fenomen adolescent, sinó que es va poder exportar en la versió original i en un 'remake' americà del canal Fox que va tenir Steven Spielberg com un dels productors executius, entre molts altres. 'Red band society' no va passar dels 13 episodis inicials, però ha quedat com una fita.

En els últims anys TV3 ha aconseguit instaurar el dilluns com la nit de les sèries de capçalera, de manera similar al que representa el diumenge als Estats Units. Amb 'Kubala, Moreno i Manchón' es va voler portar al nostre terreny una ficció de detectius amb l’estructura procedimental clàssica, un cas per capítol, sense desatendre les trames personals. En canvi, 'Gran Nord', tot i estar protagonitzada per una subinspectora dels Mossos d’Esquadra, estava més aviat pensada per ser un 'Doctor en Alaska' als Pirineus, posant l’èmfasi en el xoc de costums entre ciutat i comunitat rural tancada. En un mateix to lleuger, més inspirat, a 'El crac' Joel Joan parodiava la seva imatge de divo intractable. Va sorprendre als primers capítols, i no tant en el tram final, quan va ficar la banya en un triangle amorós vodevilesc. La manera com Joan s’humiliava capítol rere capítol l’emparenta amb els personatges miserables de Ricky Gervais i amb '¿Qué fue de Jorge Sanz?' En cap dels tres casos arribem a saber quina és la base real que ha inspirat la caricatura... Fa un any es va anunciar que 'El crac' tindria segona temporada, sense data.

La paternitat de 'Cites' és molt més clara i reconeguda. És una adaptació de la sèrie britànica 'Dates'. El gran handicap, com li va passar a 'El crac', és l’obligació d’estirar els episodis fins als 50 minuts per cobrir tot el 'prime time'. A 'Cites' la narració alternada de dues situacions, en comptes d’una de sola com a l’original, fa que pugui resultar irregular. I sort que no s’arriba a l’extrem de les ficcions espanyoles, en què cada capítol és com un llargmetratge.

Un altre èxit recent ha sigut 'Merlí', escrit íntegrament pel seu creador, Héctor Lozano (un fet no gaire habitual). Els mètodes poc convencionals del professor de filosofia interpretat per Francesc Orella el situen més a prop d’'El club dels poetes morts' que de 'House'. Tots dos referents hi bateguen, però l’encert és el de cuinar un producte vàlid per a tots els públics, també l’adolescent, tractat sense clixés. Per sort, el calendari del serièfil català està cada vegada més carregat: diuen que 'Merlí' tornarà a classe a la tardor.