PERFIL
Diumenge 17/04/2016

Donna Leon, més dura que Brunetti

Amb 20 milions de lectors a tot el món, Donna Leon és un dels noms propis de la novel·la negra. Ara torna a les llibreries amb ‘Les aigües de l’eterna joventut’ (Edicions 62), última entrega de les aventures del comissari Brunetti. La periodista Rosa Mora rememora per al ‘Rar’ la primera vegada que la va entrevistar, ara fa 15 anys

Rosa Mora
6 min
Eventpress Herrmann/EFE

Periodista especialitzada en novel·la negra i membre del jurat del premi Pepe Carvalho 2016Donna Leon va assistir a principis dels 90 a una representació de l’òpera 'Macbeth' que dirigia un amic seu, Gabriele Ferro, a La Fenice. Quan es va acabar, tots dos van començar a parlar de directors d’orquestra i Ferro, referint-se a un director alemany –probablement Herbert von Karajan–, va exclamar: “L’odio, el mataria”. “No ho facis –va replicar Leon–, deixa’m que ho faci jo per tu en una novel·la”.

Nou mesos després d’aquesta trobada, Donna Leon va escriure 'Mort a La Fenice', la primera entrega del comissari Brunetti. No va fer res per buscar un editor. La va guardar en un calaix. Fins que un amic li va enviar un retall del 'New York Times' en què s’anunciava la convocatòria d’un premi al Japó. Hi va enviar l’original i va guanyar. La novel·la es va publicar el 1992. El guardó li va obrir les portes dels Estats Units i el Regne Unit, però el seu veritable èxit va arribar quan la va traduir a l’alemany la potent editorial suïssa Diogenes Verlag. Han passat gairebé 25 anys i 25 novel·les de la sèrie. Ho va celebrar a Barcelona, el febrer passat, precisament amb la número 25, 'Les aigües de l’eterna joventut', i amb el premi Pepe Carvalho de la BCNegra. Donna Leon continua fidel als seus editors a Espanya, Edicions 62 i Seix Barral.

Les dades avalen el seu èxit: més de 20 milions de lectors a tot el món i traduccions a més de 30 idiomes. Quina és la clau? Ha trobat una fórmula ideal a partir de tres ingredients. Els seus personatges, Brunetti, família i col·legues; Venècia; i els temes que aborda, que interessen una gran majoria: la corrupció a tots els nivells, l’ecologia, el poder, el govern, l’Església, la immigració, la burocràcia, l’explotació i el maltractament a dones i nens...

Donna Leon sempre porta texans Levi’s 501, camisa o samarreta i americana, generalment vermella. Així s’evita haver de triar roba, una tasca que l’avorreix i molt. És més dura que el seu comissari. Encomana energia vital, dispara contra tot el que no li agrada, té una capacitat enorme d’indignació i de deixar anar les barbaritats més grans, com en una permanent recerca de la provocació. La vaig conèixer a Venècia l’any 2001 quan es va publicar 'Acqua alta'. No feia ni 15 minuts que havia començat l’entrevista, a casa seva, quan va interrompre la conversa i, pràcticament sense pronunciar cap paraula, em va arrossegar fins a una botiga propera.

.

“Guarda che cosa!” A l’aparador, s’hi exhibien ampolles etiquetades amb l’efígie de dictadors. Mussolini, Franco, Hitler, Stalin… “Ja no compro més aquí. 'Ciao, ciao'”, va dir fent una contundent botifarra. De nou a casa, va explicar que l’únic país on no havia sigut feliç era l’Aràbia Saudita. “A les dones que se’ls veu la cara, immediatament els aixequen la mà. A mi van tractar d’agredir-me”. “Per a mi, l’Aràbia pot ser bombardejada, bum, bum, bum. M’agradaria prémer un llançabombes i esborrar-la del mapa”. “Amb tota la seva gent?” “Només eliminant els homes. No els àrabs, no els musulmans, només els homes de l’Aràbia Saudita”, va matisar.

L’escriptora va néixer a Nova Jersey el 1942. Es va llicenciar en llengua i literatura anglesa i va escriure la seva tesi sobre Jane Austen, titulada 'The changing moral order in the universe of Jane Austen'. Els seus autors preferits són els mateixos que els de la Paola, la dona de Brunetti. A més d’Austen, Henry James, Herman Melville, Dickens o Shakespeare. Donna Leon va descobrir la novel·la negra, com també la música clàssica, abans de la universitat. Li agraden els detectius Sam Spade (Dashiell Hammett) i Philip Marlowe (Raymond Chandler) i renega d’algunes de les seves col·legues nord-americanes. “Sue Grafton és estúpida i Patricia Cornwell és patològica”. La seva preferida és Ruth Rendell, amb qui acostumava a reunir-se a Londres fins que va morir. Un dia, mentre menjaven en un restaurant, parlaven amb tanta passió sobre quin seria el millor mètode per matar algú que els comensals de les taules del costat es van espantar.

Detesta la novel·la nòrdica i evita els “detalls escabrosos” en les seves obres. Se sent vinculada al corrent mediterrani (Vázquez Montalbán, Izzo, Camilleri, Màrkaris i, esclar, el primer, Simenon). Però, al mateix temps, la seva literatura resulta molt diferent. Hi pesa la lògica anglosaxona. El seu Brunetti s’inspira en detectius britànics de ficció: l’inspector Reginald Wexford (Rendell) i el comandant Adam Dalgliesh (P.D. James), amb forta aroma mediterrània. La gastronomia, sense anar més lluny, és important en les seves novel·les i fins i tot ha publicat un llibre de receptes, 'El sabor de Venecia. A la mesa con Brunetti', amb Roberta Pianaro.

A 'Mort a La Fenice', Guido Brunetti ja havia entrat en la quarantena. Ha envellit poc des de llavors. I ja no envellirà gaire, tampoc la Paola. Els seus fills, Raffi, de llavors 17 anys, i Chiara, de 13, sí que es van fent grans. Brunetti és un home absolutament normal –aquesta és la seva principal característica–: honest, culte (ha estudiat dret i llegeix els clàssics), respecta la llei però la transgredeix quan convé, encara que mai per mètodes violents. No va armat. Odia els delinqüents, però gairebé sempre sent compassió per ells. Té una visió ètica del món, que va heretar de la seva mare, i sap que la justícia gairebé mai funciona. És un fidel espòs i bon pare. Quan se li diu a Leon que és massa bo, ella respon “I què?” És bastant masclista. Només cal veure les tasques que encarrega a la comissària Griffoni a 'Les aigües de l’eterna joventut', coses de dones. En aquesta novel·la, introdueix una paraula genial, 'gentrificació': un procés de transformació urbana en què la població original d’un barri deteriorat i pobre és progressivament desplaçada per una altra de més poder adquisitiu alhora que es renova. Aquest procés va unit moltes vegades a l’especulació. Dóna una idea del que li interessa a l’escriptora.

Francesco Barasciutti/EFE

La Paola és el contrapunt de Brunetti. És filla dels comtes Farlier, que li obren la porta de la noblesa i de molts contactes. És perspicaç, intel·ligent, hereva descreguda del 68, de mentalitat més oberta i més tolerant que el seu marit. De vegades el fica en embolics. A 'El peor remedio', llança un pedrot contra l’aparador d’una agència de turisme sexual. La detenen i provoca una crisi familiar i laboral (de Brunetti). El comissari suporta amb resignació el seu cap buròcrata, el 'vicequestore' Patta, que sempre vol quedar bé amb qualsevol tipus de poder. Té una magnífica relació amb el sergent Vianello i ja no diguem amb la 'signorina' Elettra, la multifacètica secretària de Patta, una consumada 'hacker' que li treu les castanyes del foc en moltes ocasions.

Per a l’escriptora no resulta tan important mantenir la intriga com reflectir les coses que no li agraden. Ja en el seu segon llibre, 'Mort en un país estrany', introdueix el seu tema número u, l’ecologia: un abocador militar de residus que mantenen el govern italià, l’exèrcit nord-americà i la Màfia. La contaminació que amenaça la llacuna de Venècia, a 'Cristall enverinat', o el transport il·legal de residus de 'L’altra cara de la veritat'. Són només alguns exemples. Tal com diu ella, la llista de les obsessions de Donna Leon arriba a les 25 novel·les. És molt recomanable 'Deixeu estar els nens': pederàstia a l’escola (afecta la seva filla), capellans que s’enriqueixen i l’Església que ho permet. L’escriptora és esclava de Brunetti. El va abandonar a 'Les joies del paradís', sobre el músic Agostino Steffani i amb una especialista en música barroca que investigava el seu llegat, però la cosa no va anar tan bé. Els seus lectors prefereixen el comissari.

Donna Leon va marxar dels Estats Units als 23 anys. Va treballar com a professora d’anglès i de literatura anglosaxona a la Xina, l’Aràbia Saudita, l’Iran i Suïssa. Va ser redactora en una agència publicitària a Londres i guia turística a Roma. Es va instal·lar a Venècia el 1981. Va impartir classes a la base militar nord-americana de Venècia i quan els llibres de Brunetti van començar a donar-li diners ho va deixar. L’alleujament econòmic li va permetre dedicar-se al que més li agrada: l’òpera barroca. És una ionqui de Händel i ha col·laborat amb el director i musicòleg Alan Curtis en la recuperació d’algunes de les seves òperes. Apadrina l’orquestra Il Pomo d’Oro.

A l’escriptora li agrada viure a Itàlia. Al sud la gent és més relaxada i s’hi viu millor i al nord, més puritana, opina. Adora Venècia i l’odia al mateix temps. Menys de 60.000 habitants i milions de turistes que l’atabalen tant com als venecians. Ara té una altra casa a Suïssa i passa part de l’any allà. Però, tranquils, Brunetti continuarà a la ciutat dels canals per molt de temps. Donna Leon està escrivint la pròxima novel·la, que tractarà sobre les barrabassades mediambientals que s’hi perpetren.

stats